SANT CUGAT DEL VALLÈS, 1942 Carles Cabanas
Carles Cabanas busca la simplicitat, i sobretot, l’arribar a una síntesi, l’utilitzar pocs elements, però que aquest pocs elements estiguin plens de suggeriments.
Utilitza una temàtica creada per mitjà d’elements quotidians, aquells que tothom veu però que, moltes vegades, no els donem cap mena d’importància.
El pare d’en Carles, en Joan Cabanas -el primer fotògraf professional de Sant Cugat-, va morir quan ell tenia nou anys, per tant, no va tenir temps de poder ensenyar-li l’ofici.
Als catorze anys va incorporar-se a la feina de fotografia que la família va continuar, aprenent dels llibres que tenia el seu pare i experimentant amb la pràctica.
Passat un cert temps, un dia fent unes fotografies per un encàrrec, per casualitat va adonar-se que amb la càmera podia fer molt més que mirar pel visor i prémer el disparador; també podia jugar amb l’enquadrament, amb les llums i les ombres per aconseguir un resultat més artístic.
I de llavors fins ara.
CARLES CABANAS, FOTÒGRAF DE PROFESSIÓ
per Rosa M. Peris i Sorolla
La seva obra es pot situar dins d’aquella tradició paisatgística, que aquí a Catalunya ens fem tan nostra. Però, es fa necessari matisar, que en el seu gust per la recreació en els paisatges, hi existeix un tractament completament actual.
La temàtica que utilitza és una temàtica creada per mitjà d’elements quotidians, aquells que tothom veu, però, que moltes vegades no els donem cap mena d’importància. Ell els veu, se l’hi mostren plens de suggeriments, en un impuls ja els ha percebut amb la seva càmera fotogràfica, ja se’ls ha fet seus. Després, un cop en veu el resultat, els pot analitzar, i aquells temes que un moment donat van fer-li com una mena de crida, li continuen suggerint nous significats; és un camí que no te fi.
Aquests suggeriments poden ser molt diferents per l’artista i per l’espectador, en aquest fet ell hi està totalment d’acord. Seguint aquesta mateixa idea, veiem que les seves obres no posseeixen títol, no creu que s’hagi de fer cap intent d’aclarir uns elements que potser per si mateixos ja es fan entendre.
He parlat de la quotidianitat, i hi hem d’afegir la simplicitat de les seves obres, li agrada sobre tot el treball amb les línies. El marcar-les d’una forma molt clara dins de les composicions que estableix, inclòs deixant, moltes vegades, els volums a un segon terme.
Amb aquestes línies, clarament definides, el que busca és una simplicitat, i sobretot, l’arribar a una síntesi, l’utilitzar pocs elements, però que aquest pocs elements estiguin plens de suggeriments.
En el fons són realitats tractades de forma creativa, intentant aconseguir obres suggeridores, que ens portin a lectures diferents cada dia, quan ens enfrontem amb elles.
