BARCELONA, 1901-1992 Calsina

Voluntàriament fora de modes, no admeté mai el consell de ningú en la seva producció, ni va voler pintar mai el que el públic volia.

BIOGRAFIA

1901. Ramon Calsina va néixer el dia 26 de febrer de 1901 a Barcelona. Els seus pares tenien un forn de pa i la vivenda en una casa del carrer de Castanys davant del Mercat de la Unió i darrere del Casino de l’Aliança. Això era el centre mateix del Poblenou, un poble acabat d’annexionar a la gran Barcelona i que s’havia convertit, per mor de la industrialització de Catalunya, en una concentració de fàbriques i en un barri d’obrers amb moltes inquietuds socials, culturals i espirituals, i també carregat de conflictes de tot ordre.

El petit Ramon va quedar marcat per sempre per aquell ambient dinàmic, dur i amb tanta personalitat. La seva sensibilitat es va anar impregnant de les imatges d’aquell món.

1913. Des de petit mostrà la seva inclinació com una cosa ben natural: “Jo vaig néixer dibuixant com un altre neix geperut”, deia. Paper que queia a les seves mans, paper que omplia de gargots, i aquesta fou sempre la seva gràcia davant de familiars i coneguts.

Als 12 anys començà a l’Acadèmia Baixes de dibuix fins que als 14 anys ja tingué l’edat per entrar a Llotja, l’Escola de Belles Arts, al vespre, i de dia a treballar a Casa Espinagosa on feien vidrieres artístiques.

1923. Acabat el servei militar i després de treballar uns mesos al forn familiar va decidir que si volia ser artista la seva dedicació havia de ser total. Seguia anant a Llotja a classes puntuals i la resta del temps intentant obrir-se camí. Va obrir un estudi al carrer de Girona amb el seu amic el pintor Miquel Farré i Albages.

1929. L’any de l’Exposició Internacional a Barcelona, el seu company Miquel Farré va guanyar el primer premi de la Beca Amigó Cuyàs d’àmbit nacional, i ell, el segon premi, tots dos amb dotació econòmica. Van estar uns quants mesos viatjant per Espanya: Madrid, Sevilla, Granada. En aquesta última ciutat van tenir relació amb els músics Falla i Arbós, i també conegueren  García Lorca.

1932. Aquest any Ramon Calsina va guanyar, tot sol, la mateixa beca, però la internacional, per anar a París. Contrariat per haver de marxar tot sol hi va anar amb el seu amic Farré, compartint els diners del premi. L’estada a París va durar un any i mig estirant tant com pogué els diners, i va ser molt profitosa. Va treballar molt i es presentà a diferents exposicions, entre elles a la Societé Nationale de Beaux Arts, el Salon des Humoristes i el Salon des Superindependents, i també li van publicar dibuixos a la revista alemanya Ders Quersnit. La seva manera de fer tan personal cridava l’atenció dels crítics i potser s’hauria obert camí a París, però ell preferí tornar a casa.

1934. Ramon Calsina presentava obres seves allà on podia, però va ser l’any 1934 que va fer la seva primera exposició individual a la Sala Parés amb 47 pintures i 17 dibuixos. Aquesta exposició va ser un succés, hi hagué ressò i la majoria de les crítiques foren molt bones, algunes no perquè el trobaven massa càustic, però tothom destacava un magnífic ofici.

Fou molt celebrat entre els intel·lectuals, sobretot entre els literats a on ha tingut sempre els més grans entusiastes. Va fer els decorats i els cartells de les obres de teatre Fam de Joan Olivé i El casament de la Xela de Xavier Benguerel. Però desgraciadament aquell bon moment durà poc perquè vingué la Guerra Civil.

De l’any 1932 fins al 1939 va fer de professor a l’Escola de Belles Arts a on ell va estudiar tants anys. Eren unes classes nocturnes per als que treballaven i els mateixos alumnes el van triar. Eren unes classes sense pressupost i esperant que arribés es va passar set anys sense cobrar.

1939. Amb la derrota de la República es produí l’exili que deixà Catalunya sense intel·lectuals. Ramon Calsina també passà a França però al cap de pocs dies, davant la possibilitat d’un llarg exili decidí jugar-se-la i tornar. Passa uns mesos a la plaça de toros de Vitòria convertida en camp de concentració fins que aconseguí tornar a casa.

Començà una etapa molt difícil amb tots els seus avaladors lluny del país i en un ambient que li era hostil. Es tancà al seu estudi a treballar preparant l’exposició de cada any i mantenint-se al marge dels corrents artístics que s’anaven imposant. No era en absolut insociable, el que passava és que li agradava molt la seva feina i li dedicava tot el temps possible, i era incapaç de moure’s en ambients comercials i amb una manera d’entendre el fer artístic que no compartia gens.

1945. Es casà ja gran, 44 anys, amb Rosa Garcés, que en tenia 22 i tingué tres fills. La situació econòmica d’un artista pintor tan independent era molt magre i això va ser la causa principal que ho fes tan gran. Però va trobar una dona amb molta empenta, que creia en ell i en la seva tossudesa i l’enteresa amb que ella afrontà la situació li permeté a ell seguir fent el que creia malgrat els inconvenients que això representava.

Es va dedicar a la litografia i va fer un llibre amb 30 litografies comentades per ell mateix. En col·laboració amb l’editorial L’Ossa Menor va editar un llibre de litografies del Quixot i planxes sobre temes de toros tractats d’una forma molt poc convencional.

1957. L’exposició d’aquell any a la galeria Syra va ser important. Un grup d’amics i d’entitats culturals va aprofitar per fer-li un homenatge i entre unes quantes iniciatives es va fer una subscripció per comprar un magnífic oli i el van donar al Museu d’Art Modern de Catalunya. Aprofitant el relatiu èxit econòmic de l’exposició els mesos de juny i juliol d’enguany Ramon Calsina vingué amb la família a Menorca, al poble pescador de Fornells. Fou una etapa magnífica per a tots i ell pintà 18 teles que foren exposades, abans de partir, a la casa on vivien, al carrer del Mar num.5, i tot el poble desfilà per la improvisada exposició.

1965. Aquell any fou un punt d’inflexió en la vida de l’artista. El propietari de Mobles La Fabrica, Estrada Saladich, es convertí en un mecenes de l’art i es dedicà a adquirir quadres amb la idea de crear un museu propi. Un dels seus artistes preferits era Ramon Calsina i li comprà una bona quantitat d’olis per un milió de pessetes . A més, li organitzà una exposició de dibuixos i una conferència. Li concediren també el prestigiós premi Inglada Guillot de dibuix. Tot allò coincidí amb una època de bonança econòmica al país i també a les butxaques dels seus admiradors. A partir d’aquest moment la situació va millorar; les seves necessitats sempre havien estat mínimes, això no va canviar, però va poder desentendre`s per sempre més de les obligades exigències econòmiques d’una família i això fou un alliberament.

Va fer unes grans vidrieres artístiques per a l’església de Sant Esteve de Granollers. Uns vitralls gravats a la sorra sobre oficis pel Banc Transatlàntic de Barcelona. Una de les seves grans il·lusions va poder ser acomplerta, va il·lustrar el Quixot i els contes d’Edgar Allan Poe per a Ediciones Nauta.

1984. Calsina ha tingut sempre un públic fidel i entusiasta, però un escàs reconeixement oficial; això no va canviar mai fora d’uns moments puntuals. En canvi si es repassa el que s’ha escrit sobre ell té una entitat considerable i hi ha una unanimitat en molts aspectes: un ofici extraordinari que li permet la total llibertat per expressar una personalitat exuberant; reconeixement a la seva integritat, a ser fidel a unes conviccions davant d’unes modes canviants fins a l’absurd; admiració davant d’una actitud moral que posa per sobre de tot uns principis transcendents.

L’any 1984 aquesta admiració va aflorar i un nombrós grup de poetes, escriptors, artistes i intel·lectuals, encapçalats per l’entranyable Avel·lí Artís “Tisner”, van fer una crida que va ser el punt de partida perquè la desapareguda Caixa d’Estalvis de Barcelona, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya muntés una exposició antològica en una sala d’aquesta Caixa al Passeig de Gràcia de Barcelona. Entre els signants d’aquesta carta, escrita per Pere Calders, hi havia mitja dotzena de Premis d’Honor de les Lletres Catalanes.

1990. Ramon Calsina no tenia cap llibre monogràfic sobre la seva obra i com que sempre l’havia desitjat va decidir, amb els seus propis diners i la col·laboració familiar, posar-se a la feina. El resultat va ser molt bo perquè el llibre està molt ben resolt, però naturalment i, sobretot, pel seu contingut. És una carta de presentació magnífica perquè qui no hagi sentit a parlar mai de Calsina es pot fer càrrec de qui és sense gaires paraules.

1992. Ramon Calsina va tenir sempre una salut envejable i una gran vitalitat que li va permetre treballar fins poc abans del seu traspàs. Van ser 60 anys de dedicació a la seva passió: “Pinto perquè m’agrada, m’agrada molt. Crec que és un do de Déu. Pinto cada dia, ja li dic que en gaudeixo d’aquesta feina perquè és una feina de debò, s’hi ha de posar esforç i, més encara, el foc que hi ha dintre de cadascú. Això és molt personal.”Això li deia a un periodista uns mesos abans de deixar aquest món, i ho va fer amb plena consciència del pas que anava a donar. Fou el 26 de novembre del 1992.

Havia fet una última exposició aquell gener amb obra de l’any anterior i la seva única revolta fou a partir de l’estiu quan s’adonà que ja no podia pintar.

A Ramon Calsina el podríem definir com el pintor que no va estar mai de moda. I, en canvi, la contemplació de la seva obra no acostuma a deixar indiferent. Potser les modes en art obeeixen a interessos allunyats de la finalitat última de l’Art que és, potser, el diàleg íntim i personal de l’espectador amb cada obra.

RAMON CALSINA I LA SEVA GRANDÀRIA ARTÍSTICA

per Josep M. Cadena

La gran obra artística i l’estricta forma de ser humanes de Ramon Calsina i Baró (Barcelona, Poblenou, 1901-1992) es troben, afortunadament, ben consolidades. Pràcticament no hi ha ningú entre els que són bons coneixedors del dibux i la pintura, així com entre els que disposen de propi criteri, que no el posin pels núvols pel que va fer i per la manera ètica que es produïa davant la societat del seu temps. Tots ells estan d’acord amb els escrits d’ Avel·lí Artís Gener Tísner, que en diversos textos, publicats quan l’artista vivia, declarà que era el pintor vivent més gran de la Catalunya actual. I la majoria d’ells lamenten que les circumstàncies d’aquells temps -Calsina tenia vuit anys quan es produí la Setmana Tràgica i sentí com una esclafadora llosa el llarg període que encetà la guerra civil i es perllongà durant el franquisme, quan ell es trobava en plenitud de facultats creatives- no ajudessin gens a la projecció internacional a la que per qualitats podia accedir. Encara que també -cal dir-ho per a rebutjar-ho- va haver-hi persones amb poder i voluntad d’exercir el mateix, que rebutjaren frontalment la seva temàtica. Perquè sobre ell i la seva obra es van difondre judicis molt adversos i, fins i tot perillosos pel llarg període que corria, que per mitjà de les injustícies que difonien l’eixalaren i ajudaren a limitar la projecció a la qual tenia dret.

Ara, la Sala Rusiñol celebra els seus vint-i-cinc anys de constant i fructífer treball a favor de l’art, amb especial incidència en el que es realitza a la nostra terra, i ha volgut que una exposició d’homenatge a Ramon Calsina sigui el principal acte commemoratiu d’aquest quart de segle de continuada labor. Ho celebro molt sincerament, perquè ell fou una persona i un artista -en el seu cas mai no ho separo- que figura entre els meus predilectes. Des dels anys seixanta -d’això ja en fa mig segle- el seguia en les meves anyals presències a la ja desapareguda Pinacoteca, al passeig de Gràcia de Barcelona i, periodista en exercici sobre temes culturals, a El Diario de Barcelona (28-11-1971) em fou possible publicar un extens article on reivindicava la seva obra artística, perquè d’aquesta plural manera ens donava exemple de probitat i de servei a les grans constants humanes.

Absolutament personal, tant en la pintura com en el dibuix i el gravat, Ramon Calsina era, essencialment, de tots els que vèiem la seva obra i ens sentíem representats pel que deia en ella. Nens faixats que s’enlairaven com un globus; ciutadans que corrien per a escapar de les càrregues de la policia; masses per a fer el pa que, a més d’alimentar els cos dóna implus a l’esperit; persones bones i altres -moltes més, per desgràcia- que, amb les seves dolenteries i els seus abundants vicis ens avisàvem que havíem de fugir de les seves pràctiques; paisatges que, des de les fàbriques en les que les vides s’escolaven als llocs més idíl·lics, es feien adonar de com la vida humana passa per diverses facetes i que depenen de nosaltres i de les maneres que tinguem d’enfocar-les els resultats a obtenir…

El crític i escriptor Enric Jardí i Ramon Calsina fill publicaren l’any 1990 un llibre sobre el pintor. Sortí, segons deia el colofó, el 30 de novembre d’aquell any, festivitat de Sant Andreu -patró del Poblenou- i fou, en una època que era molt donada a la literatura sobre artistes, el primer que es feia sobre la seva persona en sentit global. Lamentable, però esmenat pels que van lluitar per a aconseguir-ho. I després, del 18 de gener al 5 de febrer de 1994, La Pinacoteca organitzà una exposició d’homenatge, que fou molt sonada per l’obra que recollia. El director de la sala, Rafael García Esmatges, carinyosament conegut per el pinacoteco, motiu que va heretar del seu pare, s’adreçava a l’esperit del pintor i acabava dient: Estimat Calsina, ens vares deixar en silenci, amb el deure acomplert; te n’has anat quan més falta ens feies, però potser… el cel no podia esperar. Potser era així, però nosaltres, aquí a la terra i sense mai renunciar a voler acompanyar-lo, quan arribi l’hora, en el cel en què es troba, hem de seguir lluitant per a què les noves generacions recordin qui fou Ramon Calsina. I la millor manera és la d’ara, amb una exposició com aquesta.