MORGES LAUSANNE, 1970 Rafael Valentino
Els paisatges de Rafael Valentino ens porten a millor entendre l’harmonia amb què cal avançar en el coneixement de nosaltres mateixos en els entorns que ens siguin propis.
Posseidor d’un caràcter seriós i constant trobà que l’academicisme i les seves normes el limitaven massa dins del realisme cap al que se sentia cridat.
SENTIMENTS HARMÒNICS EN L’OBRA DE RAFAEL VALENTINO
per Josep M. Cadena
Circumstancialment nascut (1970) a una petita ciutat suïssa, situada a una de les vores del llac Leman, Rafael Valentino als dos anys d’edat ja es trobava a Granada. Andalusia ha estat, doncs, el seu lloc natural de creixença dins de la seva tendència natural -posada de manifest des de molt petit- cap a la pintura. Aviat quedà patent que disposava de qualitats i d’habilitat, virtuts que li foren molt útils per a insistir en la seva particular voluntat de fer-se pintor per ell mateix. Posseidor d’un caràcter seriós i constant -molt del que es diu sobre la gran comunitat andalusa obeeix al tòpic i, en concret els granadins es distingeixen per la seva autoexigència i el seu equilibri humà- trobà que l’academicisme i les seves normes el limitaven massa dins del realisme cap al que se sentia cridat. I encara que valorava molt positivament la capacitat d’avanç de diferents artistes contemporanis europeus -sempre ha expressat que Klimt i Kolo Moser l’influiren en certa manera en les seves primeres etapes- volia trobar les seves pròpies arrels. I aquestes les aniria descobrint a mesura que pintava els seus entorns granadins.
Crec que hem de valorar molt positivament la present exposició. I en primer lloc desitjo destacar l’interés que des de la Sala Rusiñol els seus directors, Ignasi i Victòria Cabanas, han posat per a què Sant Cugat tingui gairebé la primícia en presentar a aquest pintor granadí. I en lloc principal -Rafael Valentino és l’indiscutible protagonista de la mostra- hi ha una obra que, basada en el sentit terrenal del paisatge que l’envolta, té l’amplitud de les visions marines. I és que d’una manera llunyana, donada la curta edat que llavors tenia, la naixença a Morges, vora del llac Leman com ja he dit al principI, va deixar en ell -així ho interpreto, conscient de què és una idea que necessita ésser aprofundida- els sentiments d’immensitat i de constant creixença en la voluntat de bellesa.
Els paisatges de Rafael Valentino ens porten a millor entendre l’harmonia amb què cal avançar en el coneixement de nosaltres mateixos en els entorns que ens siguin propis.
