BARCELONA, 1940 Laporta

Les cordes mossegades per la salabror del mar, el rovell del metall, la pell avellutada de les fruites i la contundent força del nu femení són protagonistes al seu treball.

BIOGRAFIA

Nascut a Barcelona l’any 1940, la seva precoç capacitat pel dibuix orienta la seva vocació i els estudis vers el món de les arts plàstiques. Cursà estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, d’on n’és llicenciat en l’especialitat de Pintura. Conceptualment l’opció plàstica que practica en sortir de l’Escola i durant anys, ve donada pels referents culturals dominants de l’època: Picasso, el cubisme, l’abstracció, Nonell… i, sobretot, en descobrir el potent món formal de l’escultor Henry Moore. Al llarg d’uns anys compagina pintura i escultura dintre d’una figuració on pretén que, distorsionant la forma de la realitat i amb molt d’accent en la càrrega compositiva, l’obra sigui més expressiva i suggeridora. Opció que, posteriorment, canviarà d’orientació. Alhora, s’incorpora a la docència com a professor Agregat de Dibuix en un institut de Sevilla i posteriorment, per oposició, accedeix a Càtedra a la ciutat de Barcelona. Al voltant de 1980, fa un canvi en l’estil i recupera en les seves obres un realisme més naturalista. Ininterrompudament, ha estat realitzant una extensa activitat en la pintura, el gravat i la litografia, amb exposicions individuals i col·lectives dins i fora del país. Els seus treballs pictòrics estan repartits per col·leccions privades i públiques.

JAUME LAPORTA, ARQUITECTE DE LA PLÀSTICA QUE PERDURA

per Josep M. Cadena

La bellesa de les coses senzilles i el sentit trascendent de les accions que un dia foren habituals i que ara semblen sorprenents -per exemple, les mans d’una dona que cus o les cordes amb nussos d’una barca que, situada sobre la sorra, vora de la mar, descansa de les feixugues tasques de la pesca- són la base de la pintura de Jaume Laporta. Per això les esmento en primer lloc, però tot seguit he de dir que no són pas totes, ja que ell és artista d’ampli registre, d’ambició sempre oberta a voler explicar el món en què ens movem i, fins i tot, l’univers que ens envolta. I ho fa amb decidida voluntat realista; és a dir, dient les coses com les veiem en les seves formes externes, però també com actuen en l’ampli món en el que el passat, el present i la voluntat de futur s’ajunten per a crear consciències relacionades amb els llocs dels que venim, el que som perquè així ho estableixen les nostres particulars circumstàncies i el que, especialmente, creiem que podriem arribar a ésser. Perquè en aquest arrapament a la realitat que hi ha en els aspectes formals dels quadres de Jaume Laporta emergeix, sempre potent, la inquietud d’anar sempre més enllà que defineix el sentit creatiu dins l’art.

Tinc la satisfacció de poder dir que ja porto uns quants anys acompanyant a Jaume Laporta a diverses exposicions i que, fins i tot, sóc l’autor del text d’un llibre sobre ell titolat Laporta, la dinàmica de la bellesa. Per això crec que puc afirmar que és un artista fermament arrelat a la nostra terra, motiu pel qual la seva mirada, sempre situada en un més enllà trascendent, ens situa en l’exigència sempre positiva d’una millor manera d’entendre el que col·lectivament podem ésser si ajuntem esforços i unim voluntats.

Les cordes mossegades per la salabror del mar i el rovell del metall que veiem en alguns dels seus quadres, ens porten a la pell avellutada de les fruites i a la contundent força del nu femení, que en el goig del descans ens estimula a seguir lluitant per a un millor pervindre.

Crido l’atenció sobre l’àmplia i ferma base del dibuix que hi ha en tota l’obra de Jaume Laporta. Com a dibuixant és un mestre segur, que construeix per a tots nosaltres i també per a ell mateix el gran edifici, moral i material alhora, de la plàstica que perdura.