IGUALADA, 1962 Josep Millàs

 

Josep Millàs  és un artista que treballa des del silenci de la matèria per donar veu a les emocions. Amb una trajectòria reconeguda per diversos premis de pintura, la seva obra s’ha exhibit en nombroses exposicions i forma part de col·leccions privades a Europa, als Estats Units i al Canadà.

La seva pràctica artística s’articula principalment a través de l’acrílic sobre fusta. Aquests materials li permeten explorar textures, transparències i contrastos, configurant un llenguatge propi que oscil·la entre la forma i la intuïció. Cada peça és el resultat d’un diàleg profund amb la llum, el color i el gest.

Amb una mirada contemporània i plena d’energia vital, Millàs ens convida a una experiència pictòrica on el sentiment i la matèria es fonen amb autenticitat i força expressiva.

 

 

“Entre el Gòtic i el Modernisme”

per Josep Manel Aznar, artista

Les obres que veiem penjades a les parets de la Sala Rusiñol pertanyen a l’artista Josep Millàs. És un creador compromès sobretot amb la feina ben feta, de factura elegant en les formes i el color, d’una síntesi acurada en el detall i, alhora, amb l’essència i la presència d’allò que, de manera seriosa, se’ns presenta.

Això no treu que l’artista incorpori de forma intencionada elements de distorsió en el disseny, propis del fet creatiu, o que ens mostri la seva poètica rebel·lia en tot allò que, a primer cop d’ull, pugui semblar familiar.

Per a Josep Millàs, un dels valors fonamentals en l’art de la pintura rau en la netedat del procediment, tant del medi com del mètode, i es deixa seduir per aquest fet amb un convenciment que va més enllà del que podem entreveure en els seus quadres.

Els elements representatius que conformen la pràctica totalitat d’aquestes imatges han estat triats i distribuïts estratègicament damunt del suport, de manera que per a l’ull de l’espectador la seva contemplació no esdevingui una recerca feixuga, sinó planera i accessible.

Al mateix temps, Millàs incorpora als seus quadres unes àrees cromàtiques prou significatives, encarregades d’envoltar i definir el veritable protagonista o subjecte principal en l’escena pictòrica, i ho fa recolzant-se en un imaginari senzill però efectiu.

La figuració de Millàs podríem catalogar-la de molt personal i sincera, sense artificis ni vaguetats de cap mena, cosa que ens permet endinsar-nos-hi sense entrebancs, acompanyats en tot moment per un halo o vernís de quietud plasticista.

En les obres que tenim al davant, s’endevina a l’instant l’absència de l’element més orgànic, l’humà, el qual desapareix per complet de l’escena i cedeix la pràctica totalitat del protagonisme al fet arquitectònic, que es presenta com a veritable eix, actor i vertebrador de la imatge. De fet, se li endevinen certs trets conceptuals del simbolisme francès de canvi de segle –com qui amaga un missatge– o de la metafísica de l’artista italià De Chirico.

Quant al cromatisme, Josep s’ha fet seus dos colors: els terres i els blaus. Barrejats amb subtil intenció i saviesa, creen una relació en què els grisos resultants fan de contrapunt a la dolça i acurada harmonia. És una paleta de colors prou íntima, una composició que podríem qualificar d’idealista i un oferiment directe i concís als sentits de qui observa, encisat potser per un misteri que a poc a poc s’esvaeix.

Per acabar, afegiré que aquesta mostra, fruit de mesos de treball, és plena no només de bon ofici, experiència i elegància, sinó també d’honestedat, i esdevé un fet diferencial que palesa la connexió entre allò que hom veu i la passió d’un artista enamorat de la pintura.

Josep, moltes gràcies!