BARCELONA, 1942 Mejan
Gran estudiós del paisatge, les seves obres fan gala d’una tècnica que aconsegueix imprimir un segell personal gràcies a l’ús d’una paleta de colors pura i rica de matisos.
Els paisatges a les seves obres són fruit de ritmes i pinzellades lineals que li permeten crear una pintura lírica i poètica sense elements anecdòtics.
BIOGRAFIA
Nascut a Barcelona l’any 1942, s’inicià a les arts plàstiques de forma autodidacta. Gran estudiós del paisatge, les seves obres fan gala d’una tècnica que, abstraient-se de motius superflus, aconsegueix imprimir un segell personal gràcies a l’ús d’una paleta de colors pura i rica de matisos. Els paisatges a les seves obres són fruit de ritmes i pinzellades lineals que li permeten crear una pintura lírica i poètica sense elements anecdòtics. Obres on el dibuix és la base des d’on posteriorment Mejan exhibeix la seva paleta cromàtica matisada, plena de combinacions de transparències i opacitats, de forma que obté, amb l’oli, efectes propis de l’aquarel·la. Aconsegueix plànols cromàtics, producte d’extreure del paisatge les línies essencials, creant horitzontalitats i verticalitats que coincideixen en un punt de fuga, en un clarobscur o en una transparència. A més a més de la pintura també ha treballat l’escultura. La seva obra ha estat exposada, principalment, a Espanya i Estats Units. Té realitzats una tela mural de 2x2m al hall Gran Hotel Guadalpin de Marbella i un mural de 8×1,5m a Escoles Municipals de Sidi-Ifni. També ha realitzat vidrieres com la que es pot apreciar a l’Església Parroquial de Castellcir. Li han estat dedicades diverses publicacions bibliogràfiques.
PRESÈNCIA I PERSISTÈNCIA A LA PINTURA DE MEJAN
per Josep M. Cadena
Amb la força comunicativa del color de Josep M. Mejan (Barcelona, 1942), la Sala Rusiñol ens ofereix una estimulant entrada a la nova temporada artística que tot just comença. Fidel a la seva ja veterana trajectòria, la galeria santcugatenca ha escollit per a encetar la tardor que s’albira i que ha de deixar enrere les calors de l’estiu, l’obra d’un autor plàstic que sap plasmar l’energia de la terra, del mar i dels cels que ens envolten.
Penso que s’ha encertat en la persona, ja que Mejan, al que conec i segueixo des de fa més de dues dècades, és un pintor, dibuixant i escultor que mai no decep amb les seves realitzacions. Creatiu i sempre disposat a recollir els sentiments que neixen de la contemplació de la Natura, els reflecteix amb una rotunditat de conceptes que emociona i ens fa sentir integrants i partícips d’un Univers el sentit del qual volem creure que és la millora i l’evolució constant cap a la perfecció.
Cadascun dels quadres de Mejan neix d’un moment, d’una situació concreta, d’una voluntat de captar el que el pintor veu. Però això és tan sols el començament del procés creatiu, ja que després intervé la recerca de les essències que escapen de la mirada vulgar i que requereixen de la reflexió i la sensibilitat de l’artista per a ésser capturades a la tela, i sense la presència de les quals l’obra queda mancada d’ànima i orfe de vida. I precisament el nostre autor sap sortir triomfant d’aquesta exigència i oferir-nos uns treballs en els que glateix el cor de l’eternitat més enllà de la fugissera circumstància.
Mejan pinta paisatges que són moments anímics i estats de l’ànima. Les boires expressen confusió, trasbals per no saber on ens trobem i quin camí hem d’emprendre, i la llum és l’alegria assolida quan, gràcies al cap i al cor, entenem i estimem al món i als nostres semblants. El blau s’ajusta perfectament a les aigües profundes que amaguen realitats que a la vegada ens atrauen i temem descobrir, i el verd exalta l’exuberància i la diversitat de la vida. En definitiva, una lliçó magistral del que ha de ser la comesa de l’artista, plaure estèticament, emocionar i provocar la reflexió.
EL GLATIR DE LA VIDA A LA PINTURA DE MEJAN
per Josep M. Cadena
Mejan, mitjançant la seva sensibilitat per a captar el color de la terra verge, transmet la magnificència de l’entorn natural i ofereix la tremolor d’uns instants en els que la mirada del pintor és un escalpel que travessa la pell de la realitat i descobreix els sentiments que l’animen. Els quadres que de nou ha realitzat per a aquesta exposició de la sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès, en els que exhibeix l’habilitat d’artista a qui és fàcil donar a conèixer el que és transcendental, són un ampli camí per a què els nostres esperits transitin amb alegria cap al retrobament del concepte de la bellesa que impulsa l’harmonia de les formes.
La pintura de Mejan és una de les millors demostracions pràctiques de què la vella polèmica entre la figuració i l’abstracció està superada, doncs les seves obres demostren que no ha de desaparèixer la primera per a poder fruir de la segona. Els seus treballs pictòrics, que apel·len tant als sentits com a la intel·ligència, copsen les gradacions dels verds, dels blaus i dels vermells de la Natura, les ondulacions que estableix el vent sobre els sembrats, i els moviments de les onades al mar i als grans llacs. D’acord amb la temàtica del paisatge, el pintor capta el que veu, però a la vegada es projecta a l’interior de cada tema i n’extreu sentiments que ens arriben. D’aquesta manera, la seva obra es converteix en una experiència viva.
Estimar la pintura, quan és tan sincera i oberta com la que ens presenta Mejan en aquesta mostra, és fàcil i natural. Les contrarietats ens envolten, i tant els problemes més propers com aquells que semblen més allunyats però que la globalització mundial fa que ens acabin afectant, ens creen preocupacions. Però quan contemplem les obres pictòriques que ara tenim a l’abast, sentim una versió plàstica del Cant Espiritual de Joan Maragall que comença amb els versos Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dar en una altra vida? Això és així perquè la poesia cromàtica de Mejan, senzilla i complexa alhora, espontània i ensems filla d’una intensa meditació, aconsegueix que sentim el glatir de la vida.
LA XINA DE MEJAN I LES COINCIDÈNCIES ANÍMIQUES
per Josep M. Cadena
Josep Maria Mejan és un d’aquells pintors als quals jo, modestament, qualifico com reflexius. Tots ho són en major o menor mesura, ja que la pintura és un art on pesen més les vivències interioritzades que les sensacions. Però hi ha artistes que tendeixen a expressar-se primer pel que veuen i, després, pel que senten en relació a les sensacions que reben. N’hi ha d’altres -entre ells Mejan- que es troben sempre disposats per a captar les essències de cada color i de cada instant i, després, expressar-ho amb unes coloracions i amb unes formes que ens actualitzen els records que tenim del que també havíem vist o ens inciten a acompanyar, a través de les mirades sobre els seus quadres, allò que ell captà en els seus viatges.
Aquest és el cas de la present exposició, basada en els dibuixos que va fer en un periple que realitzà per la Xina i que, després, també plasmà en teles on, com és habitual en ell, ens presenta la conjunció entre la terra i el cel, la unió entre les realitats palpables i les voluntats imaginatives en la relació amb el millor dels móns interiors.
Particularment porto anys interessant-me per la pintura de Mejan. Amic d’ell -mai no he volgut amagar l’amistat quan aquesta existeix, ja que en el meu particular cas no s’hi troba mai cap mena d’interés comercial o promocional entre els artistes i la meva humil persona, sinó coincidències nascudes de l’intercanvi d’idees i de vivències creatives- considero que sempre procura plasmar la sublimació de la realitat amb la que es troba o que persegueix com una síntesi del que més enllà ens espera com un premi per la nostra voluntat de superació.
I així a la Xina, país mil·lenari que s’avançà amb la seva cultura i maneres de pensar a les nacions europees que trobaren la manera de perpetuar-se en el progrés de les fórmules de la civilització dels invents i de la tècnica, la captà d’immediat pel que té de lloc en què cada persona pot ser ella mateixa si s’ho proposa d’una manera certa. Deixa de banda el folklorisme i s’afirma en les conviccions que li són pròpies, però també vol entendre i trobar unes comunes maneres de sentir. D’aquesta forma aconsegueix, segons m’ha semblat entendre quan he vist l’obra que ara exposa, la Xina que porta en el cor i que ha trobat en el seu interior un lloc per les seves coincidències i voluntats anímiques.
