MONTCADA I REIXAC, 1927-2005 Capella

A les seves obres, el tractament precís del color i la composició equilibrada de les formes transformen una realitat que, per mitjà de la seva mirada serena, esdevé silenciosa harmonia.

El pintor s’estimava el color com una manera d’arribar al glatir de les formes humanes dins de les activitats més simples.

BIOGRAFIA

A la dècada dels quaranta inicià els seus estudis a Llotja. El seu primer viatge a París, a l’any 1945, i les posteriors estades a la capital francesa van influir decisivament al perfil del seu llenguatge, més proper al cubisme sintètic de Juan Gris que a l’analític de Picasso, encara que també amb l’exquisida figuració lírica de les natures mortes de Braque i, sobretot, proper a alguns dels més destacats representants de l’anomenda Escola Espanyola de París, com ara Bores, Peinado i Vives amb qui va estar en estret contacte. L’obra de Capella es caracteritza per una sòlida estructuració compositiva que es dissol en un espai subjectiu intensament poètic. Va ser un dels fundadors del Grup Tertúlia a la dècada dels 50, va guanyar el Premi Montcada l’any 1953, i ha estat membre del jurat del Premi Nacional de Pintura Juan Ramón Masoliver. L’Ajuntament el va nomenar fill predilecte de Montcada i Reixac l’any 1997, població que acull la Fundació Capella on es gestiona l’obra que Capella va cedir al poble de la manera més adient i amb la finalitat de mantenir-la unida i que pugui ser mostrada al públic.

JOAN CAPELLA I LA PERMANENT VIDA DELS SEUS QUADRES

per Josep M. Cadena

Com a patró de la fundació que porta el seu nom i divulga la seva obra, experimento una gran satisfacció pel fet que la sala Rusiñol de Sant Cugat enceti l’any 2018 amb una exposició dedicada a posar de relleu el treball pictòric de Joan Capella (Montcada i Reixac, 1927-2005). Dinamitzador de la vida cultural de la població en que va néixer, i a la que poc abans de morir lliurà la seva obra artística, des dels difícils anys de la postguerra havia estat membre fundador del grup Tertúlia, president de l’entitat cultural La Unió de Mas Rampinyo i gran impulsor d’uns notables cursos de pintura, motius tots ells que en 1997 dugueren al municipi a nomenar al pintor Fill Predilecte de la ciutat.

Però a la vegada que exercia de promotor en l’àmbit públic, posava de manifest a través de la pròpia obra una gran capacitat creativa, sempre trencadora amb les imposicions de l’època que li tocà viure i oberta als corrents europeus amb els que connectava. I una mostra de la seva excel·lent tasca com a pintor és la que ara aquí s’exposa.

Si no vaig errat, s’acompleixen quatre anys de l’última exposició de Joan Capella que Ignasi i Victòria Cabanas ens donaren l’oportunitat de veure en aquesta mateixa sala. I Sant Cugat torna a tenir ara l’oportunitat -honestament crec que caldria anomenar-ho privilegi- de relacionar-se amb la pintura de Joan Capella i captar com en els seus quadres es troba la veritat de l’art. El pintor s’estimava el color com una manera d’arribar al glatir de les formes humanes dins de les activitats més simples. Montcada com a nucli urbà representatiu de la societat catalana en que es sentia plenament integrat; les escenes que van des dels nus femenins fins a les trobades de parella dins de l’entorn familiar; així com els bodegons de fruites i peixos, ens expliquen com som per dins i com ens manifestem per fora. Perquè la pintura de Joan Capella, malgrat que els anys passen i ell ja fa més de dotze que no es troba entre nosaltres, viu per sempre, tal com mostren els seus quadres, només cal mirar-los.

JOAN CAPELLA, QUE CONJUMINA L’ART I EL CIVISME

per Josep M. Cadena

Nascut a Montcada i Reixac el 27 d’octubre de 1927, el pintor Joan Capella sempre es va mantenir fidel a la seva ciutat -durant anys viuria al popular barri de Marrampinyo i després, afectat per l’edat i les dolències, ho faria en el nucli de la població- amb un amor més que actiu pel seu entorn i per les persones que en ell s’hi troben. I amb setenta vuit anys, acabats de fer, moriria el 30 d’octubre de 2005 en el seu propi ambient d’amics i de conciutadans. I és que era, dins de la singular personalitat que li donava el seu art, una persona especial i de les més meritòries que he conegut al servei de la veritable cultura, aquella que té les seves arrels en els sentiments humans i desitja compensar als altres de les mancances d’ambient i de les informacions que li són negades per la situació en què es viuen. Per això, quan molt jove encara -només tindria divuit anys- en 1945 s’integrà en un grup anomenat Tertúlia, el qual es mantingué fins a 1957 i ajudà a dinamitzar sense cap mena de partidisme la vida de la població. Cal recordar que els resultats d’una cruenta guerra civil, la qual havia afectat a la seva família, eren molt visibles, a més d’angoixadors per l’ús sectari que es feia d’ells, motius pels quals resultava realment difícil creure en la concòrdia i en el respecte a les persones.

Això ja era un gran mèrit, en el que Joan Capella perseverà i que fou motiu per a què en 1997, per aquesta i altres causes, li fos atorgat el títol de Fill Predilecte de Montcada, resultant així que fos la primera persona que rebia aquesta distinció en aquell municipi.

Crec que calia destacar la qualitat humana de l’artista del que ara la Sala Rusiñol ofereix una exposició. Aquesta és la darrera de l’any 2012 i la primera de 2013, motiu pel qual té caire d’homenatge a la figura del pintor Joan Capella com creador que fou i, pels qui no coneguin la seva obra, descobriran la importància creativa i renovadora que té la seva obra, sempre dins la figuració, de les formes massa encotillades entre les quals ell es va veure obligat a manifestar-se quan, en el llunyà 1955, participà en la III Biennal Hispanoamericana d’Art del Parc de la Ciutadella de Barcelona -jo, llavors, tenia disset anys d’edat i vaig fer campana a l’escola per anar a veure-la, sense fixar-me en Capella però sí en el Crist de Port Lligat i en la cistella de pà de Salvador Dalí-, així com després en els Salons de Maig i en les temporades de l’enyorada Sala Syra, aquella que tenia els seus locals al passeig de Gràcia-Aragó barceloní, als baixos de l’ara tan turísstica Casa Batlló.

Escric del que potser sembla molt llunyà, però que fou essencial per a què Joan Capella s’obrís artísticament a les noves situacions, que li van permetre depurar el seu estil i ajudar a altres, amics i seguidors seus, a canviar d’acord amb els aires de modernitat que representaven els ensenyaments d’obres llavors tan silenciades entre nosaltres com les de Cézanne, Picasso, Braque, Palencia i Bores, entre altres. Veritablement, s’arriscà a ésser acceptat pels que manaven dins de les idees estètiques i, tossut, avançà en la simplificació de les formes i en l’amplitud dels continguts per a aconseguir fer-se el seu propi lloc.

Ara, a la Sala Rusiñol, podem veure part de l’obra de Capella que encara és accessible al públic per a la seva adquisició. Perquè pocs anys abans de morir, l’artista donà a Montcada i Reixac gran part de la seva obra i una fundació, creada per aquell municipi i que té a Jorge Gómez i Ballesta com el seu director i com a patrons a José Corredor-Matheos i a altres persones -jo mateix en sóc un- en el seu consell directiu, som els que cuidem de l’obra i organitzem exposicions i actes de pintures i dibuixos de Capella a diversos llocs. I també som els que, amb text d’Àlex Mitrani i col·laboracions de Corredor-Matheos, GÓmez Ballesta i meva, en 2011 editarem el llibre Joan Capella (1927-2005), la modernitat propera que l’explica en les seves diferents èpoques i facetes. Personalment em quedo al marge, però recomano l’obra a tots aquells que sentin curiositat per saber més de Joan Capella, doncs fou, en veritat, important com artista i com persona i la seva obra mai no pararà de créixer en l’apreciament públic.