Ramon VILANOVA

LA PINTURA VITAL I ESTIMULANT DE RAMON VILANOVA, per Josep M. Cadena

Si només ens volem fixar en els aspectes exteriors de les activitats humanes, podem pensar que el pintor Ramon Vilanova (Caldes de Montbui, Vallès Occidental, 1947) sempre va a la recerca de nous temes per a pintar i que, finalment, cansat de caminar per camps i de saltar fins i tot bardisses amb l'ànsia de trobar el que li sigui desconegut, acaba fixant-se en temes que ja coneix. I no és pas així. L'artista, camina que caminaràs, va per la Natura amb l'afany de connectar amb tot allò que li ve de lluny i que porta des de molt abans en el seu interior i que, finalment, troba, en unes variacions que per a altres resultarien imperceptibles, en unes roselles que creixen entre els cereals; en uns lliris, blaus, morats o grocs, que apareixen en un racó pel que temps abans havia transitat sense trobar-hi res; en uns ametllers que floreixen fora de temporada perquè la bonança del temps els ha enganyat; en uns gira-sols que s'obren d'una manera diferent, encara que ben natural en el seu objectiu d'encarar-se amb la llum; en unes onades que es trenquen en un dibuix d'escumes que fins llavors mai no havia vist, però sí intuït; o, més senzillament, en una planta que brota dins de la terra posada perquè sí dins d'una galleda de pou foradada pel molt ús i a la que se li ha trobat pervivència en una nova destinació improvisada per a conservar-la vigent en l'hort de la casa familiar... I és que Vilanova, home en general callat i que quan parla diu molt poques paraules, mai no para de parlar amb ell mateix sense dir un mot. Interiorment analista de les sensacions que no paren d'arribar a ell en tot el que l'envolta, mira, glateix i, finalment, sent el plaer de trobar-se amb el que desitja, que és el mateix que en el que somniava, però que és sempre diferent en la seva realització.

El pintor desitja que el temps passi, que el dia i la nit es succeeixin, perquè cada llum que arriba és, malgrat tot el que puguin pensar els que creuen en la immutable seqüència de les estadístiques, diferent en els seus detalls i ell, que s'estima els canvis que no ho semblen, sap que a cada instant que passa es produeix una commoció que ho canvia tot sense que res sembli moure's.

En el fons, la pintura de Ramon Vilanova és de temporada quan ell la produeix, però queda fixada per a sempre un cop s'ha convertit en quadre. Desitjo dir amb això que mai no pinta en subordinació a la obra que abans ha fet, sinó que necessita del contacte directe amb els fets naturals, perquè els mateixos li donen nous estímuls. Com quan –poso un exemple, però en tots els que pogués relacionar passa el mateix– es posa davant d'uns arbres i es fixa en les seves escorces i explica amb elles el temps que fa i com l'enfronta aquell ésser viu i llenyós, a la manera de com ho podem fer nosaltres quan tenim les galtes vermelles pel fred o bé anem amb roba lleugera perquè és estiu i fa calor.

La poesia del viure omple el cor d'aquest artista i passa directament al seu cervell per a que aquest mani a la mà que porta el pinzell... Els actes de Vilanova són instintius, però altament racionals en els seus orígens. I a la manera de Jacint Verdaguer, quan en un dels seus Idil·lis va escriure que com gira-sol amat per vos voltaria, espera a que sigui el moment propici per a que aquella planta giri les seves flors cap a la llum per a viatjar amb elles cap a l'infinit de les veritats a les que vol accedir de la manera més senzilla possible, però amb total fermesa. A la vegada, quan es troba amb les roselles, experimenta en el seu interior –sense saber-ho per la lectura de Gabriel Alomar, que va escriure ja fa molts anys– que tenen una encesor frenètica, i es bolca plenament en elles perquè ho sent com una necessitat col·lectiva.

Amb aquesta exposició de Ramon Vilanova l'encerta un cop més la Sala Rusiñol, que la presenta. És un magnífic traspàs d'any i una manera molt oportuna de felicitar les Festes de Nadal i Cap d'Any. Marxa el 2013 i arriba el 2014; es tanca un cicle de dotze mesos i se n'obre un altre igual en les seves estructures de calendari, però que és un futur que deixa enrere el passat, amb la voluntat de que el present diari sigui millor. I a creure que això passarà ens ajuda amb molta eficàcia l'obra de Vilanova.





Nasqué a Caldes de Montbui l'any 1947. Començà a pintar de forma autodidacta als setze anys. A partir de l'any 1973 ha exposat de forma continuada no només a Catalunya sinó a la resta d'Espanya i a l'estranger, rebent importants premis de pintura. També ha format part d'exposicions a museus de França, Alemania i Estats Units, país aquest darrer on la seva obra gaudeix d'un gran prestigi.

Tal i com ha deixat escrit el periodista i crític d'art Josep M. Cadena al llibre que acompanya aquesta exposició:

Ramon Vilanova té moltes virtuts humanes i pictòriques. Crec que les primeres han generat les segones, ja que artísticament és autodidacte i s'ha fet a ell mateix com pintor que estima la vitalitat que constantment manifesta la Natura.

Per a ell no hi ha cap aspecte del paisatge que no sigui engrescador pel que fa a la creativitat; especialment aquells més humils i amagats, que d'entrada no semblen tenir cap mena de grandiositat. Ell, però, sap trobar-la en les herbes de marge, en l'esbarzer i en l'arç, en la flor que ja es panseix i en la fulla que passa del verd més ufanós al groc tardoral.

Visions àmplies del que és petit, però que té l'autenticitat de la lluita per la supervivència a partir de les propietats vitals –i encara aquí jo hi afegiria el qualificatiu de morals, en el sentit d'acceptar la pròpia ètica de l'existir- que es van perpetuant des de temps molt llunyans.

El pintor és instintiu, però sempre sap escollir el que és millor per a que el cant a la vida que constitueix tota la seva obra creixi i s'estengui a partir de la seguretat que dóna l'arrelament a la terra. Perquè els colors i les formes –impulsius els primers i arborades les segones- de Ramon Vilanova vénen de què hi ha una saba, un aprofitament ben segur de les potències i una perfecta adequació als llocs en què cada quadre realitza la seva acció de viure per a ell mateix i, a la vegada, comunicar les ganes de seguir-ho fent a aquells que el miren.

Aquesta exposició de Ramon Vilanova ens arriba quan, com per fortuna passa tots els anys, ens trobem dins del cercle nadalenc. Aquest és de celebració dins de les famílies, de recapitulació sobre allò que portem fet per al proïsme i per a nosaltres mateixos i d'esperança i projecció cap al futur. I aquesta triple visió es troba a l'obra del nostre pintor, que ens descriu situacions molt properes al que tenim com habitual, ens ajuda a pensar sobre la permanència del que és autèntic i ens dóna forces per a continuar dins de la trajectòria que sabem correcta o per rectificar si ens hem equivocat.

Com en el Cant dels ocells, que en el violoncel de Pau Casals arribà al major grau de sonoritat que pot tenir una melodia popular, tot canta en pro de la renaixença dels esperits en la pintura de Ramon Vilanova.

Veure l'OBRA del pintor