BARCELONA, 1963 Abel Florido
Abel Florido estima la ciutat, i ens la presenta en blanc i negre, a l’igual que certs artistes de la fotografia que veuen en aquesta combinació binària la millor manera de fer arribar amb força el missatge tot defugint les distraccions.
Pertanyent a una nova promoció de pintors barcelonins, mitjançant un traç espontani però segur i un ús dinàmic dels enquadraments, aporta una visió fresca i directa sobre les principals artèries de la capital catalana i els seus vianants.
ELS PAISATGES URBANS D’ABEL FLORIDO
per Josep M. Cadena
Recordo amb satisfacció, tant per la temàtica com per la manera pictòrica amb que la tractava, l’anterior exposició realitzada per Abel Florido (Barcelona, 1963) en aquesta mateixa sala Rusiñol de Sant Cugat. Fou als mesos de juny i juliol del 2016, i la mostra glossava estèticament el trànsit urbà, tant de vianants com de vehicles, a Barcelona, gran capital de Catalunya. L’artista continua aprofundint ara en aquest concepte però d’una manera més àmplia, doncs explora altres enclavaments com ara Sant Cugat −el seu monestir i el seu centre històric− i avingudes de grans ciutats europees i nord-americanes.
Del cap i casal català reconeixem les arquitectures ondulants de la Pedrera, les formes de la qual, que prenen per referència a la natura, xoquen amb el brogit de la vida moderna, en el que destaquen les motocicletes apressades que brunzegen enmig del vesper humà; la plaça del Pi, on un cafè amb un antic rètol modernista ens convida a fer una pausa de les presses quotidianes en una de les seves taules; la plaça de les Glòries, en la que la torre de vidre i acer de Jean Nouvel actua d’icona de la nostra idea de la modernitat; i el passeig de Gràcia on les grans marques exhibeixen els seus productes als aparadors de les botigues.
En contrast amb la fressa barcelonina, les representacions de Sant Cugat expressen una calma que simbolitza el monestir, lloc d’espiritualitat que ens incita a reflexionar sobre l’esdevenir de la nostra existència i a plantejar-nos l’ordre correcte de les nostres prioritats. La ciutat que ocupa una vessat de la serra de Collserola sembla assolir un millor equilibri entre la impossibilitat de renúncia als serveis moderns i la necessitat d’un espai que no resulti agressiu per l’ésser humà i li permeti una vida assossegada en pau i benestar.
Abel Florido és un pintor amb empenta creativa, de traç molt segur, que combina perfectament el blanc i negre amb el color per a oferir-nos uns quadres que retraten el nostre dia a dia i que a la vegada ens fan reflexionar sobre el mateix, aconseguint d’aquesta manera el que és exigible a un artista, que ens aporti una experiència estètica, la qual pugui donar lloc a una millor comprensió del món que ens envolta i de la nostra pròpia naturalesa humana, permetent-nos ésser millors.
LES VISIONS URBANES D’ABEL FLORIDO
per Josep M. Cadena
La Rambla i l’emblemàtic Cafè de l’Òpera, la Diagonal i la Casa de les Punxes, el passeig de Gràcia i la Pedrera, i altres elements urbans com ara els taxis negres i grocs, les entrades de metro i els ciclistes, apareixen representats amb tant encert que ens permeten sentir-nos immersos enmig del tràfec ciutadà.
Els protagonistes dels quadres som les persones comunes que diàriament sortim de casa per a atendre les nostres obligacions laborals, anar a comprar o trobar-nos amb alguna amistat. Mentre caminem no deparem massa els uns en els altres ni en el paisatge que ens envolta. Tant dóna que passem pel costat d’un edifici patrimoni de la humanitat o d’un o una jove elegant, en el monument no ens fixem i al congènere l’hem esborrat de la memòria al cap de pocs segons. Per tant, el color del nostre deambular sembla que hagi de ser el gris propi de les realitats anodines.
Però si en el nostre rodar pels carrers sabem mirar com pertoca entendrem que cada home i dona, lluny d’ésser un individu sense personalitat rellevant, constitueix un món únic de vivències i pensaments, que les pedres atresoren lliçons que els avantpassats ens han llegat, i que una banderola penjada a un fanal que anuncia una exposició del fotògraf Chema Madoz és una invitació a alterar la ruta rutinària i poc estimulant per a encaminar les nostres passes cap a experiències que ens reconfortin l’esperit.
I és quan prenem consciència de què la quotidianitat amaga tresors que el gris comença a transformar-se en color. Abel Florido estima la ciutat, i ens la presenta en blanc i negre, a l’igual que certs artistes de la fotografia que veuen en aquesta combinació binària la millor manera de fer arribar amb força el missatge tot defugint les distraccions, però hi afegeix notes de color per a indicar-nos, com ara els idealistes del maig de 1968 a París, que sota les llambordes hi ha la platja, a cadascú correspon trobar-la.
