RUIZ ORTEGA

Nascut a Jerez de la Frontera, l'any 1951. Un cop traslladat a Barcelona, cursa estudis a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on imparteix classes de dibuix des de l'any 1974. Becat per la Universitat de Perugia, debuta individualment l'any 1979 a Sant Cugat del Vallès. Més tard exposa a Santander, Terrassa, Girona, Olot, Viena, Setúbal (Portugal), València, Madrid i Barcelona. Participa en itinerants que porten els seus treballs per tota Andalusia.

Guanyador de nombrosos premis (Primer Premi de Pintura de la Direcció General de Belles Arts, Barcelona 1971; o el Premi Inglada Guillot el 1982). Te obra al Museu d'Art Modern de Barcelona, a la Diputació Provincial de Santander i a diferents col•leccions privades.

RUIZ ORTEGA I LA VOLUNTAT D’ETERNITAT, per Josep M. Cadena

Un viatge per les terres d’Itàlia, país variat i sempre obert als més diversos estats anímics, ens permet contemplar les subtils belleses que l’art de Ruiz Ortega ha aconseguit captar d’una Natura i d’unes formes en construcció permanent davant dels ulls de l’artista. La seva gran capacitat per a introduir-se, tant amb la línia com amb el color, en les essències de les realitats formals, ens permet viatjar amb ell a mesura que passem d’un a un altre quadre, conscients de què veiem, més que la realitat establerta, el que hi ha de comunicatiu en el seu interior.

Per a mi, aquest andalús-català que és Ruiz Ortega, nascut l’any 1951 a Jerez de la Frontera, alumne i després professor de molts artistes novells a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, és l’expressió més pura que conec de la pintura actual experimentada com un fet que respon a la capacitat humana per a connectar amb la perdurable vigència de l’esperit que és immemorial. Ell és d’ara i s’implica en les coses que a tots ens pertoquen com a membres de l’actual societat, però quan el veiem a través de les seves obres sentim que ens transmet les veritats que, malgrat venir de molt lluny, són permanents. Sap captar el to musical que hi ha a l’interior del que existeix des dels orígens i del que ha estat bastit per altres homes, possiblement desconeguts per a nosaltres, que també sentiren el buf diví de la creació que mai no s’atura. Per això, quan copsa un paisatge, o descriu un edifici, així com quan es fixa en un peix que acaba de ser tret de l’aigua, notem que en l’essencialitat de les formes i les tonalitats es troben l’aire que mou lleugerament una fulla, l’escalfor d’un ambient que ens abraça amb expressió de sincera amistat o la remor del pas d’una persona que ens estima i que s’apropa per a donar-nos la més gentil de les benvingudes.

L’Itàlia que ens explica Ruiz Ortega és la que ell ha vist amb el cor i la que nosaltres portem dins des de què, nens encara, vam saber de la seva existència com a engendradora de pobles. No tan sols l’Itàlia de les civilitzacions, romana o renaixentista, sinó una de més fonda, que amb els grecs descobrí l’essència dels conceptes i els difongué allà on arribà. I encara que ara és un país trasbalsat per totes les convulsions que globalment ens afecten, té viva l’arrel que ens serveix d’exemple per a seguir creient en la Humanitat com una voluntat col·lectiva d’eternitat. I això és el que Ruiz Ortega ens explica en la seva obra.


El crític d'art Josep M. Cadena, amb motiu de l'actual exposició ha deixat escrit:

Manuel Ruiz Ortega és, per a mi, el pintor figuratiu més subtil de tots els artistes figuratius de la nostra època, de l'ara i aquí de l'entorn en què ens movem. Jo diria que més que el paisatge i que els objectes que descriu, per a que no tinguem problemes d'identificació d'un lloc obert o d'una situació íntima, ens pinta l'aire que mou la fulla de l'arbre o l'ambient càlid d'una trobada d'amistat davant d'unes tasses i d'una tetera. Dóna valor a les formes, però sempre d'una manera cordial, amb amor pel que veu i, encara més, pels sentiments que neixen del moment dolç que ell sempre sap trobar.

Una vegada –potser ja fa deu anys- vaig escriure d'ell que insinuava el que era definitiu perquè sabia aturar-se en el moment clau, quan donava la penúltima pinzellada. I ara, davant dels seus quadres més recents, aquests que ara exposa a la Sala Rusiñol de Sant Cugat, em reafirmo. El temps que ha passat és com un segon d'eternitat, si em permeten l'expressió. És, dit d'una altra manera, com el cant del rossinyol dins de la boscúria que és la vida: lleu i sostingut, natural i com fill de l'atzar, però tan ben mesurat en la seva bellesa que només pot ésser el resultat d'una meravellosa capacitat de treball. El rossinyol canta –penso- sense mai saber que ho ha de fer i Ruiz Ortega –entenc- pinta així perquè per cultura i sensibilitat no pot fer-ho d'una altra forma. Sigui com sigui, en un i en l'altre cas, tots hi sortim guanyant.

El pintor aprofita per a la seva obra la fusta d'unes senzilles safates xineses. El saber oriental, fill d'una decantació de segles, lliga molt amb la intimitat creativa de Ruiz Ortega. La trobada és feliç i l'encert resulta ben visible. Les formes artesanes orientals mai no s'imposen, sinó que fan un acurat servei a cada pintura que és d'aquí i que ens parla del que tenim més proper. No hi ha, insisteixo, orientalisme, però sí sintonia. El que ens sembla més llunyà s'acosta i tot el que tenim tan a prop viatja per l'espai inmens del pensament per a què l'abraçada que desitja donar fructifiqui com sempre amb la bona pintura.

Bibliografia: apareix al llibre de la Sala Rusiñol "Temporada 1994-1995", amb textos de Francesc Galí.

Veure l'OBRA del pintor