Qui hagi conegut tan sols una vegada la Vall de Bianya ja coneix Miquel Vilar; qui veu en Miquel Vilar (i/o la seva obra “Dins d’un somni”) ja està “veient” la Vall de Bianya (el seu lloc d’origen), amb tots els seus privilegis: bellesa, tons suaus, horitzons oberts, la serenor del camp. «L’art és el reflex de l’ànima», ens ha dit el pintor. Vegeu l’artífex d’aquest art… [hi trobareu el VÍDEO del vernissatge: 1′:39”].
«Com a persona, Miquel Vilar ens sembla igual com el que ens ofereix. No vol fer cap mena de soroll i ens parla en veu baixa, però amb fermesa (…). Sap que aquests són temps de turbulències i de preocupacions, però vol oferir-nos unes altres pautes que ens serveixin per a superar la crisi de valors» (de la ressenya escrita per en Josep Mª Cadena).
En Miquel Vilar és presentat per l’Ignasi Cabanas. Pintor jove, d’aspecte molt jovial, però veterà, és la segona vegada que exposa a la Sala Rusiñol. Entre exposició i exposició, sense apartar-se del seu estil (diríem que li és congènit) ha anat experimentant temes i tons diversos. «En aquesta col·lecció observem una varietat molt interessant».
En Josep Mª Cadena confessa la seva personal sensació, en entrar a la Sala Rusiñol, d’haver passat del brogit del carrer a la tranquil·litat que ens donen l’art i la reflexió. Així és la vida mateixa d’en Miquel Vilar: «El pintor és d’una terra de convulsions i ebullicions, terra de volcans. Però la seva pintura -amb els seus tons suaus i torrats- mostra que l’home pot “caminar” en aquestes mateixes terres. Olot s’ha vestit amb els grocs i amb els torrats d’una orografia que antany fou lava».
Segons en Josep Mª Cadena, «Miquel Vilar es confessa autodidacta: no ha anat a l’escola. Però ha tingut una mestria en la vida. És un home que es fixa en -i s’adona de- les belleses: ens les presenta de manera que ens indueixen a una pau interior. En el món passen coses que es poden resumir en cels blaus, muntanyes de suau ascens, pobles que es veuen de lluny estant, grans extensions de mar, onades que arriben amb mansuetud…». 
Una recomanació d’en Cadena: «Desitjo que contemplin els quadres de Miquel Vilar amb tranquil sentit de la profunditat. Si volen, es poden posar en ells amb la mirada i sentir-se abrigats per ells, sense mai sentir el sol que pica o el vent que bufa. Serveixen per a saber com som, però, especialment, per a sentir-nos en trànsit cap a noves i millors situacions».
Tingué raó l’Ignasi Cabanas en presentar en Miquel Vilar com «un home d’èxit, però, alhora, senzill i humil». Tot just gosà expressar unes poques i tímides paraules de sincer agraïment. Sortosament arribà el torn de preguntes dels assistents: – «És una pintura bonica que no cansa de mirar. És un reflex del seu caràcter?». Ell respongué: «La pintura sempre és un reflex del caràcter». 
– «El teu estil, ha estat sempre així?». MV: «Vaig començar amb el figuratiu i experimentant l’art contemporani. Però en els darrers deu anys he experimentat el paisatgisme». – «A Olot, hi ha muntanyes?». MV: «M’agraden els temes oberts: l’Empordà, el Pla de l’Estany (…). És el que em surt, és l’atmosfera que he viscut».
A la Sala Rusiñol mai acaba un vernissatge sense l’emoció de la nota d’art firmada per l’autor que inaugura, sortejada entre els assistents a l’acte. La Marta fou requerida entre el públic com a “mà innocent”; l’Elena -la seva amiga- fou l’afortunada. 
0 comments on “Vernissatge d’en Miquel Vilar (29 gener 2010)”