DOMÈNECH I SÁNCHEZ

MATÈRIA I ESPERIT EN JOSEP DOMÈNECH, per Josep M. Cadena


El pintor Josep Domènech i Sánchez torna a exposar a la sala Rusiñol de Sant Cugat, i ho celebro enormement juntament amb els seus molts seguidors santcugatencs. Personalment tinc notícia de l'artista des d'octubre de 1988, quan vaig veure una mostra seva a la desapareguda sala Gaudí; després el vaig seguir com a crític d'art en el seu pas per De Caso, Kreisler, Atelier, Valentí i Reials Drassanes, pel que fa a la ciutat de Barcelona. I en relació a la Sala Rusiñol, l'he acompanyat amb les meus textos a finals de novembre del 2010 i a començaments d'octubre del 2014. I encara que aquestes dades no esgoten les vegades que m'he relacionat amb les teles del pintor, crec que són suficients per a acreditar el meu coneixement de les mateixes i afirmar amb fonamentació que, tant per a mi com pels amics del centre de les arts plàstiques que dirigeixen Ignasi i Victòria Cabanas, és un veritable goig trobar-se novament amb una obra tan sensible, emocionalment autèntica i lliurada a transmetre la bellesa interior dels sentiments humans.

Domènech i Sánchez és una persona honesta que explica la realitat que l'envolta, la qual emergeix d'una boirina que és el misteri de l'existència. La figura femenina és per a ell l'eix central de la inspiració, ja que creu en la dona –esposa, mare, filla...– com a expressió màxima de la creació i la sensibilitat humanes. Però també atrauen la seva atenció les fruites saboroses del plaer, el pas del temps que ho canvia tot contínuament, els pensaments que s'envolen com ocells, les barques que són promeses de viatges, el joc que es desenvolupa a l'escaquer de la vida, la ceguesa que patim respecte a tantes coses, el reflex de les persones al mirall que confonem tant sovint amb les persones mateixes, el desig de justícia simbolitzat en una balança, la recerca del refugi d'una llar moblada, les partitures musicals que aporten ordre al sentiment...

Artista guardonat amb diferents premis des dels seus inicis, Domènech i Sánchez aviat escollí la difícil via d'ésser plenament sincer en les seves expressions plàstiques. El pintor busca donar a conèixer la manifestació de la vida i el fet espiritual que l'acompanya, i ho aconsegueix plenament amb uns quadres d'una força corprenedora.



LA PERMANÈNCIA DE LA BELLESA INTERNA A L'OBRA DE DOMÈNECH I SÁNCHEZ, per Josep M. Cadena


La pintura de Josep Domènech i Sánchez (Barcelona, 1952) té la força del que no es pot mesurar o pesar, però que existeix i que es troba a faltar quan es deixa de contemplar. Ell, que és pintor de frases, no tant perquè les digui sinó perquè les pensa molt i les poleix al màxim per a que quedin com a definitives que són, de vegades en pronuncia una que diu més o menys així: La força de l'art és que no serveix per a res, aquesta és la gran força. I encara hi afegeix: Ni una paraula de més, ni un pensament de menys. I també es planteja: I si un tros de fusta descobreix que és un violí?. Interessant pregunta que ens ajuda a introinspeccionar-nos per a conèixer si la fusta de la que estem fets amaga alguna melodia o una nota tan sols que sigui tan pura i autèntica que per ella mateixa justifiqui tota la nostra existència.

Domènech i Sánchez està convençut de la màgia del número tretze –fa uns mesos va presentar un llibre titulat Interiors dos mil 13–, doncs no debades va néixer al carrer Picalquers número 13 de Barcelona, un 31 de març –13 al revés– de l'any 1952 –52 són quatre vegades 13–, però no pas per això és supersticiós. Ell, treballador nat de la pintura, creu en la poesia, l'amor, l'amistat i el lliurament costant a la feina que no impedeix apreciar la vibració de l'aire quan passa una de les poques orenetes que ens queden o contemplar la sorra situada vora el mar que absorbeix amb serenor el bes d'una suau onada.

I encara que no deixa res a l'atzar, es troba obert a les possibilitats d'una maternitat o de les tres gràcies i seguiria a ulls clucs a una dona amb una bena als ulls que és la Justícia, equilibrada i conscient, que voldríem per a tots sense cap mena d'excepció, i que potser assolirem el dia que entenguem que –una altra frase seva– ningú se'ns pujarà a sobre si no hi posem l'esquena.

Les formes que emergeixen dels quadres de Domènec i Sánchez –especialment les figures femenines, però també els mobles de fustes harmòniques i nobles que sostenen plats buits en aparença però plens de sentit– estan amarades de les carícies amb que les ha obsequiat el pintor. Aquest té una especial sensibilitat anímica, que manifesta en els capcirons dels dits i que sap transmetre a tots els que veiem les seves creacions. Participa en elles i ens hi fa participar d'una manera continuada i absorbent, amb ritmes ben equilibrats en els seus canvis d'intensitats, que fan que cada obra creixi per dins i es mantingui fresca i nova, jove i activa, sense que passi el temps per a ella.



JOSEP DOMÈNECH I LA PROXIMITAT AFECTIVA DELS SEUS AMBIENTS, per Josep M. Cadena

Josep Domènech (Barcelona, 1952) sap ficar-se dins la matèria de les coses que ens envolten –en especial els mobles de la llar- per a donar-los vida. No pas mobilitat, sinó sentiment, presència, sentit de saber estar en un lloc i que aquest sigui el que pertoca. Projecta en ells la seva personalitat d'artista que s'estima l'entorn i fa que aquesta resulti col·lectiva.

Fa anys que segueixo amb constant interès la seva obra i puc dir que, fidel a les constants del seu pensament, constantment es renova. És com un mirall que recull i fa seves les imatges que passen, com la superfície d'una taula per la qual es desplaça, lent i solemne, un fil de sol exterior, que ha deixat passar l'ull buit d'una persiana, com la calaixera amb una safata de fruites a dalt de la lleixa, que ens suggereix tota mena de misteris per descobrir en els tiradors daurats dels seus calaixos amb elegants corbes com d'onades. Sap descobrir misteris en allò que, en principi, és natural dins del dia a dia d'un pis normal, d'una casa per la qual van i vénen persones que habitualment no veiem, però que hi són.

Aquesta capacitat de Domènech i Sánchez per entendre la màgia dels ambients creats amb objectes, assenyala sempre objectius humans. El pintor pensa en nosaltres quan realitza les seves obres. Ho fa d'una manera general i sempre innominada, ja que les singularitzacions són pel cercle familiar més íntim, però mai no deixa de sentir-se properament cordial cap al proïsme. Solitari per ofici –pintar és abstraure's de tot el que l'envolta, excepte del que es desitja captar amb la màxima potencia possible-, experimenta en el seu interior una intensa voluntat participativa i vol comunicar-la. Per això els seus quadres, tan serens i en aparença tan llunyans, ens criden i ens ofereixen, generosos, la seva companyia.Mirada un cop, l'obra pictòrica de Josep Domènech es fa remirar i demana, sense cap exigència per part del seu autor, una especial atenció pel que interiorment explica. Descriu estats anímics que interessen i amb els quals podem connectar amb facilitat. Parla, però també escolta i, amb subtilesa, ajuda a aclarir conceptes i a que cadascú que la contempla es trobi amb ell mateix.




Veure l'exposició del pintor(a): 11/2010 - MEDITACIONS

Veure l'exposició del pintor(a): 10/2014 - INTERIOR

Veure l'exposició del pintor(a): 03/2018 - SOMNIS