CAMBERRA- AUSTRÀLIA, 1982 Azcón

La seva obra s’inscriu, per tradició, a la vessant informalista de la pintura i, més concretament, a l’escola catalana.

Fill de pares catalans, neix a Camberra, Austràlia, el 1982. El fet de viatjar i veure llocs completament diferents des de ben petit van marcar profundament la seva visió del món i la influència del seu pensament artístic.

Als 9 mesos va viatjar a Europa, concretament a Granollers i Barcelona, ​​on viu fins als 9 anys. El 1991 ell i la seva família es traslladen a Brussel·les, Bèlgica, durant cinc anys. Cursa l’educació primària a l’Escola Europea de Brussel·les, i és on comença a tenir interès per l’art i especialment per la pintura. 

Als seus viatges als afores de Brussel·les i països veïns es deixa influenciar pels seus paisatges i museus. Durant aquests anys assisteix a classes de dibuix i pintura observant la natura.

Als 14 anys torna a Catalunya. Carles Azcón rep classes d’art durant 4 anys a l’Estudi d’Art Jordi Aligué. El 1999 cursa el Batxillerat Artístic a l’IES Celestí Bellera, a Granollers. Inicia el primer any a la carrera d´Història de l´Art, però continua cursant un grau superior a l´Escola Massana de Barcelona (on obtindrà la titulació de tècnic superior en Arts Aplicades al Mur), ​​perfeccionant la seva tècnica pictòrica i dirigint els seus interessos personals cap a la pintura. 

El 2006 torna a la facultat de Belles Arts de Barcelona, ​​cursant l’itinerari de pintura. Paral·lelament durant dos anys (2006–2008) entra al projecte d’Off Massana, un projecte que vincula l’Escola Massana i el Poble Espanyol de Barcelona.

El 2010 es llicencia en Belles Arts a la UB. El 2011 obté el màster de creació artística: “realismes i entorns” que li permet madurar el treball realitzat anteriorment i presentar com a projecte: “La pintura com a fotosíntesi”, una analogia poètica entre el procés biològic i el seu procés creatiu.  

L’obra d’Azcón reflecteix el gran potencial artístic que té en crear simbiosi entre el món i la pintura. 

Conseqüent amb el llinatge dels seus mestres (Joaquim Chancho, Gerard Sala, Albert Gonzalo, Jordi Aligué i Lluís Capçada), la seva obra s’inscriu, per tradició, a la vessant informalista de la pintura i més concretament a l’escola catalana. La seva paleta de color no deixa ningú indiferent i causa admiració a l’espectador per la seva gran base tècnica i les seves dosis de vitalitat i força. 

Ha fet exposicions a galeries d’art de Catalunya i també internacionals. A més, ha estat seleccionat a concursos d’art i ha guanyat diferents premis i mencions d’àmbit nacional. El seu treball forma part de col·leccions privades i de col·leccionistes contemporanis d’Europa i els Estats Units.

EL GRAN VERD

per Anna Tamayo

La Rambla i l’emblemàtic Cafè de l’Òpera, la Diagonal i la Casa de les Punxes, el passeig de Gràcia i la Pedrera, i altres elements urbans com ara els taxis negres i grocs, les entrades de metro i els ciclistes, apareixen representats amb tant encert que ens permeten sentir-nos immersos enmig del tràfec ciutadà.

Els protagonistes dels quadres som les persones comunes que diàriament sortim de casa per a atendre les nostres obligacions laborals, anar a comprar o trobar-nos amb alguna amistat. Mentre caminem no deparem massa els uns en els altres ni en el paisatge que ens envolta. Tant dóna que passem pel costat d’un edifici patrimoni de la humanitat o d’un o una jove elegant, en el monument no ens fixem i al congènere l’hem esborrat de la memòria al cap de pocs segons. Per tant, el color del nostre deambular sembla que hagi de ser el gris propi de les realitats anodines.

Però si en el nostre rodar pels carrers sabem mirar com pertoca entendrem que cada home i dona, lluny d’ésser un individu sense personalitat rellevant, constitueix un món únic de vivències i pensaments, que les pedres atresoren lliçons que els avantpassats ens han llegat, i que una banderola penjada a un fanal que anuncia una exposició del fotògraf Chema Madoz és una invitació a alterar la ruta rutinària i poc estimulant per a encaminar les nostres passes cap a experiències que ens reconfortin l’esperit.

I és quan prenem consciència de què la quotidianitat amaga tresors que el gris comença a transformar-se en color. Abel Florido estima la ciutat, i ens la presenta en blanc i negre, a l’igual que certs artistes de la fotografia que veuen en aquesta combinació binària la millor manera de fer arribar amb força el missatge tot defugint les distraccions, però hi afegeix notes de color per a indicar-nos, com ara els idealistes del maig de 1968 a París, que sota les llambordes hi ha la platja, a cadascú correspon trobar-la.