VILANOVA I LA GELTRÚ, 1965 Jordi Santacana
Treballa gairebé tota la seva obra en plein air. Inquiet, inconformista i compromés amb l’ecologia.
La natura és la temàtica principal de la seva obra, especialment plantes i arbres, però també treballa temes urbans, marines i paisatges rurals.
JORDI SANTACANA I L’IMPULS DE LA VIDA
per Josep M. Cadena
L’expressivitat pictòrica de Jordi Santacana (Vilanova i la Geltrú, 1965) és un fet evident, que es troba en tots els seus quadres, fins i tot en aquells en què l’artista es vol explicar d’una manera més pausada i calmada. La força i el sentiment bullen a la seva obra quan reflecteix el camp amb els seus conreus o amb les seves arbredes, així com quan trasllada al llenç el mar i les onades que s’estavellen contra les roques. El pintor s’endinsa en les forces naturals que tant l’atrauen i aprofita tant les branques retorçades d’algunes capçanes com l’esclat de la blanca escuma marina per a transmetre fondes emocions estètiques.
A la vegada també mereixen la seva atenció els nuclis urbans com puguin ser Barcelona o Cadaqués. De la capital catalana identifiquem les torres de les esglésies que apunten cap al cel, l’arquitectura inconfusible de Gaudí i el port que convida al viatge i obre els braços a la novetat. Del municipi de l’Empordà, tant associat amb Dalí, reconeixem l’elevada església de Santa Maria que contempla les barques dels pescadors a la sorra de la badia, disposats a fer-se a la mar sempre incerta.
Tinc memòria dels quadres de Jordi Santacana des de començaments dels anys vuitanta. Fins i tot puc precisar que el vuit d’abril de 1983 el vaig acompanyar amb un escrit meu −breu però elogiós− al catàleg amb que anuncià la seva primera exposició, realitzada als locals que el llavors Banco de Bilbao tenia a la Rambla Principal de Vilanova. Dita via, en ple fullam estival, era un dels motius dels llenços de l’autor que aleshores tenia tan sols divuit anys. També hi havia un quadre amb cases de blanques façanes que evocava l’esperit del carrer Arengaders, a la Geltrú. Tot un homenatge als orígens, en el que el mestratge de Joaquim Mir s’hi feia notar. Des d’aleshores, finals del segle XX, la vàlua de Jordi Santacana ha anat creixent i afirmant-se, i ara, començaments del segle XXI, tenim a un pintor en plenes facultats del seu domini pictòric.
Jordi Santacana disposa d’una figuració que parla per mitjà del paisatge i s’expressa amb colors i formes que aconsegueixen emocionar-nos i fer-nos participar de les veritats, les emocions i els sentiments més transcendents i elevats.
