SABADELL, 1945 Torrecilla

A través de les herbes de marge i de la Naturalesa en constant lluita per a defensar i mantenir la vida de les coses petites, ens explica la força del que és la raó suprema de viure.

BIOGRAFIA

Des de ben aviat va mostrar la seva inclinació cap a la manifestació artística, i va ser la pintura el seu mitjà predilecte d’expressió. Va endegar el seu camí artístic de la mà de Jaume Mercadé i realitzà posteriorment estudis de dibuix i pintura amb els mestres A.Ribera, Alfons Gubern i M. Rallo. El 1963 ingressà a l’Escola Massana on aconseguí premi i beca pel primer curs d’Arts Aplicades. Es graduà l’any 1968. Ha participat en nombroses exposicions col·lectives aconseguint diversos premis. Ha realitzat exposicions personals a Catalunya i França. La seva obra forma part de col·leccions particulars de diferents països. Als seus quadres Torrecilla ens explica, a través de les herbes de marge, de la natura en constant lluita per a defensar i mantenir la vida de les coses petites, la força del que és la raó suprema de viure. Pintor del detall natural, sap captar la intensa vida d’allò que és petit en aparença. Obra realitzada dins els cànons més complexos del realisme naturalista, busca la part més estètica de la pintura, on el color juga un paper tan fonamental com el traç, el dibuix o el motiu, tot posant el contrapunt al ritme de la forma.

LA CONSCIENT I SEGURA ASCENSIÓ DE MIQUEL TORRECILLA

per Josep M. Cadena

No és precisament ahir i, encara que la data ens pot semblar a tots massa llunyana, tinc molt present i d’una manera diàfana, que fou a principis de 1987 quan vaig veure per primer cop obra pictòrica de Miquel Torrecilla. Ell ja venia d’abans però jo, com a crític d’art, no sabia res d’ell –m’acuso i demano perdó, si és necessari- fins aquell any. Fou, crec, estic segur, a la galeria Subex de Barcelona, especialitzada en obres de caire figuratiu, però amb voluntat de què les mateixes expliquin sentiments humans a travès de la representació, el més acurada possible, de l’entorn en què tots ens movem. I això és el que feia Torrecilla, dedicat a explicar-nos a través de les herbes de marge, de la Naturalesa en constant lluita per a defensar i mantenir la vida de les coses petites, la força del que és la raó suprema de viure.

Torrecilla feia llavors d’entomòleg de la pintura, d’herborista de l’art, de persona que anava amb el cap cot en sentit creatiu, no pas aclaparat per les circumstàncies adverses de l’existència, sinó amb voluntat de trobar una sublimació del fet natural i, només en aparença, sense cap objecte suprem.

He conegut pintors que miren cap amunt, cap a la llunyania de l’horitzó; d’altres que tenen els ulls arran de terra i que capten el que veuen amb la millor perfecció possible; i també uns de tercers que tot s’ho empassen, que degluteixen la realitat i la fan seva a força de sentir que pertanyen a la mateixa. Són maneres de sentir que, junt a d’altres que existeixen però que si les expliques m’allunyarien del que ara desitjo explicar, resulten perfectament vàlides i que cal defensar. Però Miquel Torrecilla pertanyia a les tres a la vegada i a altres que llavors encara no podria precisar i que ara definiria com voluntat de renéixer, de superar problemes propis portats per la pròpia existència i amb sentit creatiu cap al proïsme, que no tenia cap culpa del que li passava a l’artista.

He seguit a Miquel Torrecilla des de fa més de vint anys i he escrit notes curtes i altres de més llargues –sóc crític que busca més la concreció que la difusió- sobre l’evolució de la seva obra. Perquè l’artista, de mica en mica, d’una manera natural, ha canviat l’abast de la seva mirada. Els ulls, que s’enfonsaven cap a la terra, que analitzaven uns pocs pams quadrats de marge de camp, han pujat fins a abastir gran part de l’horitzó. Ell és el mateix en el sentit d’observar el seu entorn, de cercar i trobar el que més ens representa a tots nosaltres, però disposa d’una empenta creativa més oberta, més àmplia i més decidida a trobar nous motius d’existència.

Crec que el pintor ha evolucionat en positiu des de que vaig conèixer el que per a mi era un excel·lent començament de la seva obra. El vaig trobar quan, sense jo saber-ho –llavors mai no havia parlat amb ell i després ho he fet molt poc i ho sento- evolucionava d’una manera positiva en la seva forma de manifestar-se. Creia que havia de mantenir-se tancat en ell matex, però s’obria als altres d’una manera natural. Tímid, amb precaucions, ferit i amb voluntat de guarir-se, creatiu sense cap impaciència, pausat i constant, segur dins dels constants dubtes… En resum, disposat a ésser artista per a ell i per als altres com ara, passats els anys i després d’una sempre creixent trajectòria, demostra ésser.