MATIAN, 1953 Luis Pardo
L’artista ha entès perfectament que el mar, tot sovint, és un mirall de nosaltres mateixos.
Luis Pardo, que domina la pinzellada exacta, sap que el mar és riquesa sense fi de moviment i color.
EL MAR SOMNIAT DE LUIS PARDO
per Josep M. Cadena
Luis Pardo (Matián, Granada, 1953) és andalús de naixement i valencià d’adopció. La llum l’ha acompanyat sempre, i ell, en el seu periple vital, a l’igual que els rius que vénen al món i borbollegen per primera vegada a Sierra Nevada, ha anat a la recerca del mar. Ara, a la sala Rusiñol de Sant Cugat, exposa, sota el títol Somnis de mar, uns quadres que donen fe del feliç encontre pictòric entre la lluminositat provinent de l’antic Al-Àndalus i les aigües que conformen el Mare Nostrum.
L’artista ha entès perfectament que el mar, tot sovint, és un mirall de nosaltres mateixos. I així, contemplem superfícies líquides en estat de quietud, que recorden els moments en què tot funciona dins nostre i estem en pau amb l’entorn, o bé escenes tempestuoses, en què s’imposa l’agitació i la violència desfermada. L’astre sol, en forma de gran ull, és protagonista impertèrrit d’aquests canvis d’humor en què les onades passen amb facilitat de suaus carícies que bressolen a fuetades furioses que castiguen.
A la vegada, el mar és un territori colonitzat per l’home. Les barques de pesca estan disposades a desafiar les condicions atmosfèriques més adverses a canvi d’emportar-se el ric tresor de la fauna marina. Els velers de competició, dissenyats per a la velocitat, utilitzen l’element aquós per a les seves curses competitives. Els iots d’esbarjo circulen per la carretera líquida i fan parada a les cales de difícil accés per terra. Les esculleres i els dics s’endinsen en l’aigua per a doblegar-ne la força.
Luis Pardo, que domina la pinzellada exacta, sap que el mar és riquesa sense fi de moviment i color. També n’era conscient Joan Maragall quan deia: Avui el mar té vint-i-vuit colors, / i tot està revolt, el cel i l’aigua: / el cel, brillant i blau; el vent, furiós, / hi escotona els núvols i els empaita. / Fa voleiar banderes i blancors, / retorç i esbulla els arbres amb gran sanya: / tot són crits i soroll i lluentors, / amb un fresseig i un bellugueig que espanta. El poeta va lloar la bellesa marina il·limitada en els seus versos, i el pintor ho fa en les seves teles, que recomano vivament.
