J. L.       Jardí

REVOLUCIÓ INTERIOR A L'OBRA DE JARDÍ, per Josep M. Cadena

Davant de la força creativa que emergeix dels quadres que Juan Luís Jardí (Barcelona, 1961) exposa a la Sala Rusiñol de Sant Cugat crec que s'imposa com altament necessari avisar, a aquells que no haguessin tingut un contacte previ amb aquesta màgia que glateix als llenços, que l'autor, altament realista i figuratiu, aparentment dedicat a representar amb tot detall escenes de vida quotidiana –balls de carrer, vianants que miren aparadors, esperes o converses en bars mig buits, botigues de venda de bicicletes, transatlàntics que entren a port...–, és un subversiu en el millor sentit de la paraula, que representa personatges, en moltes ocasions repetits fins a tres vegades en escenes en les que sembla que s'hagi aturat el temps, que transmeten una vibració interior que sembla indicar que volen trencar amb tot el que s'han trobat per a aconseguir un món millor en el que poder ser plenament lliures.

Segons tinc anotat, segueixo al pintor Jardí des de que al mes de febrer de 1986 realitzà, a la ja desapareguda Sala Foga 2 de Barcelona, la seva primera mostra individual. Llavors ell tindria uns vint-i-cinc anys i ja demostrava que, a més de dibuixar i pintar a la manera dels mestres del realisme, disposava de pensament i manera de dir realment propis a la vegada que interessants. Aquestes característiques, professionalitat i intel·lecte, em van atraure i em motivaren a divulgar aquella exposició, la que dos anys després dugué a terme a la mateixa galeria, les que en 1990 i 1994 oferí a la Gaudí i la que en 1991 presentà a De Caso. Després el vaig esmentar periodísticament sempre que vaig poder, i a ell correspon el mèrit, doncs, ja que, conseqüent amb la seva manera de pensar i dir, arriscant-se a que no l'entenguessin, sempre s'ha mantingut fidel a les veritats pictòriques que defensa.

Fa uns anys, Jardí i jo ens trobàrem casualment per Barcelona, crec que fou al carrer del Consell de Cent, entre el de Balmes i Rambla de Catalunya. Ens aturàrem a parlar un moment i m'ensenyà un quadre seu que duia a una mà. Era cap al tard i el dia fosquejava, però recordo que aquella obra desprenia una llum que reconfortava l'esperit. Aquesta mateixa llum és la que penso que trobaran les persones que visitin l'exposició de l'artista.


UNA NOVA VIDA DINS DE LA PINTURA DE JUAN LUIS JARDÍ, per Josep M. Cadena

Artista àmpliament dotat per a la representació figurativa i amb molt depurats coneixements pictòrics, Juan Luis Jardí (Barcelona, 1961) disposa d'un ampli i ben estructurat pensament creatiu. L'originalitat del mateix el situa en un lloc preeminent entre els nostres actuals conreadors d'un surrealisme crític i a la vegada irònic. L'agosarada i ben equilibrada combinació d'imatges que, malgrat ésser basades en la racionalitat dels fets socials persegueixen la llibertat que donen els somnis, fa que la singularitat del seu plantejament ens resulti sempre atractiva, i ens porti a considerar que, més enllà dels indubtables valors pictòrics, hi ha una concepció sobre la condició humana que cal tenir en compte per a la millora de la nostra societat.

Personalment conec l'obra de Jardí des de començaments de l'any 1986, quan per primer cop vaig veure una exposició seva a Barcelona, a la des de fa temps desapareguda sala d'art Foga 2. Ell, que llavors era un jove d'uns vint-i-cinc anys d'edat, evidenciava unes qualitats formals molt notables, acompanyades d'un pensament original que em va agradar. Crec recordar que Jardí llavors acabava d'obtenir un primer premi de dibuix juvenil instituït per la Generalitat de Catalunya, i a mi m'impressionaren favorablement la bona base que tenia i la voluntat creativa que posava de manifest. Encara es trobava en els seus començaments, però demostrava unes virtuts que en les exposicions que seguiren a aquella no pararen de créixer. I pel que fa a mi he de declarar, amb tota modèstia i sense presumir de res, que sempre he sentit gran respecte, tenyit d'admiració, per l'obra que aquest artista anava construint mentre es buscava a ell mateix i entenia cada cop millor l'impuls creador que lluita per a manifestar-se en l'ésser humà.Les seves evocacions pictòriques sempre han gaudit d'una gran força, tal com és visible en la present exposició, en què, per exemple, ens situa com a espectadors d'un hipotètic museu en el que la figura d'un elefant és revela un precedent creat per la Natura per a que l'home hagi creat el camió com element auxiliar dins de les necessitats de la societat desenvolupada. O bé recull el misteri d'un saló de luxes romàntics amb una televisió encesa a la que unes oques que van a la seva no dediquen cap mena d'atenció...

Cada quadre dels que ara ens presenta Juan Luis Jardí mereix atenció pel que diu i per la manera en que s'expressa. El pintor no cau mai en la banalitat del que simplement es veu, sinó que profunditza en la representació de les coses i fa que tot tingui una nova vida.



JUAN LUÍS JARDÍ i la seva constant entrega a l'obra ben feta

Aquesta és la primera vegada que la pintura de Juan Luís Jardí (Barcelona, 1961) és present a la Sala Rusiñol de Sant Cugat. El pintor hi arriba quan la seva obra, que començà a aixecar des de molt jove i que sorprenia perquè era la d'un noi prodigi de la figuració plàstica, ha arribat a guanyar un alt grau de maduració. I dins d'ella resulta obligat destacar que, com artista, el seu autor s'ha mantingut dins d'una mateixa línia d'explicació de l'entorn que li és propi i al qual mai no ha volgut renunciar. El món de l'infantesa, aquell on la persona que creix, des de l'interior, es sorprén d'allò que veu i alhora ho fa seu amb l'afany d'entendre les diverses cares d'una mateixa realitat. D'aquí les trilogies d'un mateix observador i fins les quatrilogies dels éssers humans contemplats des de les accions externes per a trobar les seves diferents reaccions.

El paisatge de cada quadre, aquell on actuen les figures, és únic a partir de totes les seves particularitats, minuciosament captades. Jardí no té cap dubte respecte a l'entorn que escolleix, sigui un paisatge nevat, molt propi dins dels moments en què ens trobem, una platja o un lloc urbà. I tampoc dubta de què l'espectador –en primera instància ell mateix, però també poden ésser altres que existeixen o imagina- vol integrar-se en el conjunt, però a la vegada té diverses maneres de fer-ho i ell desitja representar-ho per entendre les diferents opcions que sempre tenim.

Cada ésser humà dubta i gràcies a això pot trobar el camí més addient per a avançar cap a la seva millora. S'equivocaria si no dubtés, encara que ha de fer-ho de manera positiva, sempre disposat a trobar la drecera més útil que li surti al pas. I per a fer-ho, Juan Luís Jardí ens dóna, generós, les pistes amb els seus quadres.

Intensament concentrat en la seva obra, l'artista sempre vol sentir-se segur del que diu. I encara que és de natural callat quan es relaciona directament amb la societat, resulta àmpliament explícit quan, entregat del tot a la pintura, busca per mitjà de successives matitzacions, la llum, intensa i clara, que hi ha al final del laboriós procés al qual sotmet cada quadre que pinta. Té un do natural que sap administrar en la seva constant recerca de la veritat humana.

Josep M. Cadena

Veure l'exposició del pintor(a): 04/2010 - PRÒXIMA PARADA, WILLOUGBI

Veure l'exposició del pintor(a): 03/2014 - A SAFE PLACE

Veure l'exposició del pintor(a): 06/2018 - SILENCI