BARCELONA, 1952 Domènech i Sánchez

Descriu estats anímics que interessen i amb els quals podem connectar amb facilitat.

BIOGRAFIA

Començà la seva trajectòria d’exposicions l’any 1974. A partir d’aquest moment la seva obra ha estat exhibida a les principals ciutats del nostre país així com a França, Alemanya, Regne Unit, Estats Units i Mèxic. També cal destacar la seva participació en exposicions col·lectives i en concursos tant dins com fora de les nostres fronteres.

Guanyador de prestigiosos premis de pintura, també trobem obra seva a museus com el Museu del Futbol Club Barcelona, el Museu Olímpic de Lausanne o la Fundació Farrés Planella, entre d’altres. Les seves obres són fruit d’una investigació dels materials que empra i, especialment, de la plasmació d’una sensibilitat cap a l’entorn dels sentiments i estats anímics que ell o la model projecta i que trasllada a la tela.

Ens trobem davant d’un artista amb una tècnica pròpia. Un artista que pinta a base de treure l’empastament matèric. Com l’escultor que descobreix la imatge immersa dins el bloc de pedra, ell fa sorgir la figura des del magma inert de la pintura que va treient amb dissolvent d’essència de trementina xopa en draps de cotó, que li serveixen com a paper de vidre que desgasta la superfície fent aparèixer taques que inciten la imaginació.

LA PINTURA DE JOSEP DOMÈNECH: EL SILENCI I LES OMBRES

per Carles Cervelló

Bona tarda, en primer lloc, agrair a en Josep que m’hagi fet la confiança de poder dir unes paraules en la inauguració de la seva exposició, tot esperant que no s’hagi de penedir gaire. En segon, dir que jo no soc crític d’art i, per tant, les meves paraules seran l’expressió d’una visió personal de la seva obra que, això sí, em plau de compartir amb tots vostès. I com a tercer punt previ, confesso que tot el que diré parteix d’un “josepdomènechisme” absolut, ple d’admiració i que, per tant, poca objectivitat s’hi trobarà. Si m’ho permeten, no parlaré de la persona del pintor ni de la seva trajectòria, que poden consultar si no ho coneixen i per a la qual cosa jo no soc necessari.

He titulat la meva intervenció amb aquest lema: La pintura de Josep Domènech, el silenci i les ombres i tractaré, de forma breu, d’explicar per què. I ho faré posant-ho en relació a la literatura, perquè hi veig molts paral·lelismes que, a més, hem compartir amb el Josep en algunes ocasions.

Voldria citar en aquest moment unes paraules de l’escriptor egipci Edmond Jabès:

“Escriure és el contrari d’imaginar, és escoltar el silenci”.

Vivim en uns temps on el silenci no està de moda. En els camps de futbol, per exemple, els minuts de silenci no van més enllà dels trenta segons i,a sobre, hi posen música per tal que la gent no es posi massa nerviosa. Necessitem sons, sorolls, paraules, per tal que la nostra ment no pugui experimentar allò que podríem anomenar “la veu interior”, no confiem en nosaltres, ens fa por, i necessitem alguna cosa de fora que ens tregui de l’atzucac. En pintura també passa. Sovint podem experimentar, per exemple en un museu, com algú es col·loca davant un quadre i, sobretot si és abstracte, es va acostant a poc a poc fins a poder llegir-ne la plaqueta del costat. Llavors respira alleujat. Ah, és un Picasso, això vol dir que és bo, i se’n va del tot satisfet, orgullós del seu bon gust. Tanmateix, l’art, l’art de veritat, com el d’en Josep Domènech, no ens demana això. Ens demana, vet aquí la paradoxa, que davant de l’obra ens quedem en silenci, que no llegim res, que no escoltem cap audioguia. Restar quiets davant de l’obra i que ella ens parli, però des de dins. Si som capaços de fer aquest exercici, no quedarem indiferents ni ens haurem d’acostar per veure el nom de l’autor o el títol de l’obra. Això no vol dir que no ens formem en el gust i el criteri, és clar que no, aprendre coses sempre ens ajudarà a que aquesta veu interior resoni més clara. Però, tanmateix, l’obra ens revela per ella mateixa el misteri que amaga, tant és si es tracta d’una maternitat, el rostre d’una dona, un piano, un paisatge o la façana d’un edifici. A poc a poc veurem com els conceptes apresos es van difuminant i ens queda l’impacte nu, potent i definitiu de trobar-nos davant d’una obra d’art. Aquesta és la sensació que jo vaig experimentar la primera vegada que vaig entrar a l’estudi d’en Josep. Em va ensenyar un quadre i els ulls se’m van humitejar. Ni ell em va dir res ni jo vaig ser capaç d’articular paraula. Em trobava davant de la bellesa i, sense cap mena de dubte, el silenci és el millor acompanyant en moments com aquest. No cal dir res, la ment, el cor, tots els sentits ja parlen per nosaltres.

Però també l’artista necessita del silenci, cal escoltar-lo per tal de descobrir què s’amaga sobre una tela o un paper o una partitura en blanc. No m’agrada massa, parlant d’un artista, la paraula “creador”, m’estimo més la de “transmissor”. L’artista és un tornaveu, un emissari d’allò que és més valuós per a una societat, la recerca de la felicitat a través, en aquest cas, de mostrar la bellesa, d’ajudar-nos, a través de l’obra, a conèixer-nos una mica més i esdevenir millors persones. M’atreviria dir que en Josep no pinta, sinó que descobreix, va visible allò que ens està amagat a la majoria de mortals. Certament, en Josep Domènech sap escoltar el silenci i regalar-nos, d’aquesta manera, una música meravellosa.

Continuo ara amb una altra cita per parlar de les ombres. En aquest cas, d’un autor que en Josep coneix molt bé, l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki. En el seu llibre “Elogi de l’ombra” escriu aquestes paraules, que cito en castellà de l’edició que tinc a casa:

“Lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo en sombras, un juego de claroscuros producido por la yuxtaposición de diferentes sustancias. Así como una piedra fosforescente colocada en la oscuridad emite una irradiación y expuesta a plena luz pierde toda su fascinación de joya preciosa, de igual manera la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra”.

Amb les ombres ens passa semblantment com ens passa amb el silenci. No ens acabem de refiar. De vegades, volem ser éssers tan racionals que si no podem veure (o escoltar), si algun dels nostres sentits ens falla, perdem la confiança en nosaltres mateixos i, com en els estadis de futbol, ens comencem a posar nerviosos. Tothom es veu en cor de passejar per un bosc a les 12 del migdia. A les 12 de la nit, ai!, què diferent que és tot. El sorollet d’una branca ens sembla la petjada d’un ós ferotge disposat a engolir-nos. Però fixem-nos que Tanizaki no ens parla de la foscor, sinó de les ombres, sense elles la bellesa no pot aparèixer. Ara vaig a dir una cosa que espero que en Josep no s’enfadi, i que té a veure amb el que he dit abans de l’artista com un “transmissor”. M’imagino el Josep treballant al seu estudi i davant de la tela, pintant-la tota de negre i després, amb els seus drapets i la seva mirada especial, anar netejant la superfície per tal de descobrir l’imatge que s’hi amaga. Mirant els quadres d’en Josep, em fa l’efecte, certament, que els objectes apareixen, surten d’una foscor prèvia, aconsegueixen mostrar-se a partir del contrast. No estan posats sobre la tela sinó que quedaven amagats fins que la mà de l’artista ens els fa visibles. Aquest és, al meu modest entendre, el territori de les ombres, que no és el mateix que el de la foscor. Les ombres, com el silenci, i de nou faig servir la paradoxa, ens parlen,ens mostren, molt més que la llum encegadora o el soroll estrident.

No voldria acabar la meva intervenció sense fer una referència al títol de l’exposició: “temps de gaudir”. I ho vull fer centrant-me sobretot en la figura de l’artista. En la nostra, la del públic, l’experiència del gaudi, davant de qualsevol d’aquests quadres que se’ns presenta, penso que és prou evident i qualsevol de vostès, molt millor que jo, podríem parlar d’allò que senten davant d’un quadre d’en Josep Domènech. Crec, i espero no equivocar-me, que aquest també és un temps de gaudi per l’artista. Deixi’m ser un altre cop crític amb el món que ens envolta: acostumats com estem a que ens diguin que tot allò que no puguis fer abans dels vint anys ja és temps perdut, quan veiem jovencells que encara, com qui diu, no han sortit del niu, parlar de la meja trajectòria, de la meva obra, de la meva carrera, a un se li comença a posar el cap de tots colors. Cal reivindicar la maduresa, la saviesa del pas del temps. Tornant a la cultura japonesa, en les arts marcials hi ha un terme que és SENSEI, que podem traduir com a “mestre”. Però el sentit profund d’aquesta paraula no és “aquell que en sap més”, sinó “aquell que porta més temps”. El temps, com el silenci i les ombres, també és un bon indicador de la qualitat de l’obra que tenim davant. En Josep ha fet un camí llarg per arribar aquí. No gens fàcil perquè els entrebancs, les incomprension o, no cal oblidar-lo ni menystenir-ho, la necessitat de guanyar-se la vida fan que de vegades el camí que un vol recórrer s’ompli d’obstacles i barreres. Però el Josep, com a bon Sensei, no ha renunciat mai a caminar i ha tingut la paciència necessària, i el suport de la gent que se l’estima, per lluitar per allò que creia que havia de ser el seu camí. I, per a gaudi de tots nosaltres, ho ha aconseguit amb escreix.

Celebrem-ho doncs, gaudim-ne i per acabar, gràcies per la seva paciència en escoltar-me i gràcies, Josep, per la teva música i la teva llum.

MATÈRIA I ESPERIT EN DOMÈNECH I SÁNCHEZ

per Josep M. Cadena

El pintor Josep Domènech i Sánchez torna a exposar a la sala Rusiñol de Sant Cugat, i ho celebro enormement juntament amb els seus molts seguidors santcugatencs. Personalment tinc notícia de l’artista des d’octubre de 1988, quan vaig veure una mostra seva a la desapareguda sala Gaudí; després el vaig seguir com a crític d’art en el seu pas per De Caso, Kreisler, Atelier, Valentí i Reials Drassanes, pel que fa a la ciutat de Barcelona. I en relació a la Sala Rusiñol, l’he acompanyat amb les meus textos a finals de novembre del 2010 i a començaments d’octubre del 2014. I encara que aquestes dades no esgoten les vegades que m’he relacionat amb les teles del pintor, crec que són suficients per a acreditar el meu coneixement de les mateixes i afirmar amb fonamentació que, tant per a mi com pels amics del centre de les arts plàstiques que dirigeixen Ignasi i Victòria Cabanas, és un veritable goig trobar-se novament amb una obra tan sensible, emocionalment autèntica i lliurada a transmetre la bellesa interior dels sentiments humans.

Domènech i Sánchez és una persona honesta que explica la realitat que l’envolta, la qual emergeix d’una boirina que és el misteri de l’existència. La figura femenina és per a ell l’eix central de la inspiració, ja que creu en la dona –esposa, mare, filla…– com a expressió màxima de la creació i la sensibilitat humanes. Però també atrauen la seva atenció les fruites saboroses del plaer, el pas del temps que ho canvia tot contínuament, els pensaments que s’envolen com ocells, les barques que són promeses de viatges, el joc que es desenvolupa a l’escaquer de la vida, la ceguesa que patim respecte a tantes coses, el reflex de les persones al mirall que confonem tant sovint amb les persones mateixes, el desig de justícia simbolitzat en una balança, la recerca del refugi d’una llar moblada, les partitures musicals que aporten ordre al sentiment…

Artista guardonat amb diferents premis des dels seus inicis, Domènech i Sánchez aviat escollí la difícil via d’ésser plenament sincer en les seves expressions plàstiques. El pintor busca donar a conèixer la manifestació de la vida i el fet espiritual que l’acompanya, i ho aconsegueix plenament amb uns quadres d’una força corprenedora.

LA PERMANÈNCIA DE LA BELLESA INTERNA A L’OBRA DE DOMÈNECH I SÁNCHEZ

per Josep M. Cadena

La pintura de Josep Domènech i Sánchez (Barcelona, 1952) té la força del que no es pot mesurar o pesar, però que existeix i que es troba a faltar quan es deixa de contemplar. Ell, que és pintor de frases, no tant perquè les digui sinó perquè les pensa molt i les poleix al màxim per a que quedin com a definitives que són, de vegades en pronuncia una que diu més o menys així: La força de l’art és que no serveix per a res, aquesta és la gran força. I encara hi afegeix: Ni una paraula de més, ni un pensament de menys. I també es planteja: I si un tros de fusta descobreix que és un violí?. Interessant pregunta que ens ajuda a introinspeccionar-nos per a conèixer si la fusta de la que estem fets amaga alguna melodia o una nota tan sols que sigui tan pura i autèntica que per ella mateixa justifiqui tota la nostra existència.

Domènech i Sánchez està convençut de la màgia del número tretze –fa uns mesos va presentar un llibre titulat Interiors dos mil 13–, doncs no debades va néixer al carrer Picalquers número 13 de Barcelona, un 31 de març –13 al revés– de l’any 1952 –52 són quatre vegades 13–, però no pas per això és supersticiós. Ell, treballador nat de la pintura, creu en la poesia, l’amor, l’amistat i el lliurament costant a la feina que no impedeix apreciar la vibració de l’aire quan passa una de les poques orenetes que ens queden o contemplar la sorra situada vora el mar que absorbeix amb serenor el bes d’una suau onada.

I encara que no deixa res a l’atzar, es troba obert a les possibilitats d’una maternitat o de les tres gràcies i seguiria a ulls clucs a una dona amb una bena als ulls que és la Justícia, equilibrada i conscient, que voldríem per a tots sense cap mena d’excepció, i que potser assolirem el dia que entenguem que –una altra frase seva– ningú se’ns pujarà a sobre si no hi posem l’esquena.

Les formes que emergeixen dels quadres de Domènec i Sánchez –especialment les figures femenines, però també els mobles de fustes harmòniques i nobles que sostenen plats buits en aparença però plens de sentit– estan amarades de les carícies amb que les ha obsequiat el pintor. Aquest té una especial sensibilitat anímica, que manifesta en els capcirons dels dits i que sap transmetre a tots els que veiem les seves creacions. Participa en elles i ens hi fa participar d’una manera continuada i absorbent, amb ritmes ben equilibrats en els seus canvis d’intensitats, que fan que cada obra creixi per dins i es mantingui fresca i nova, jove i activa, sense que passi el temps per a ella.