BARCELONA, 1963 Abel Florido

Abel Florido estima la ciutat, i ens la presenta en blanc i negre, a l’igual que certs artistes de la fotografia que veuen en aquesta combinació binària la millor manera de fer arribar amb força el missatge tot defugint les distraccions.

Pertanyent a una nova promoció de pintors barcelonins, mitjançant un traç espontani però segur i un ús dinàmic dels enquadraments, aporta una visió fresca i directa sobre les principals artèries de la capital catalana i els seus vianants.

LES VISIONS URBANES D’ABEL FLORIDO

per Josep M. Cadena

La Rambla i l’emblemàtic Cafè de l’Òpera, la Diagonal i la Casa de les Punxes, el passeig de Gràcia i la Pedrera, i altres elements urbans com ara els taxis negres i grocs, les entrades de metro i els ciclistes, apareixen representats amb tant encert que ens permeten sentir-nos immersos enmig del tràfec ciutadà.

Els protagonistes dels quadres som les persones comunes que diàriament sortim de casa per a atendre les nostres obligacions laborals, anar a comprar o trobar-nos amb alguna amistat. Mentre caminem no deparem massa els uns en els altres ni en el paisatge que ens envolta. Tant dóna que passem pel costat d’un edifici patrimoni de la humanitat o d’un o una jove elegant, en el monument no ens fixem i al congènere l’hem esborrat de la memòria al cap de pocs segons. Per tant, el color del nostre deambular sembla que hagi de ser el gris propi de les realitats anodines.

Però si en el nostre rodar pels carrers sabem mirar com pertoca entendrem que cada home i dona, lluny d’ésser un individu sense personalitat rellevant, constitueix un món únic de vivències i pensaments, que les pedres atresoren lliçons que els avantpassats ens han llegat, i que una banderola penjada a un fanal que anuncia una exposició del fotògraf Chema Madoz és una invitació a alterar la ruta rutinària i poc estimulant per a encaminar les nostres passes cap a experiències que ens reconfortin l’esperit.

I és quan prenem consciència de què la quotidianitat amaga tresors que el gris comença a transformar-se en color. Abel Florido estima la ciutat, i ens la presenta en blanc i negre, a l’igual que certs artistes de la fotografia que veuen en aquesta combinació binària la millor manera de fer arribar amb força el missatge tot defugint les distraccions, però hi afegeix notes de color per a indicar-nos, com ara els idealistes del maig de 1968 a París, que sota les llambordes hi ha la platja, a cadascú correspon trobar-la.

Exposicions