BARCELONA, 1924-2015 Aguilar Moré

Les figures d’adolescents, el ballet, el jazz, així com la música en general, han estat temes als que ha dedicat gran atenció. Els seus paisatges tenen una gran intensitat emotiva.

BIOGRAFIA

Nascut a Barcelona l’any 1924, fou deixeble d’Oleguer Junyent, amb qui va aprendre el dibuix, malgrat que es considera un pintor autodidacta. Més tard es traslladà a París. Va fer la seva primera exposició a la Sala Rovira de Barcelona i des d’aleshores, d’una manera ininterrumpuda, presenta exposicions a diverses galeries de Barcelona i la resta de l’Estat. Internacionalment exposa a Londres, Ginebra, Nova York, París, Chicago, Montecarlo, Los Ángeles, Luxemburg. Ha obtingut nombrosos premis i distincions com la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma de Mallorca, Sant Jordi Diputació de Barcelona, Premi Pintura dels II Jocs del Mediterrani. La seva obra figura al Museu Contemporani de Madrid, Museu de Cadaqués (Girona), Diputació Provincial de Barcelona, Museu Reina Sofia d’Atenes (Grècia). Al llarg de la seva trajectòria artística la seva obra ha passat per diferents etapes: naïf, expressionisme, cubisme i realisme.

Construeix els quadres des d’una base esteticista. Hàbil amb el dibuix, crea una atmosfera de neo-romanticisme. Figures d’adolescents, temes urbans, interiors, orquestres de jazz, conformen un univers pictòric on no hi manca la solidesa d’una estructuració que es mou entre el rigor i una sensació de moviment, de cosa que està viva.

SENTIT CLÀSSIC, ALHORA QUE DE FUTUR, D’AGUILAR MORÉ

per Josep M. Cadena

El proppassat 23 de setembre d’aquest any 2020 que tants dolors i inquietuds està provocant entre nosaltres, s’acomplí un lustre de la mort a la seva Barcelona natal del pintor Ramon Aguilar Moré. Nascut el 3 de desembre de 1924, només pogué viure com a nen l’impuls de progrés cívic i cultural català que venia dels temps de la Renaixença i la Mancomunitat i que agafà gran força en el període de la Generalitat republicana, doncs ben aviat vingué el terrabastall de la Guerra Civil i la llarga dictadura. Tanmateix, ell sempre considerà aquests anys de normalitat democràtica i catalana, en els que les persones podien viure essent elles mateixes, un paradís perdut que ben sovint projectà en la seva obra plàstica, la qual s’inicià l’any 1949 a la llavors sala barcelonina Rovira i es truncà a la seva mort, als 91 anys.

Al llarg de la meva llarga carrera com a crític d’art sempre vaig seguir amb interès les mostres individuals i col·lectives en que intervingué Aguilar Moré. Segons fitxes que conservo, ho vaig fer especialment entre 1986 i 2009, amb un total de divuit exposicions, de les quals tretze foren a Barcelona, dues a S’Agaró i altres a Reus, Olot i Sant Cugat, precisament aquesta última a la Sala Rusiñol que ara, gràcies a l’impuls dels seus responsables i dels fills de l’artista, en aquest any tan difícil que s’està intentant superar de la millor manera possible, recorda àmpliament i amb gran afecte al pintor. I encara puc dir que vaig escriure sobre ell en diferents llibres, un d’ells publicat per aquesta galeria el desembre de l’any 2000, en col·laboració amb els estimats Francesc Galí i Joan Iriarte, que recull una mostra representativa de la pintura figurativa del nostre artista. I igualment el recordo com una persona amb una forta consciència cívica i sempre disposada a participar en les activitats col·lectives que afirmessin la catalanitat dins d’un europeisme actiu.

Home intensament seguidor del Barça, afeccionat al jazz i al tango, viatger per l’Europa més progressista, assistent als espectacles de dansa i al Gran Teatre del Liceu, gran retratista de la bellesa femenina, era clàssic i a la vegada actual. Recuperava formes però sempre s’avançava amb els colors. Podem dir que els seus records li servien per a mirar cap al futur.

AGUILAR MORÉ I L’ÍNTIMA LLIBERTAT DEL JAZZ

per Josep M. Cadena

Estimar la música de jazz no és pel que fa al pintor Ramon Aguilar Moré (Barcelona, 1924) l’adhesió a una particular estètica de sons i de ritmes que li arribà com una sorpresa en els anys de la seva primera joventut, sinó tota una filosofia de vida. El jazz l’omple i, a la vegada, el necessita per a sentir-se membre de la comunitat catalana a la qual pertany com persona. L’estima com un fet plàstic, en el que moviments, colors i maneres de sentir formen una unitat, però també el sent d’una manera molt íntima perquè en un temps molt difícil per a tots nosaltres li donà pautes de llibertat i de conciència de què, per mitjà del seu art plàstic podia arribar a unes maneres de lliure expressió que li eren pròpies, a la vegada que servien als altres. Per això, ara a la Sala Rusiñol de Sant Cugat exposa una sèrie d’obres que, realitzades al llarg dels anys sobre les formes musicals a les que faig referència, junt a exemplars d’un llibre que li editaren sobre l’expressada predilecció, em plau poder fer amb ell una mena de “jazz session” per a què tots, ell i nosaltres, puguem disfrutar d’una manera conjunta.

Música popular nord-americana, que emergí a principis del segle XX a Estats Units –en origen a Nova Orleans, però que es va estendre per diferents punts d’aquella nació amb gran rapidessa- a Catalunya ens arribà a mitjans dels anys trenta a través de França i de les pel·lícules amb actuacions de sensacionals intèrprets com foren, entre altres, Louis Armstrong i Duke Elligton. I, encara que és imprescindible esmentar-ho, el meu objectiu aquí no és en cap manera fer història musical, sinó recordar als que tenen edat per a saber-ho i explicar als més joves que l’eclosió del jazz a Catalunya seria després de la guerra civil espanyola, en uns moments molt difícils per a la nostra comunitat, la qual, culturalment i socialment, no tenia cap mena de possibilitat d’expressar-se amb llibertat. I de cap manera em tanco en els temes polítics, sinó en tota manifestación col·lectiva.

Ramon Aguilar Moré, vocacionalment artista des de molt jove, en principi havia trobat en la pintura i en el dibuix la seva principal manera d’expressar- se. I pel que fa a la temàtica, que en ell sempre ha disposat d’un ampli registre d’interessos, gràcies a l’ambient en què es trobava, va tocar els temes de la dansa clàssica i de les audicions cultes. Destacà molt aviat en aquest aspecte, però el seu natural el portà a connectar amb unes audicions de jazz que, malgrat ésser públiques i acceptades pel sistema imperant, resultaven gairebé privades per la poca gent que hi assistia. I en elles trobà la manera de construir la seva pròpia individualitat, rigorosa en les exigències estètiques, però plenamente pròpia en la seva constant evolució.

La pintura d’Aguilar Moré, tracti del que tracti, és jazz en estat pur pel que fa a les motivacions humanes i ara tenim l’ocasió de veure el sentit artístic amb el que es manifesta.