ZAMORA, 1955 Tomasa Martín
Pot semblar que tot respira quietud i que res no és mou. En realitat, però, hi ha un pensament en constant activitat cap a la perfecció de l’esperit.
Creadora d’un personal surrealisme, parteix del que l’envolta, però amb voluntat de projectar-se cap a l’infinit d’una manera plenament participativa.
BIOGRAFIA
L’any 1974 es trasllada a viure a Barcelona on estudia Belles Arts a l’Escola Massana. Als inicis dels anys 80 comença a realitzar exposicions a les ciutats de Barcelona, Madrid, Màlaga, València… Més tard exposa a França, Finlàndia, Alemanya, Portugal… així com a EEUU i Dubai. Des de l’any 2000 treballa amb galeries del Japó la qual cosa l’obliga a viatjar sovint al país. Al llarg d’aquests anys ha realitzat més de 200 exposicions entre individuals i col·lectives.
Ha publicat dos llibres sobre la seva obra alhora que ha fet portades per un llibre temàtic sobre el rellotge, per un llibre de text de l’ESO i pel llibre de pomes a Laura, potser. La seva obra apareix en una quarentena de llibres entre els quals podem destacar La ruta del Cister i en més de 130 publicacions.
Trobem obra seva a les principals col·leccions del món i institucions com la Generalitat de Catalunya. Entre els premis que ha obtingut destaquen el premi de pintura Juan Ramón Masoliver i el premi de pintura Valentí. Ha participat en diversos programes de ràdio i televisió d’Espanya i Catalunya, com ara el programa de televisió Continuará. Nombrosos crítics i personalitats de la cultura han escrit sobre la seva obra.
LA POESIA DE L’ENTORN QUOTIDÀ
per Josep M. Cadena
L’estudi pràcticament buit, amb la llum que entra pel finestral, és com la ment de l’artista que es prepara a rebre sensacions que ajudaran a crear el concepte. I les piles de llibres, disposats en columna que s’alça cap al cel o establint amb la seva horitzontalitat una forma ben fonamentada de pensar, són els coneixements que ens esperen.
D’aquesta manera la pintora, Tomasa Martín, ens explica que tota novetat és possible si sabem aprofitar les gràcies permanents del que tenim tant al nostre abast que ens ha deixat d’interessar (la pròpia capacitat per a ésser ben originals en el pensar) o el que ens sembla inabastable com és el màgic misteri de la cultura sempre en constant evolució.
La forma helicoïdal de la closca univalva del cargol ja fossilitzat ens dóna la sensació de vida i la intimitat d’un rentamans –lloc secret i ple de llum alhora- ens recorda que res del que es repeteix és exactament igual i que els ritus s’han de realitzar a consciència perquè ens semblin sempre nous. Per això també el llapis per a dibuixar i la goma d’esborrar, estris representatius d’un ofici que serveix a l’expressió artística, són la metàfora plàstica de l’existència, ja que els fets desapareixen i la idea queda.
La pintura de Tomasa Martín és d’idees poètiques; és a dir, de conceptes que expressen la continuïtat de l’ésser humà com a intèrpret del seu entorn i com cercador de la situació superior de l’esperit en relació amb la matèria. Creadora d’un personal surrealisme, parteix del que l’envolta, però amb voluntat de projectar-se cap a l’infinit d’una manera plenament participativa. Per això la seva visió és àmplia i generosa, oberta a la diversitat de situacions que podem compartir amb ella per a trobar-nos amb nosaltres mateixos sense cap mena d’angoixa; ben al contrari, amb l’alegria del descobriment d’una àmplia i sempre creixent capacitat per a entendre l’harmonia del que tenim sempre a l’abast.
