BARCELONA, 1954 Curell
Els seus valors plàstics neixen de
la ferma voluntat de comunicar sensacions pròpies com una manera d’aplegar
voluntats, de fer en companyia el camí cap a la perfecció de la llum.
Creadora d’ atmosferes mediterrànies de gran subtilesa cromàtica i infinita serenor.
CREATIVITAT SEMPRE CREIXENT A L’OBRA DE DOLORS CURELL
per Josep M. Cadena
He de declarar que sento una especial satisfacció per l’oportunitat que tinc de poder tornar a presentar en aquesta Sala Rusiñol una exposició de Dolors Curell. Al mes de juny del 2014 –ha passat tot un lustre d’aquell luxe, si em permeten el joc de paraules– vaig encarregar-me’n per primer cop, i fa pocs dies, al saber el nom de l’artista que ara toca a la galeria santcugatenca, a l’instant vaig recordar l’especial llum dels seus paisatges marítims, gairebé sempre vistos des d’aèries panoràmiques, emotivament observats, mirant cap a la platja des de la blava immensitat de les aigües.
A aquesta primera satisfacció provocada pel bon record que m’aflorava des del passat, he d’afegir-hi ara el plaer, compartit per tots aquells que seguim aquesta pintora que tan bé sap descriure la Natura des de l’emoció, de conèixer la seva obra més recent. L’autora no ha tancat de cap manera el que podria haver estat una etapa dins de la seva trajectòria creativa, sinó que s’ha lliurat més de ple a la mateixa, i ha aconseguit avançar més en la representació de les vastituds celestes i marítimes enmig de les quals la presència humana apareix insignificant i, sobretot precària, a expenses de què una sobtada onada pugui empassar-se la petita embarcació o de què un cop de vent arrenqui els para-sols sota els que s’endevinen uns confiats estiuejants.
Els llenços de Dolors Curell capturen les belleses naturals –els cels en els que la llum s’obre pas a través dels núvols, les diferents tonalitats de les aigües que deixen veure el verd de la vegetació aquàtica i el daurat de la sorra, les games marronoses dels camps de cultiu…– i a la vegada reflexionen sobre la magnitud de l’univers en el que tenen lloc les nostres fugaces vides.
Les escenes captades per l’artista ens conviden a gaudir dels plaers del món, a jeure en una platja tot rebent la carícia del sol o a lliscar pel mar en un vaixell d’esbarjo. Però també ens recorden que ens movem sobre uns misteris tan insondables com les foses marines i que sempre es bo aixecar la vista cap al cel de la transcendència. I aquestes lliçons ens arriben mitjançant uns quadres dominats per l’excel·lència estètica.
L’ENCERT DE DOLORS CURELL EN CAPTAR LA LLUM DELS PAISATGES
per Josep M. Cadena
Segons ens expliquen els científics, aquesta massa d’aigua salada que anomenem mar cobreix el 71 per cent de la superfície de la Terra. La seva immensitat és, doncs, enorme, i podria aclaparar-nos. Situats, però, davant dels quadres de Dolors Curell, que ens descriuen aquesta grandària des de l’òptica artística de la seva autora, els sentiments que neixen en nosaltres són d’autosuperació i d’impuls a no defallir en la lluita que l’ésser humà ha de mantenir permanentment per a imposar l’esperit a les limitacions de la matèria.
Recordo que en el mes de juny de 2009 –ara es acompleixen cinc anys– vaig presentar a la pintora en aquesta mateixa sala Rusiñol, i em fou factible compartir amb els seguidors del seu art, i amb els que per primer cop s’enfrontaven als seus treballs, les impressions incontestablement positives que emergeixen de les obres de Dolors Curell.
I ara, de nou, arribats al final de la temporada artística, trobo que la direcció de la galeria ha encertat de ple en organitzar aquesta nova exposició, la qual no és pas de cloenda, sinó de convit a aprofitar les vacances i el descans de l’estiu que arriba per a agafar noves forces de cara a una nova temporada, la qual ha d’ésser com l’arribada a port, a la terra de promissió que l’artista, situada anímicament a la línia de l’horitzó que altres veuen llunyà, emplaça als nuclis de civilització que descriu al fons de les seves obres i que ens anima a assolir.
Mar i cel, lluna plena, blaus actius i barques vistes des de l’aire, platges daurades i ciutats que s’expandeixen, són els elements que la pintora ens ofereix amb intensitat de missatge dins de l’aparent senzillesa d’expressió. Tracta de temes prou coneguts per tots nosaltres, però sempre ho fa amb accents de novetat.
Ens descobreix amb el que pinta el que ja preteníem saber, i aconsegueix dir coses noves que creiem en el nostre interior a la manera de flors plenes de llum i de color. Paisatges i llum és el títol d’aquesta mostra de Dolors Curell i els continguts responen plenament a l’enunciat. Els paisatges hi són amb força, i això és gràcies a la llum que en ells ha captat la pintora.
ELS AMPLIS HORITZONS DE DOLORS CURELL
per Josep M. Cadena
Mirar cap a l’horitzó és, anímicament parlant, buscar el més enllà, encara que des de l’arrel grega de la paraula, sigui delimitar amb la mirada el que es troba a l’abast de la vista humana per a, per exemple, tenir la seguretat de què res ens ha de sorprendre. El guaita vigila, però l’artista desitja anar més enllà del que contempla. I això és el que fa Dolors Curell amb els seus quadres d’àmplia panoràmica. Amb la seva afuada sensibilitat de pintora s’obre al paisatge, tant en les seves visions marítimes com en els camps de terra endins com el blau del cel i el blau de l’aigua, així com el gris dels núvols i el verd dels prats s’uneixen gràcies al fort vincle que crea la subtil línia del pensament que és l’horitzó.
A la pintura de Dolors Curell ens hi trobem tots els que una vegada o altra, situats a d’alt d’un promontori, hem mirat cap a una platja en la que a l’horabaixa trenquen de manera suau onades, o quan des de la mar i ja de nit, la nau en què anàvem buscava el port segur sota la lluna plena. Són sensacions aquestes que ens tornen a la memòria gràcies a la plàstica de l’artista, que des de les seves pròpies maneres de sentir sap connectar amb les situacions viscudes per altres i donar-li una significació més àmplia perquè aconsegueix que la bellesa d’uns instants es perpetuï i ens faci entendre que, malgrat ésser cadascú de nosaltres com la petita vela llatina que hi ha dins la immensitat que plasma en un dels quadres dels que ja he parlat, la nostra fita és trascendent i cap a ella hem d’anar amb la voluntat d’ésser cada cop espiritualment millors.
Obra generosament col·lectiva, en el sentit de què sense mai deixar d’ésser molt personal resulta participativa, que integra i fa fruir de la seva estètica – i de la seva ètica- a aquells que l’observen. Els seus valors plàstics neixen de la ferma voluntat de comunicar sensacions pròpies com una manera d’aplegar voluntats, de fer en companyia el camí cap a la perfecció de la llum. Transmet acció, però amb la tranquil·litat que dóna el saber cap on va.
