ALCOI, 1950 Román Francés
Sent la llum i el color com motius de progrés dins d’una tradició que en cada persona ha de renovar-se per a no morir en el passat.
A les seves obres, l’excel·lent dibuix, el sentit de la composició, el sentiment del color i l’omnipresència de la llum embolcallen uns temes on la figura femenina n’és la protagonista.
BIOGRAFIA
Nascut a Alcoi, Alacant, l’any 1950, a l’edat de catorze anys sent la necessitat d’expressar-se i tria la pintura com a mitjà per a fer-ho. Començà pintant amb el seu amic i professor Gaspar Francés Rico. Va exposar la seva primera obra l’any 1965 al Salón de Otoño de la seva ciutat. Després viatjà a Madrid, on es veié immers en el moviment cultural i polític dels anys 60. Són uns anys de recerca on contraposa tècnica i reflexió. Tornarà a Alcoi l’any 1971. Molt influenciat per pintors com Sorolla, Pinazo o Navarro, inicià un camí de recerca de la seva força expressiva amb el desig de comunicar la seva veritat íntima. L’any 1975 realitzà la seva primera exposició individual a Barcelona, posteriorment a Madrid, València, Màlaga, Saragossa… i també a Itàlia, Bèlgica, Japó o Nova York per citar alguns dels llocs en què, fins l’actualitat, les seves teles han estat presentades. A les seves obres, l’excel·lent dibuix, el sentit de la composició, el sentiment del color i, encara, la omnipresència de la llum embolcallen uns temes on la figura femenina, vestida de poesia, n’és la protagonista. Els jardins, en moltes ocasions, serveixen d’escenari per aquestes magnífiques composicions que inclouen referències impressionistes.
ESSENCIALITATS VITALS A LA PINTURA DE ROMÁN FRANCÉS
per Josep M. Cadena
Quan ja s’acaba l’hivern i s’acosta la primavera, és bo poder parlar de la pintura de Josep Miquel Román Francés -l’artista fa servir els dos cognoms i per ells és àmpliament conegut-, ja que la seva obra ens porta la floració de la Natura i té la calidesa del sol que torna a néixer cada matí per a donar sentit de continuada renovació en tot el que toca.
Nascut a Alcoi l’any 1950, Román Francés demostrà ben aviat que en ell els mitjans d’expressió de la fermosura del món i de la joventut femenina que desitjava captar eren el dibuix i la pintura. S’arriscà i lluità fermament per a conseguir-ho, amb la voluntat de fer-se a ell mateix amb l’estudi de les obres dels grans mestres que, a partir dels divuit anys, trobà al Museu del Prado de Madrid i amb la visita, amb voluntat crítica, a tota mena d’exposicions artístiques dels seus contemporanis. D’aquesta manera va beure en la figuració clàssica i va aprendre a respectar tota obra que fos sincera, però ja amb la decisió de moure’s dins de la figuració i del realisme del tipus mediterrani, que sentia com a més propi.
I d’aquesta manera, conscient de les seves arrels, amb tossut sentit de l’equilibri estètic, aviat arribà a connectar amb les seves fonts d’un alacantinisme obert i ben entés, que sent la llum i el color com motius de progrés dins d’una tradició que en cada persona ha de renovar-se per a no morir en el passat. Com passa -insisteixo- amb la Primavera que cada any ens visita amb accents de novetat.
