BARCELONA, 1940 – 2024 Vives Fierro

Aprofita elements molt diversos i que arriben com per atzar al seu coneixement per a què, situats individualment fora de context, crein una nova dimensió pictòrica.

Parteix de les ciutats com a organismes vius per a crear unes obres amb personalitat plural i dinàmica que es veuen reforçades amb la seva tècnica de pintura-collage.

BIOGRAFIA

Estudià a la Llotja de Barcelona. Als vint anys es traslladà a París i més tard a Londres, Nova York i Ginebra, on pren contacte amb la pintura i els museus. L’any 1962 retorna i presenta la seva primera exposició a Cartagena. Dos anys després incia un nombrós itinerari d’exposicions al nostre país. A nivell internacional la seva obra ha estat exposada a Suïssa, França, Grècia, Cuba, Nova York… així com a museus, entre els que podem destacar el Museu Reina Sofia d’Atenes o el Museu Olímpic de Laussane. També ha presentat exposicions monogràfiques al Gran Teatre del Liceu i al Palau de la Música Catalana. Ha obtingut diversos premis com el de Dibuix del Reial Cercle Artístic de Barcelona i són nombroses les publicacions dedicades a la seva obra.

Artista que sap mirar més enllà del que veu, aprofita la brillantor de tota activitat social per a trobar els lligams amb una societat molt més complexa i que sap de les dificultats en què es mouen els éssers humans a molts lloc del món. Parteix de les ciutats com a organismes vius per a crear unes obres amb personalitat plural i dinàmica, amb construcció i destrucció alhora, amb cartells i rètols que formen part d’un conjunt que és primordialment comunicatiu des de les formes i els colors.

LA PINTURA VITALISTA D’ANTONI VIVES FIERRO,

per Josep M. Cadena

Personalment he seguit sempre amb gran estima la trajectòria artística d’Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940) des de què a mitjans dels anys setanta del segle XX –escrit així sembla una eternitat, i potser ho sigui, ja que quaranta anys constitueixen una xifra bastant notable– vam col·laborar en la realització d’un llibre sobre els encants de Barcelona, i puc dir que aquest artista, en qui viure i pintar són una mateixa cosa, ha demostrat abastament en els successius temes que ha tractat –siguin els carrers de Barcelona, les capitals europees, la Cuba a la que ha viatjat amb assiduïtat, les nines o els infants– una reeixida voluntat d’avançar.

Vives Fierro estima la vida, i la seva pintura ens vol fer participar del goig que l’autor experimenta davant d’una sèrie de manifestacions plaents que l’existència posa al nostre abast, i que sovint, potser perquè anem massa atrafegats, no apreciem i fruïm com pertoca. El pintor se sent còmode a les ciutats, espai de progrés per excel·lència. Però la seva urbs, aquella que reivindica, no és deshumanitzada i agressiva, sinó que es tracta d’un hàbitat en que és possible passejar tranquil·lament i on la natura hi és present en forma d’arbres i de rius que vénen de muntanyes i moriran a la mar. En aquest nucli urbà ideal fins el trànsit és civilitzat, i les parelles que hi circulen en vespa, a semblança de Gregory Peck i Audrey Hepburn a Vacances a Roma, exhibeixen somriures de felicitat. I també els turistes que es mouen en bicitaxi, perquè assaborir un paisatge requereix un ritme de desplaçament pausat, es mostren satisfets, ja que conèixer altres llocs i cultures sempre complau a l’ànima inquieta.

Vives Fierro és artista, d’aquí que es mostri especialment interessat en manifestacions artístiques. Així tenim un pianista que cerca encomanar la seva alegria, una bateria que marca el ritme i un pintor que traça formes acolorides entre les que destaca un cor vermell. I encara, més enllà de l’estricte númerus clausus de les Belles Arts, però amb una igual vessant estètica, hi ha una gimnasta que practica una acrobàcia, una parella que balla i una artista de cabaret que combina la feminitat de les mitges i d’una espatlla a l’aire amb un barret masculí. A la vegada, una jove que ha adoptat la posició del lotus i practica ioga representa la espiritualitat, i un prestidigitador que manté una dona suspesa a l’aire ens recorda la màgia que mai ha de faltar a les nostres vides.

Considero que Vives Fierro es troba en un moment molt lliure, sense pressions, i que això ens beneficia, ja que ens permet gaudir amb més intensitat del seu art, un treball en el que sobretot hi destaca l’amor per tot allò que alegra el cor, complau la ment i omple l’esperit, una actitud vital que és una lliçó a aprendre.

VIVES FIERRO I EL SIMBOLISME DELS SEUS INFANTS

per Josep M. Cadena

L’actual exposició de pintura d’Antoni Vives Fierro a la Sala Rusiñol es mou dins d’una temàtica que a primer cop d’ull pot semblar infantil, ja que la major part de les figures són nens i nenes. Res, però, més allunyat de la realitat, ja que els personatges que es descriuen –uns petits éssers que, malgrat la poca edat que aparenten, no només vesteixen i actuen com a persones adultes, sinó que, amb murrieria i sentit irònic, saben enjudiciar l’ambient en el que creixen– són al·legories i referències de la societat civil en la que tots ens trobem immersos alhora que en som protagonistes.

Aquesta nova iconografia no significa cap trencament en el llarg i fructífer procés creatiu de l’artista, sinó una sublimació d’experiències i coneixements per part de qui sempre s’ha integrat en l’entorn de la societat i ha volgut explicar-la amb colors i formes que informen alhora que emocionen.

Fa més de vint anys vaig acompanyar a Toni Vives Fierro a donar una passejada pels antics Encants de Barcelona. Actualment, un ampli procés de millores urbanístiques ha comportat el canvi de lloc i d’aspecte dels mateixos, i res tenen a veure amb el que llavors es veia. Tot s’ha fet per a que millorin en el servei que donen a la ciutat i per a afavorir als que en ells tenen els seus interessos materials. Els resultats han estat intensos i cal esperar que resultin profitosos per a tots. Per tant, si les noves generacions volen saber com eren abans, caldrà que vagin a pouar en fotografies i documents conservats en arxius. Però si de veritat desitgen entendre’ls, els recomano que vagin als quadres que sobre ells pintà Vives Fierro i que, recollits en un llibre en el que jo, modestament, hi tenia comentaris en prosa, donen testimoni de com les seves parades i teles mogudes pel vent eren un permanent i tossut sentiment de llibertats cíviques i humanes.

Ha passat temps i molt és el que ha canviat. Els ulls del pintor s’han fixat en coses molt diverses, i amb el seu art ens ha explicat els carrers de L’Havana, els monuments i les botigues de Barcelona, així com els pallassos, els pobres i les nines, juntament amb molts altres aspectes que formen l’entramat de la vida, que és una amalgama d’imatges i de frases que ens arriben des de totes bandes i contribueixen a formar la personalitat col·lectiva. La mirada del nostre pintor sempre ha anat al fons del que els ulls veuen, i per això el seu pensament, àgil i crític a la vegada, s’ha enriquit sense cedir en res del que ha considerat necessari expressar. És a dir: sempre s’ha estimat la veritat i aquesta és la que ens ofereix actualment de nou en els seus quadres.

El món que ara ens presenta és molt variat: ballarines, artistes de circ, futbolistes, escaquistes, jugadors de golf, ciclistes, enllustradors de sabates, gent que parla i que llegeix… I sobretot, músics i una orquestra en la que ell, director de tota aquesta gran moguda d’infants, mai no apareix, tot i que és qui porta la batuta i toca amb encert i gran sentit harmònic els instruments de la realitat humana que ens reflecteix.

EL SENTIT DE FUTUR D’ANTONI VIVES FIERRO

per Josep M. Cadena

La societat humana pot ser molt caòtica. Antoni Vives Fierro, que mira amb lucidesa cap a l’exterior de tot el que l’envolta per a poder situar-se en el seu interior, ho sap i ho reflecteix amb la seva pintura-collage. Aprofita elements molt diversos i que arriben com per atzar al seu coneixement -ells creuen que van a la seva a les revistes de colors i de societat, però el pintor les espera en el lloc just pel que sap que han de passar- per a què, situats individualment fora de context, crein una nova dimensió pictòrica. Tots els seus elements es basen en realitats que es poden reconèixer i ésser identificades per les seves pròpies característiques, però gràcies a ell formen un nou conjunt pel qual navegar com l’astronauta que cerca espais desconeguts i es sorprèn de què els mateixos crein noves expectatives a partir de conceptes que ja es coneixen.

Antoni Vives Fierro sap navegar per l’escuma de la vida i aprofita les onades que el mar del pensament aixeca per a connectar amb la dinàmica que ve de les primeres mirades de l’infantesa, així com de les sensacions que un dia foren noves de trinca. Per això, en aquesta exposició, en la qual trobem al pintor que ha anat avançant en l’expressió de la complexitat dels conceptes, també tenim la grata sorpresa de poder veure com interpreta a través de les formes de les criatures la manera com hem de mirar cap a l’exterior. D’aquesta manera ens incita a renovar-nos com persones i a desitjar una societat millor que aquella que ens vam trobar i que, en el millor dels casos, només hem intentat reformar.
br>Encara que no ho sembli, la proposta que Vives Fierro ens fa en aquesta part de l’exposició que ara comento, és radical. Els infants que figuren en aquestes obres parlen per ells mateixos, ja que el pintor ha deixat de banda tots els seus coneixements i conceptes d’adult que ha fet una exitosa i llarga cursa per la vida per a posar-se al servei de les personalitats que en ells creixen amb indubtable força. Els veu com a membres de la generació del futur que s’acosta i que no podrem dominar perquè, col·lectivament, ens hem gastat en activitats mal estructurades i sense cap sortida.

Individualment, per fortuna, hi ha persones altament valuoses i rebin totes elles el nostre sincer homenatge, però en conjunt ens falta gruix i això és el que copsa l’artista quan veu el positiu protagonisme que prendran, sense cap dubte i per a bé de tots, la nova generació que ell retrata.