CAMBERRA -AUSTRÀLIA, 1982 Azcón

La seva obra s’inscriu, per tradició, a la vessant informalista de la pintura i, més concretament, a l’escola catalana.

 

Fill de pares catalans, neix a Camberra, Austràlia, el 1982. El fet de viatjar i veure llocs completament diferents des de ben petit van marcar profundament la seva visió del món i la influència del seu pensament artístic.

Als 9 mesos va viatjar a Europa, concretament a Granollers i Barcelona, ​​on viu fins als 9 anys. El 1991 ell i la seva família es traslladen a Brussel·les, Bèlgica, durant cinc anys. Cursa l’educació primària a l’Escola Europea de Brussel·les, i és on comença a tenir interès per l’art i especialment per la pintura. 

Als seus viatges als afores de Brussel·les i països veïns es deixa influenciar pels seus paisatges i museus. Durant aquests anys assisteix a classes de dibuix i pintura observant la natura.

Als 14 anys torna a Catalunya. Carles Azcón rep classes d’art durant 4 anys a l’Estudi d’Art Jordi Aligué. El 1999 cursa el Batxillerat Artístic a l’IES Celestí Bellera, a Granollers. Inicia el primer any a la carrera d´Història de l´Art, però continua cursant un grau superior a l´Escola Massana de Barcelona (on obtindrà la titulació de tècnic superior en Arts Aplicades al Mur), ​​perfeccionant la seva tècnica pictòrica i dirigint els seus interessos personals cap a la pintura. 

El 2006 torna a la facultat de Belles Arts de Barcelona, ​​cursant l’itinerari de pintura. Paral·lelament durant dos anys (2006–2008) entra al projecte d’Off Massana, un projecte que vincula l’Escola Massana i el Poble Espanyol de Barcelona.

El 2010 es llicencia en Belles Arts a la UB. El 2011 obté el màster de creació artística: “realismes i entorns” que li permet madurar el treball realitzat anteriorment i presentar com a projecte: “La pintura com a fotosíntesi”, una analogia poètica entre el procés biològic i el seu procés creatiu.  

L’obra d’Azcón reflecteix el gran potencial artístic que té en crear simbiosi entre el món i la pintura. 

Conseqüent amb el llinatge dels seus mestres (Joaquim Chancho, Gerard Sala, Albert Gonzalo, Jordi Aligué i Lluís Capçada), la seva obra s’inscriu, per tradició, a la vessant informalista de la pintura i més concretament a l’escola catalana. La seva paleta de color no deixa ningú indiferent i causa admiració a l’espectador per la seva gran base tècnica i les seves dosis de vitalitat i força. 

Ha fet exposicions a galeries d’art de Catalunya i també internacionals. A més, ha estat seleccionat a concursos d’art i ha guanyat diferents premis i mencions d’àmbit nacional. El seu treball forma part de col·leccions privades i de col·leccionistes contemporanis d’Europa i els Estats Units.

EL GRAN VERD

per Anna Tamayo

Verds i blaus de color d’aigua inunden la mirada d’un espectador assedegat de recursos naturals en els quals poder submergir-se. Cromatismes que remeten a temps i espais molt més amables , en els quals l’harmonia esdevé equilibri en les seves representacions.

Cartografies o vistes aèries on el viatge lent dels núvols al marxar, ens deixa endevinar fràgils roses porucs de les ferides del progrés incontrolat.

Geografies contenent mons de masses verdes en les quals s’albiren llacs i rius, deltes també i en els que la intensitat del blau és fon amb una fèrtil riba.

Quan l’autor acosta la mirada, ens presenta aquesta mateixa riba animada, en aquest cas, pel soroll de la vida que l’habita. El ritme d’un ferotge vermell equilibra la seva passió amb una vibrant pinzellada blava, apaivagant així la col·lisió, i convergint en una densa i torbadora aigua de xocolata banyant-la, a la vegada que ens parla del miratge d’anticipar un vestit de festa a unes idees preconcebudes.

Uns troncs representats amb l’aparent facilitat d’un traç ràpid ens suggereixen l’inabastable sospita del gruix a la qual donen entrada. Aquestes formes, ens diuen amb la seva verticalitat que gesten el seu creixement en nodrir-se i beure de les fondàries, omplen després els nostres ulls d’espectadors en el seu estat entremig, on dansen amb els exuberants elements representats en aquest mosaic natural i frondós. Finalment, cercant les alçades d’un cel sovint indiferent a la greu parsimònia i difícils acrobàcies necessàries d’aquest procés mut. L’aplom de les contorsions a les quals estan avesats amb regularitat freqüent, és testimoni de la necessària concòrdia entre postures divergents.

Podem veure en aquesta mostra grans formats, quadrats, rectangulars o rodons, on perdre’ns entre el fullatge frondós. Culminant així el desig de fondre’ns amb quelcom capaç d’absorbir les nostres inexactituds i dubtes, la nostra necessitat de retornar i tenir a la vora allò que ens recorda quina és l’equació primera. La que va fer néixer tot un seguit d’esdeveniments a preservar. També hi podem admirar petites píndoles d’El Gran Verd fruit de condensar i destil·lar essències inamovibles.

La pintura d’Azcon promou una reflexió entorn de la natura i a com n’estem d’acostumats a la seva supervivència. Donem per fet l’existència d’un futur on aquest equilibri encara existeix en el nostre imaginari. Donem per fetes massa coses…

Les aiguades de les obres de l’artista ens parlen de la seva fragilitat en un entorn que no els hi és favorable. Uns tímids traços grocs apuntant un cel seré, clamen per la reconciliació en un crit, resultant pregària en les seves reivindicacions, ja que tan sols el mou l’afany de les decisions preses en nom d’un hipotètic futur. És en aquest punt de col·lisió, on els treballs pictòrics d’Azcón resulten tant en un marge en el qual encara podem assaborir la possibilitat de gaudir de l’entorn com en alarma sonant agónica recordant-nos el deure assumit en nom de la preservació.

El color verd històricament s’ha associat a diferents referències:

En la civilització de l’Antic Egipte per exemple, se li donava una connotació molt positiva, significava el concepte de regeneració i naixement. Com a anècdota, normalment es pintaven al voltant dels ulls, tant de vius com de morts, de color verd per protegir-se dels mals auguris i a les tombes també s’hi han trobat multitud d’amulets d’aquest color, el jeroglífic simbolitzant la paraula verd representa a un creixent brot de la flor del papir, el qual ens demostra l’estreta connexió que en feien entre el color verd, la vegetació, el vigor i el creixement.

En l’Europa postclàssica i l’Europa moderna era comú associar-lo amb riquesa, i el vestien els mercaders, banquers i aristòcrates, mentre el vermell era reservat per la reialesa. Per aquesta raó, el vestit de la Mona Lisa és verd o el de la núvia del quadre “El matrimoni Arnolfini” de Jan Van Eyck, o els bancs on seuen a la Càmera dels Comuns anglesa, al contrari que la de la Cambra dels Lords, la qual és vermella.

Psicològicament, és un color associat a persones equilibrades, a serenitat, a calma.

Simbòlicament, és signe de donar pas o aprovar alguna decisió, només cal pensar en l’expressió “donar llum verda” a quelcom… és un signe associat a un color, que ha viatjat fins als nostres dies… Les habitacions d’hospitals, sales de centres sanitaris, molts productes farmacèutics o relacionats amb el medi ambient també estan pintats d’aquest color…

És un color del qual s’han tenyit moltes banderes, la més propera, la Irlandesa, que ha fet d’aquest color el referent del seu territori.

A dia d’avui el verd s’associa amb moviments polítics lligats al canvi climàtic o a la sensibilització envers la natura.

És un color viatger, i en el seu caminar per diferents indrets, persones i temps se li atribueixen connotacions lligades a l’època o al que evoca el color en si.

Pendent del fil de la mirada aliena a través de les boires dels temps, ha arribat fins a nosaltres. Amb aquesta exposició, titulada “El gran verd” per Azcón en el dia d’avui i sabent el que sabem, podríem jugar a reemplaçar la paraula verd del seu títol per paraules que han pres el seu significat en l’antigor: podríem dir així: “El Gran Regenerador”, “El gran naixement”, “La gran riquesa”, “El gran seré”, “El gran equilibri”…

En la meva opinió,a banda del que hagi simbolitzat històricament o de les connotacions que se li hagin atribuït, a dia d’avui, per a dones i homes contemporanis és més fèrtil i senzillament més efectiu deixar-se diluir entre la poesia proposada per Azcón, capbussar-nos plenament en aquest “Gran Verd”, deixant-nos bressolar per les sensacions, on Maragdes, “Verds llimes”, “blaus de cobalt”, curosos “blanc de marfil” i “grocs de Nàpols” assenyalen muts com n’és de perenne en la seva cita, la benèfica filtració de la llum entre l’espessor d’un bosc fèrtil i generosament abundant.

Unes ombres dibuixades en l’aigua densa, testimonien la claror entre les fulles i pinten la necessitat que aquest moment representat a les obres d’Azcón no esdevingui sols una mirada a un passat remot, com que esdevingui en model de convivència.