BARCELONA, 1973 Mònica Castanys
Aconsegueix reflectir una sempre desitjable harmonia ciutadana. I ho fa amb la representació d’actes quotidians i senzills, en els quals la figura femenina estableix el ritme equilibrat de l’escena.
Capta els ambients urbans –escenes de carrer i, en especial, terrasses de bar a l’aire lliure- amb una forta impregnació de reflexió humana.
LA QUOTIDIANITAT MERAVELLOSA DE MÒNICA CASTANYS
per Josep M. Cadena
Mònica Castanys torna a exposar a la Sala Rusiñol de Sant Cugat, després de dur-ho a terme per última vegada ara fa prop de deu anys. En aquella ocasió jo vaig escriure que l’artista reprodueix amb naturalitat el que veu, especialment escenes de carrer, transmetent la dinàmica de la llum i aportant imatges fortament impregnades de reflexió. Aquestes paraules continuen essent vàlides per a descriure l’obra de la pintora, doncs el seu llenguatge artístic ja era madur aleshores i ha sabut mantenir-se sàviament fidel a una manera de fer que li permet expressar la màgia de l’existència que es troba present en la quotidianitat del dia a dia.
A les teles hi és present la vida privada a l’interior de la llar, que és el refugi en el que lliures de la pressió i el condicionament socials podem ser i actuar en plena llibertat, i la vida al carrer, que és el punt d’encontre amb la societat i els demés. L’espai que configuren les parets del domicili permet la meditació, interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i el sentit de les nostres actuacions. Fora de l’àmbit privat, a les calçades de la ciutat, el brogit incessant s’imposa, però també és possible trobar-hi el recer d’una terrassa d’un bar on reposar i contemplar el fluir dels corrents d’activitat, o descobrir-hi meravelles inesperades com una fira de llibres i roses o unes parades d’antiguitats. La lliçó que sembla extreure’s és que el pensament requereix de la pau en solitud, però que no per això hem de tancar-nos en excés i renunciar a la meravella del món exterior que, tot i els elements hostils que l’habiten, sempre conté illes i oasis que enterren tresors per a descobrir.
El camp d’acció de la pintora és la realitat que millor coneix, sobre la que més ha pensat i de la que millor té identificats els codis que la regeixen, i que no és altre que la ciutat que l’acull. Tanmateix, l’interès de la seva mirada és més ampli i global, per això explora altres territoris com la cultura oriental.
Monica Castanys demostra que l’extraordinari es troba present a tot hora al voltant nostre, en allò que pot semblar-nos més comú i prosaic, els seus quadres, sorgits de la clarividència de l’artista, ens ho fan saber.
MÒNICA CASTANYS, PINTORA AMB POSITIU SENTIT DE L’OBSERVACIÓ
per Josep M. Cadena
Mònica Castanys, néta del popular i bonhomiós humorista gràfic Valentí Castanys, ha heredat del seu avi una gran capacitat d’observació i ha aconseguit donar-li un excel·lent sentit pictòric. No tan sols capta els ambients urbans –escenes de carrer i, en especial terrasses de bar a l’aire lliure- sinó que sap donar-los una forta impregnació de reflexió humana. Accepta el que veu i ho reprodueix amb naturalitat en la manera de produir-se de les persones, però també transmet la dinàmica de la llum i pel seu mitjà ens porta a pensar en com és la nostra societat.
La pintora aconsegueix reflectir una sempre desitjable harmonia ciutadana. I ho fa amb la representació d’actes quotidians i senzills, en els quals la figura femenina –gairebé sempre presentada de perfil o d’esquena, com si fos aliena al seu protagonisme- estableix el ritme equilibrat de l’escena que Mònica Castanys representa no tant pel que és en ella mateixa com pel que pot suggerir com a norma de vida. Això passa en els exteriors, on la forta llum dels primers plans es troba ben contrastada amb la gradació dels que segueixen, com en els interiors amarats de grates intimitats.
