SABADELL, 1962 Bellosta
Pinta tot allò que l’emociona i busca temàtiques properes que s’acomodin dins seu, amb serenitat.
El pintor d’hores crespusculars, albes i temes venecians ha aconseguit un estil propi, a més de tenir un talent i una facilitat innats per la pintura.
BIOGRAFIA
Va estudiar procediments pictòrics a l’Escola d’Arts Aplicades de Barcelona ( Llotja ) i va obtenir el títol de disseny d’Estampació per l’Escola de Belles Arts Massana de Barcelona. Es qualifica de gairebé autodidacta. No s’identifica ni amb l’adjectiu modern ni amb el de clàssic quan parla de la seva obra, però li agrada més l’art del segle XIX perquè és un art més proper a la natura i al camp. Es defineix com un enamorat dels contrastos i de la natura. És pintor de cavallet i treballa a partir d’apunts i esbossos.
L’ENCERT DE BELLOSTA EN LA SEVA VISIÓ DE VENÈCIA
per Josep M. Cadena
Personalment observo la pintura de Carles Bellosta (Sabadell, 1962) des de fa anys i em complau dir que la idea que jo tenia sobre la seva obra es va acomplint. El segueixo des de què en 1992 vaig veure la seva primera exposició –la primera per a mi i, possiblement, aquella amb què començà a projectar-se cap a un públic més ampli- a Barcelona. Des de llavors i fins a començaments d’aquest segle XXI en el que ens trobem, el vaig poder anar seguint i sempre em semblà que avançava amb decisió i cura en la realització del seu quefer. Vaig tenir la sensació de què era molt conscient de què la carrera artística és llarga i que en ella, sense deixar d’experimentar i de buscar nous enfocaments, s’havia de progressar sempre i superar, en tot el que fos possible, l’error. I ara, al cap d’uns anys, el trobo que s’obre amb seguretat a noves experiències, com són els treballs que ens presenta sobre Venècia, un tema que ha estat tractat per molts artistes abans que ell ho fes i que altres també realitzaran en un futur perquè és etern, però al que sap donar el seu toc personal.
Possiblement coneix altres obres que descriuen places, canals i gòndoles en aquesta meravellosa urbs, casada amb el mar que la sosté i que sempre és una latent amenaça per ella, però ha aconseguit donar-li el seu toc propi i, en aquest sentit, el trobo a ell tal com és pictòricament pintant, amb el latent misteri que sempre sap infondre al paisatge entre dues llums, entre aquelles que neixen amb el nou dia i que se’n van –la foscor també és llum, encara que no ho sembli- amb la nit que es retira.
Jo havia vist el pintor Bellosta en formació, conscient de què havia de millorar internament per a trobar el que buscava i que és, dita amb senzillesa però amb consciència de què pocs són els que ho aconsegueixen amb plenitud, el misteri de la constant renovació de la vida. I ara crec que puc afirmar, amb el particular goig de veure’l avançar i ara ja molt endavant en el camí que s’havia proposat, que ho aconsegueix.
Amb la pintura, igual que amb les altres arts, l’ésser humà mai no deixa de buscar en el que és essencial i constitueix un constant misteri. Bellosta ho ha fet i ho segueix fent dins de la Natura, perquè les preguntes mai no s’acaben amb les respostes, sinó que creixen de nou i tenen noves i cada cop més inquietants característiques. I és bo que així sigui amb persones que són com el pintor del que ara tractem. Crec, per tant, que cal mirar amb atenció els treballs artístics que ara presenta, perquè són veritable progrès dins de la seva constant recerca sobre la llum i els continguts de les formes.
