BARCELONA, 1948 Borrell
Fa un recorregut per diversos racons de la geografia catalana a la recerca d’imatges rústiques plasmades amb tècnica mixta on les textures adquireixen especial rellevància.
Jaume Borrell pinta escenes de pobles rurals que semblen ancorats en el passat però en els que els elements del present hi treuen el nas.
BIOGRAFIA
Cursà estudis fonamentalment de dibuix a l’escola Martínez de les Galeries Maldà al carrer de Portaferrisa i, més tard, passà a l’escola Massana. Després de molts anys de treball troba el seu camí, una forma de fer que el distingeix. El seu tractament del paisatge, on destaquen les cases velles i humils dels nostres pobles, sobretot del Pirineu, són el motiu que més l’atreu. I tot això amb la peculiaritat que les teles que contenen els quadres estan sempre formades per més d’una peça, és a dir, junta teles, fins i tot de formats desiguals, que amb el joc de textures i gruixos ajuden a transmetre aquestes façanes i aquesta forma de fer diferent. Disposa d’una gran capacitat d’observació i, sempre amb naturalitat, la posa al servei d’unes minucioses descripcions que van més enllà del que s’acostuma a demanar a la pintura que ell practica. El color li serveix per a què les formes, filles d’unes necessitats comunitàries i d’uns costums que vénen de lluny, s’humanitzin i ens expliquin l’esforç, les normes, les necessitats i les improvitzacions d’unes persones que, situades dins de l’àmbit rural, en contacte amb la natura, saben, moltes vegades millor que nosaltres, com és el món. I ell ens ho explica amb frases pictòriques ben estructurades.
L’HARMONIA PICTÒRICA DE JAUME BORRELL
per Josep M. Cadena
En dues exposicions anteriors de Jaume Borrell a la Sala Rusiñol de Sant Cugat, que vaig presentar i enjudiciar com ara faig amb l’actual mostra, vaig elogiar àmpliament la capacitat que exhibeix el pintor per a plasmar la força del nostre món rural. I he de dir que, tot veient els seus quadres més recents, l’autor manté intacte el talent per a traduir artísticament uns aspectes de la personalitat col·lectiva del camp que romanen ferms tot i la presència de manifestacions de la societat moderna.
Jaume Borrell és fidel a un imaginari que demostra que l’essència perdura encara que les formes mutin. El nuclis humans representats desprenen un aroma de temps immemorials, en els que les activitats agrícoles i ramaderes dominaven l’economia. El campanar de l’església encara sobresurt per sobre de les teulades de les cases, i Castellfollit de Riubregós o Torà conserven el record dels pagesos de remença. A la vegada, Navarcles continua essent parada del camí de Sant Jaume, i als carrers de Bellver de Cerdanya hom pot creure sentir la remor dels enfrontaments entre nyerros i cadells.
Tanmateix, a pesar del pes del passat, els avenços del progrés hi són presents. Els fils telefònics que possibiliten la comunicació entre les persones pengen de les façanes de les cases antigues. Les canonades d’aigua que eviten anar a la font entren a les llars. Els senyals de trànsit ordenen el trànsit. Uns texans que segueixen la moda s’assequen en un estenedor. I una moto que permet enfilar la carretera en direcció a altres pobles espera davant d’un portal. La lliçó que n’extraiem és que el respecte a l’antigor no ha de ser incompatible amb la tecnologia que ens facilita el dia a dia. Un motiu que destaca en els olis són les portes mig obertes. El domicili és el reducte de la intimitat, i és natural que existeixi una resistència a permetre l’entrada d’intrusos. Però som animals socials i el tracte amb els demés ens és necessari, per això cal estar receptius a aquells contactes que enriqueixen i eixamplen la perspectiva vital. L’artista creu en el diàleg entre els punts de vista dispars, que exemplifiquen una àvia de cabells blancs recollits i un nét amb pantalonets curts a un balcó o un pare de pell bronzejada pel treball a l’aire lliure que camina al costat d’un fill amb motxilla escolar a l’esquena.
Jaume Borrell pinta escenes de pobles rurals que semblen ancorats en el passat però en els que els elements del present hi treuen el nas. En els seus quadres, que convido encomiàsticament a gaudir, sobresurt el sentit harmònic de les formes i els colors, un reflex de l’equilibri que l’artista desitja a la societat i que tant de bo assolim.
BORRELL, RETRAT SOCIOLÒGIC D’AMBIENTS
per Josep M. Cadena
Borrell és pintor que, aparentment, es mou dins d’una temàtica única, centrada en la representació de façanes de velles cases de poble, d’aquelles que tots tenim en la ment, on creiem que el temps ja no avança i que la gent que les habita s’ha aturat en un passat superat àmpliament per la societat actual. Però és un gran error entendre que el fet artístic que ens proposa s’ha quedat en la llunyania del que retrata en l’extern, ja que, en realitat, ens porta cap a l’essencialitat del que perdura en tots nosaltres i ens justifica com a persones.<br<
Fa tres anys, a finals de setembre de 2010, Borrell exposà en aquesta mateixa sala un conjunt d’obres que lliguen a la perfecció amb les actuals que ara es troben penjades en aquesta nova trobada amb el públic. Sembla que no hagi passat el temps per a ell, pel que fa a les seves tècniques, però és d’admirar que s’ha afuat encara més la seva capacitat per a mirar cap endins de la matèria i trobar l’esperit de la societat que sempre vol captar sense tenir cap necessitat de representar a les persones pel que externament representen, ja que ho fa pel que pensen i actuen.
A les cases de poble de Borrell, amb portes de fusta mig obertes que donen pas a la foscor del pensament col·lectiu, es troben simbolitzats els elements essencials que marquen la nostra acció en la societat, en el intent de retrobar-nos mitjançant aquells camins particulars que hem escollit i que ens justifiquen com a individus. Així trobem finestres amb reixes, però també testos amb plantes i una persiana mig pujada; balcons que miren cap al sol matiner, amb uns filferros dels que penja, posada a assecar, la roba dels habitants de la casa; parets amb calç menjada per les calors de cada dia; i el progrés de les caixes i els cables de l’electricitat, que demostren una posada al dia per a no perdre contacte amb el que succeeix i per a tenir les comoditats que el progrés general ha fet imprescindibles.
Borrell no retrata persones, sinó situacions anímiques que les mateixes tenim, tant quan som protagonistes com quan actuem d’espectadors interessats a conèixer l’entorn que ens envolta. I dins de la tònica general del seu art, sempre hi ha variacions que ben observades aporten novetats i elements de reflexió. Per aquest motiu la seva pintura atrau i ensenya.
BORRELL I LA SEVA AFINADA PERCEPCIÓ PICTÒRICA DE LA RURALIA
per Josep M. Cadena
La pintura de Borrell ens porta a mirar cap al nostre interior. Ho fa amb una obra intensament realista, descriptiva de les cases que encara és possible trobar a molts llocs de Catalunya; en especial a les comarques lleidatanes. Nascut a Barcelona l’any 1948 i format en ambients ciutadans, fa més d’una dècada que Borrell decidí establir-se a la Seu d’Urgell des d’on, segons posa de manifest en els seus quadres, va fins als pobles més amagats i aparentment més humils del nostre país per a captar les fines sensibilitats que guarden. Per això descriu amb tanta precisió les façanes de les cases, encara amb portes de fusta, obert un dels batents quan arriba el bon temps i resulta agradable mirar enfora per als que viuen als seus interiors i que, a la vegada, són com una crida a ocasionals visitants que, igual com ens passa a nosaltres, sentim la curiositat de saber el que mai no s’explica perquè pertany a la més estricta intimitat.
Borrell sap explicar-nos la solidesa de les pedres que, ben treballades pels picapedrers que hi havia abans, estableixen la solidesa d’unes edificacions fetes per a resistir els freds i els vents, la neu i l’aigua –aquesta poca, però moltes vegades disposada a desfermar-se en tormentes– amb dies llargs i difícils. Però també sap com explicar l’atractiva plasticitat d’uns dies de sol, quan al balcó que hi ha sobre l’entrada principal i darrera de la reixa que tanca les vistes de l’habitació d’abaix, floreixen unes quantes plantes. Sap de les penes passades, però també de les alegries que arriben de sobte. I sap, també, establir els detalls d’una caixa de llum i del número pintat sobre un marbre tallat en sèrie que orienta a qui busca un determinat domicili, encara que a la població tothom es conegui o, fins i tot, és parent o mig parent per part de la familia de l’home o de la dona.
No li cal a Borrell fixar la figura humana, doncs la mateixa sempre hi és present encara que no es vegi, per mitjà de la seva mirada pictòrica. Disposa d’una gran capacitat d’observació i, sempre amb naturalitat, la posa al servei d’unes minucioses descripcions que van més enllà del que s’acostuma a demanar a la pintura que ell practica. El color li serveix per a què les formes, filles d’unes necessitats comunitàries i d’uns costums que vénen de lluny, s’humanitzin i ens expliquin l’esforç, les normes, les necessitats i les improvitzacions d’unes persones que, situades dins de l’àmbit rural, en contacte amb la natura, saben, moltes vegades millor que nosaltres, com és el món. I ell, com s’hi fixa, ens ho explica amb frases pictòriques ben estructurades.
