BARCELONA, 1963 Kiku Poch
No tan sols coneix els aspectes estètics dels llocs que descriu, sinó que s’hi endinsa en ells i ens fa partícips de llur complexa personalitat col·lectiva.
S’inspira en llocs mediterranis: Mallorca, Menorca, la Provença, la Costa Brava, la Toscana i les Illes Gregues.
BIOGRAFIA
Fill de pintors, des de ben petit aprengué a desenvolupar-se amb el dibuix, la perspectiva, l’aquarel·la, l’aerògraf… Més tard entrà a formar part d’una prestigiosa agencia de publicitat de Barcelona, on exercí de dissenyador gràfic. L’any 1993 començà a treballar l’oli i, des d’aquesta data, no ha deixat d’experimentar amb aquesta tècnica. Aviat començà la seva carrera profesional en gran part gràcies al marxant d’art Joan Balari, qui cregué en la seva obra. Es considera un pintor autodidacta, que sempre intentà asimilar el coneixement que li proporciona el fet de pertànyer a una familia de pintors. Es confessa admirador dels grans paisatgistes catalans de finals del XIX i mitjans del XX. Per a ell, tots els elements d’un quadre –dibuix, composició, llum, textura, color- són igual d’importants. La seva obra ha assolit un gran nivel tècnic. S’inspira en llocs mediterranis: Mallorca, Menorca, la Provença, la Costa Brava, la Toscana i les Illes Gregues –sempre a prop del mar, la seva gran passió i la seva font d’inspiració-. Darrerament ha exposat a Madrid, Hong Kong, Austin, Hiroshima i Fujieda (Japó).
INTENSITAT COMUNICATIVA EN LA PINTURA DE KIKU POCH
per Josep M. Cadena
Gràcies a la serenor amb que Kiku Poch s’expressa en l’obra pictòrica que ara ens presenta, centrada en visions generals i també en detalls arquitectònics de la Menorca que des de la seva infantesa coneix i estima, la singular personalitat d’aquesta illa de l’arxipèlag de les Balears ens arriba com una constant i ben modulada pregunta sobre la transcendència dins de la vida humana.
Ell ens transmet, en primer lloc, la bellesa d’uns paratges que, situats a la Mediterrània, tenen la harmonia de la Natura i que, estranyament dins del brogit que ens envolta i que en tantes coses ens domina, conserven l’alt patronatge de Nereu, el déu grec que vetlla per a mantenir la mar en calma i permetre que les seves prop de cinquanta filles –les nereides, transformades en suaus onades– ballin una constant dansa que acarona els llaguts silents que esperen a la riba a que la força dels homes i del vent els donin vida. Aparentment, res es mou, i això és el que ens fa arribar el pintor si només volem fixar-nos en les aparences; però si transformem el que veiem en mirades que actuïn com a escalpels, podrem captar com sota la calma corren rius de passió, i aleshores l’obra creixerà en plenitud de sentiments.
Pintor i fill de pintors, Kiku Poch no tan sols coneix els aspectes estètics dels llocs que descriu, sinó que, amb coneixement de causa, s’hi endinsa en ells i ens fa partícips de llur complexa personalitat col·lectiva. Doncs la pintura com a art, a l’igual que les altres expressions de l’interior de les persones que aprofundeixen en el propi ésser i en el dels demés, és, molt més que bellesa matèrica, interpretació d’allò que ens envolta per a albirar, ni que sigui de lluny, el que és transcendent. I aquest estímul de superar el que conforma l’anècdota de la nostra existència per a transitar cap a la permanència sense cap mena de límit en l’esperit, és el que trobo en el treball de Kiku Poch, que en el seu viatge cap la puresa de l’expressió ens ofereix una obra que mereix ésser mirada i remirada pel que ens comunica.
KIKU POCH I EL SEU SENZILL SENTIT DE LA BELLESA
per Josep M. Cadena
Cada persona és filla de les seves obres i a elles s’ha d’atendre a tot moment. Però hi ha casos especials i Kiku Poch, satisfet com artista amb el cordial nom amb el qual des de ben petit fou anomenat dins de la seva família, és un d’ells.
Pintor i pintora foren els pares -ell Francesc Poch Romeu, malauradament desaparegut fa pocs anys- i també ho és, igual que ell, una germana seva. Una saga, doncs, com les que antigament havien existit i que cada vegada menys es repeteixen dins d’un món en què cadascú va a la seva i deixa cada cop més de banda els precedents, portat per l’afany de canvis i de novetats.
Però tant el pintor Poch Romeu com la pintora Josefina Ripoll, impulsors de les seves pròpies obres i sempre disposats a donar la màxima llibertat a aquells amb què en principi es relacionaren, obriren camins a cada un dels seus fills i cada un d’ells els seguí com millor els hi va semblar. Per això puc dir que Kiku Poch, pintor que exposa amb regularitat les seves obres des de mitjans dels anys noranta, és plenament lliure en les seves interpretacions de la mediterrània menorquina -aquella a la qual s’ha sentit més intensament lligat per formació humana- i que la seva figuració, provinent d’una particular meditació sobre el que mirant l’entorn i provant les tècniques va aprendre, és pròpia sense mai trencar amb el que afectivament l’envolta.
Recordo que fa anys, cap a l’estiu de 2007 -ara no disposo del catàleg d’una exposició seva per a la que em va demanar que escribís una presentació- em vaig complaure a evocar la tranquil·la bellesa que ell sabia reflectir en els seus quadres sobre les cales menorquines, aquelles amb aigües en les que es gronxen harmonioses barques de pesca i a les que donen cases amb blanques parets de calç i cúpules, així com portes amb finestres, d’un blau marí que enamora.
Eren obres sentides, pintades amb el cor i amb voluntat de què les tècniques ben treballades fessin que aquells que les miressin es trobessin en els llocs que els colors i els pinzells captaven. Hi havia vibracions i voluntat de transmetre una realitat que venia de més enllà de les arquitectures i dels ambients que es captaven. I això és el que ara segueix passant, en aquesta exposició que per primera vegada presenta a la Sala Rusiñol de Sant Cugat.
Trobo que Kiku Poch continua creient en el que fa pels seus continguts. Des de ben jove va aprendre a mirar i a posar-se a dins de les coses que eren el seu món; aquell que li havien donat, però al que ell va saber adherir-se amb sentit de la bellesa que com més senzilla és, més bella resulta.
