BARCELONA, 1926-2002 Casaus

Casaus alternà les escenes portuàries amb els nus femenins, així com tractà diversitat de temes amb originalitat i apassionat sentit.

BIOGRAFIA

Començà els seus estudis d’art a l’Acadèmia Baixas de Barcelona. Més tard continuà treballant a l’estudi del pintor Joan Serra. Estudià dibuix a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb el mestre Lluís Muntané. Realitzà la seva primera exposició a l’any 1953, a la galeria Otto Schimdlin, de Zurich (Suïssa). Després d’aquesta exposició es traslladà a París on hi visqué el desenvolupament artístic dels anys cinquanta i fou seduït pels «fauves» de l’època. Aleshores les seves obres impressionistes ja havien estat exposades a diverses ciutats d’Europa i Amèrica del Sud, així com als Estats Units. Els temes de Casaus són fonamentalment les marines i els grans ports d’Europa. També pintà escenes taurines, figures i paisatges. Tampoc podem oblidar que fou un important muralista.

Guardonat amb importants premis, destaquem, el Premi Internacional de Pintura «Grolla d’Oro», de Venècia (Itàlia) i el I Premi de Pintura i de Dibuix del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Va ser per antonomàsia el pintor de Cudillero, lloc que trià per a viure, pintar i reposar eternament i on l’any 1988 va ser homenatjat amb l’Amuravela de Oro. La seva obra figura tant a museus i institucions com a espais públics i col·leccions particulars.

EXCEL·LENT RETROBADA AMB LA VITALITAT DE JESÚS CASAUS

per Josep M. Cadena

El temps passat de vegades torna i és bo que ho faci en determinades circumstàncies. Especialment quan ens permet recapitular i reflexionar sobre experiències positives que consideràvem passades. Per a mi és el que ara passa amb aquesta exposició, filla de l’interés filial i de la sensibilitat dels galeristes, que recorda part de l’obra de Jesús Casaus (Barcelona, 1926-2002).

Recordo Casaus per la seva exaltació del color. A finals dels anys vuitanta i meitat dels noranta havia vist diverses exposicions seves a Barcelona i, arribat el 2000, vaig participar amb Francesc Galí, junt amb Joan Iriarte com a fotògraf (magnífic en la seva aproximació psicològica als personatges) en un llibre titulat senzillament Pintors, que aquesta Sala Rusiñol edità en honor de vint-i-set artistes. Ell era un dels que hi figuraven amb plenitud de mèrits, doncs per excel·lència era pintor. Ho demostrava contínuament amb les seves obres i també amb la manera personal como ho vivia. Recordo algunes trobades amb ell -la darrera, casual, a Madrid, a la sala on ell exposava i a la qual jo vaig entrar per atzar- i sempre, encara que les darreres vegades ja no es trobava prou bé i la malaltia l’anava corsecant, que els ulls se li encenien de goig i amb les mans feia el gest d’acariciar suaument les figures femenines que ell havia pintat i davant les quals ens trobavem.

La passió que sentia Jesús Casaus per la pintura com una manera de fer i de viure li venia de lluny. De molt jovenet, tot just acabada la guerra civil espanyola, havia anat a l’Acadèmia Baixas i després fou deixeble del gran Joan Serra, un altre apassionat, que li va transmetre molt del que ell s’estimava i sabia explicar. També va rebre lliçons del mestre Lluís Muntané i l’any 1949 realitzà la seva primera exposició individual a les galeries Syra, al Passeig de Gràcia, gairebé cantonada amb el carrer Aragó, que en aquell temps eren garantia de voluntat de recuperació d’afanys creatius dins d’una Barcelona més aviat ensopida. I al darrera vingueren un seguit de mostres que li servien per anar avançant en la seva recerca expressiva. La força del color de Marquet i les experiències fauves que contemplà directament en una estada a París, li van permetre trobar-se dins d’un cromatisme cada cop més exaltat i que li obrí el camí per a ésser reclamada la seva obra des de diverses parts d’Europa i Amèrica, així com per obtenir diversos premis.

Casaus alternà les escenes portuàries amb els nus femenins, així com tractà diversitat de temes amb originalitat i apassionat sentit per la participació de les formes en el conjunt de la vida que ell tant s’estimava.

Com l’any 2000 vaig escriure d’ell en un llibre titulat Figures, que fou editat a Girona pel promotor Vicenç Coromina -ho recordo perquè el pintor ja havia fet gran part de la seva obra i el moment era propici per a recapitular i establir un present que ha quedat fixat en els quadres- les figures de Jesús Casaus són sempre harmonioses i disposen d’una bellesa externa que neix del ple domini dels sentits.

El pintor és persona sempre disposada a fruir del goig del moment, però també sap on ha d’aturar-se per a mai no perdre l’equilibri intern. Les seves figures femenines el representen més del que ell es pensa, doncs acostumen a ésser dones que han aconseguit donar continuïtat als anys formosos de la joventut per mitjà de l’eurítmia. Són arquetips que l’artista sap trobar entre les dones que veu i que li serveixen per a expressar el seu permanent desig de joventut espiritual.

En aquell moment, quan escrivia el precedent paràgraf, tenia davant meu la reproducció en color d’un quadre de Jesús Casaus en què era representat un trío de floristes amb rams a les mans, rodejat d’un conjunt de flors. Per una banda, les flors de la parada a l’aire lliure d’una plaça ciutadana d’un país europeu -ignoro on era, però podia ésser Holanda per l’arquitectura de les cases situades al fons- reproduïen una realitat fugissera que calia plasmar, però per altra banda incidia amb profunditat en la voluntat humana (aquelles tres dones decidides a conservar l’alegria que per a elles i per a tots els altres dona la rítmica conservació de la bellesa) de mantenir a través de les formes els principis que justifiquen la diària acció. I el mateix pensament es troba en diversos quadres de la present exposició.

Jesús Casaus era una persona extravertida, sempre disposada a riure amb tot aquell qui trobava al seu pas d’home inquiet i amb predisposició a anar d’un lloc a l’altre per a situar-se davant de nous escenaris que pintar. Així, almenys, ho feia veure i ho complia als ulls dels altres. Però penso que era molt més reflexiu del que semblava. Tenia l’aparença d’inquiet, però sabia aprofundir amb les seves mirades, tant en les seves llargues sessions com a pintor com en els moments d’esbarjo. Per això la seva obra tenia valors plàstics immediats i un sentit de pervivència que queda patent amb aquesta exposició.