Vernissatge d’en Benet Sarsanedas (4 febrer 2011)

Benet Sarsanedas: ja sentíem nostàlgia d’aquest “veterà” de la Sala Rusiñol. Amb les seves “Impressions d’un viatger”, novament podem reposar en el moviment plàcid de la naturalesa que Sarsanedas —home de tarannà bondadós— és capaç de plasmar amb les seves pinzellades impressionistes. Així són els seus quadres: naturalesa en moviment.

És el moment de conèixer des de dins el pintor. El perfil al que respon en Sarsanedas és ràpid. De tan senzill que és aquest artista, no resulta fàcil arrancar-li les respostes (i les té!). Senzill, però —com qui diu— “se las mata callando”: al final hem sabut que, després de la seva afició principal —pintar— hi són els escacs: l’ajuden a desemboirar el cap. Aquesta i altres “particularitats” les pots descobrir a “4 anotacions d’en… Benet Sarsanedas”.

L’Ignasi Cabanas presenta a qui, en realitat, no calia presentar. «Ens coneguérem fa molt de temps, en un curs de pintura mural al costat del Monestir de Sant Cugat. Estem parlant de fa vint-i-cinc anys, quan tots dos érem joves. Vàrem perdre el contacte i ens tornàrem a conèixer a través de la Sala Rusiñol. Aquesta pinzellada que avui t’hi veiem, era així al començament?». El vernissatge ho anà revelant…

Josep Mª Cadena: «Feia temps que no exposava a Sant Cugat: aquest és un retorn per la porta gran. Magna exposició! Benet Sarsanedas és per a mi el pintor del record. Nosaltres veiem les coses, adquirim els conceptes sobre com són els altres, com és l’entorn, però passen els mesos i de les coses ens en recordem, però no exactament com les havíem vist, sinó tal com les havíem sentit. Aquest record d’allò sentit en un moment és el que trobem en la seva pintura».

Benet Sarsanedas és home de poques paraules: les justes per a manifestar la seva alegria i agraïment per haver-se retrobat amb nosaltres a la Sala Rusiñol. Alguns dels assistents reeixiren a arrencar-li alguna paraula més. Preguntat per la gestualitat que denota la seva pintura, respongué que «pintar sempre és una lluita, perquè sempre ets a punt del fracàs. Amb aquesta lluita ferotge surt aquesta gestualitat. No m’agrada la pintura morta». —«Per què paisatges?». «És el que m’agrada. El paisatge ho engloba tot».