ALBAIDA, 1936 Eustaquio Segrelles
Expressa la intensitat dels estats anímics mitjançant el color esclatant.
Posa tots els elements del seu magnífic ofici al servei d’una explicació sobre com som en realitat els éssers humans.
EL REALISME VITAL D’EUSTAQUIO SEGRELLES
per Josep M. Cadena
L’obra d’Eustaquio Segrelles del Pilar (Albaida, València, 1936) ens trasllada en moltes ocasions a la pintura de Sorolla i altres grans mestres valencians que, en el passat, van interpretar la lluita dels pescadors i llauradors llevantins per a assegurar-se la subsistència. En primera instància, sembla que retrocedeixi cap a un temps llunyà, tant en la representació de les robes d’homes i dones com en la dels elements que aquests fan servir en el seu treball per a obtenir del mar uns peixos que cada cop són més escassos –¡Aún dicen que el pescado es caro! cridava amb dignitat ofesa el títol del famós quadre–. Però més enllà d’unes formes accidentals hi ha la pervivència d’unes realitats que són ben actuals: l’esforç, la necessitat diària d’enfrontar-se al mar, la por a la tragèdia, l’alegria malgrat tot… I la intensitat d’aquests estats anímics, el pintor l’expressa mitjançant el color esclatant que defineix sorra, aigua, cel i núvols.
Nebot del gran José Segrelles i cosí del sempre potent Vicente Segrelles, Eustaquio Segrelles pertany, per impuls de la sang i per dret adquirit en motiu del seu treball, a una manera d’expressar-se pletòricament que supera les contingències i afirma les realitats essencials de les persones. Davant de les seves obres cal ésser honest a l’enjudiciar-les, de la mateixa manera que ell també ho és quan les realitza, i per això crec que és necessari dir que l’artista posa tots els elements del seu magnífic ofici al servei d’una explicació sobre com som en realitat els éssers humans.
Vivim en un món que va molt de pressa en les seves formes externes. I precisament per això cal que meditem si realment els canvis ho són de veritat. I en la obra d’Eustaquio Segrelles trobo que hi figura, molt ben conjuntada, una riquesa plàstica que ens porta a reflexionar sobre la permanència dels veritables sentiments humans en relació amb la superficial evolució de les formes. Els seus homes, dones i nens són reals, i ens expliquen com és la vida. Així doncs, una excel·lent exposició per a celebrar els vint-i-nou anys de compromís sincer amb l’art d’Ignasi i Victòria Cabanas al capdavant de la Sala Rusiñol de Sant Cugat. Felicitats!
