BARCELONA, 1955 Alícia Grau

La temàtica infantil és una de les seves fortes, que al costat de bodegons i escenes urbanes posen en relleu la seva sensibilitat pels detalls petits.

BIOGRAFIA

Alícia Grau va començar la seva formació artística a l’assistir a l’Escola d’Arts i Oficis a primerenca edat. Un cop graduada, va començar la seva carrera professional. Des de llavors ha aconseguit crear un corrent artístic entre els artistes de la seva generació i la seva obra està repartida per tot el món.

El seu estil ha estat definit pels crítics d’art com inconfusible per la seva tècnica de dibuix, el seu ús mesurat dels pigments, que dóna solidesa compacta de les textures de les seves teles. La seva pintura impressionista, i el seu treball són formats amb una meticulosa construcció a base de successives capes de color. Té a més la capacitat innata de captar l’espontaneïtat humana a través dels seus retrats. La temàtica infantil és una de les seves fortes, que al costat de bodegons i escenes urbanes posen en relleu la seva sensibilitat pels detalls petits.

Durant més de vint anys, ha realitzat un gran nombre d’exposicions personals a la majoria de capitals europees i dels EUA El seu art ha estat reconegut amb nombrosos premis i el reconeixement internacional, formant la seva obra parteix de col·leccions d’arts privades i públiques En l’actualitat, divideix el seu temps de treball entre la seva ciutat natal i Florència a Itàlia.

L’ESPONTANEÏTAT INFANTIL A LA PINTURA D’ALÍCIA GRAU

per Josep M. Cadena

Alícia Grau (Barcelona, 1955) disposa de la difícil facilitat per a captar pictòricament l’espontaneïtat humana. Ella ha escollit el món infantil, aquell en què nens i nenes acostumen a manifestar els sentiments que els hi neixen, aquells que són nous per a ells i que els sosprenen a mesura que els experimenten. I sempre busca posar de relleu els sentiments més positius, aquells que condueixen a l’exaltació de les virtuts d’unes personalitats en formació i que, cercades pels mals socials que mai no deixen de burxar, s’enforteixen en la pràctica dels bons costums.

Encara que també practica el paisatge urbà i els bodegons, temes en els que posa de manifest la seva sensibilitat pels detalls íntims de les situacions atmosfèriques, la figura infantil és la predilecta d’Alícia Grau. Personalment crec, ja que he tingut l’ocasió de compartir amb ella converses en les quals posa de manifest el seu entusiasme per la veritat en tota acció humana, que pintar a nens i nenes en les seves accions més naturals; esperar tot el que calgui a que agafin confiança i es deixin anar en els seus moviments més espontanis, li permet connectar amb el seu permanent desig d’estimular a què sigui de veritat tot el que fem els aduts. Perquè ella sap que el dia a dia de les coses a les que tots ens hem d’enfrontar, es complica i fins es torna cruel per a aquells que van, com habitualment es diu, amb el cor a la mà. Però busca compensar-ho al plasmar el reducte, cada cop més petit i fins i tot desprotegit, de la innocència primera; la dels conceptes positius, que són els que ens poden ajudar a mantenir-nos millors i per a més temps.

Hi ha una àmplia literatura sobre els infants murris, els pillets de platja, els nois pigalls que acompanyaven els cecs i que feien riure, a la vegada que ensenyaven a replicar des de l’estadi infantil a les maldats dels adults. Aquesta, però, malgrat el seu prestigi és una actitut que no va gens amb la manera de fer d’Alícia Grau. Ella, com aquella homònima seva que, després de caure en un pou i travessar un mirall va arribar a un regne de situacions impossibles, insisteix en què hem de lluitar per a no deixar mai la bondat de banda. I té la virtut creativa de fer-ho fixant-se artísticament en la realitat que ens envolta i, sense fer cap mena de discurs moralitzador, pintant el que sap veure. D’aquesta manera construeix escenes en les que l’emoció resulta compartida i agradablement trasmesa.