SANT JULIÀ DE CERDANYOLA, 1948 – LA POBLA DE LILLET, 2023 Casas Anfruns

Amb la seva plàstica, investiga, troba i posa de relleu, en encertada síntesi, els trets més essencials del llenguatge gaudinià.

Als seus quadres, Casas Anfruns parla de Barcelona i Gaudí però també dedica espai a les principals ciutats europees.

BIOGRAFIA

Format en el disseny, l’arquitectura i les belles arts, s’inicià pictòricament amb el pintor Rafael de Soto. L’any 1968 s’establí a Eivissa, on treballà l’escultura de fusta i el dibuix sobre paper. L’any 1978 va residir a París, on l’ambient gris i plujós de la ciutat marcà un punt important en la seva carrera artística: va trobar el camí de la seva pintura actual, aquella que mostra la pluja i les boires envoltant els edificis i diferents elements del mobiliari urbà.

Durant la dècada dels 80 realitzà innombrables exposicions a les principals ciutats del nostre país i l’estranger i obtingué importants premis i distincions. A partir de 1990 retornà quasi exclusivament a la temàtica urbana que ja havia iniciat durant la seva etapa parisenca. Ciutats com París, Roma, Amsterdam, Venècia, Girona o Londres, queden personalment reflectides en la seva obra. No obstant, va ser l’any 1992 que marcà un abans i un desprès en la seva trajectòria: els Jocs Olímpics de Barcelona el condueixen a aprofundir en la capital catalana i especialment en l’obra de Gaudí, que és present a totes les exposicions realitzades des d’aleshores fins l’actualitat. Trobem obres seves a col·leccions de França, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Mònaco, Gran Bretanya, EEUU, Holanda, Japó, Nova Zelanda…

A LA MEMÒRIA DEL MEU PARE

per Teresa Casas

Amb aquesta exposició i amb la segona edició del llibre volem fer un homenatge a la vida i obra de Casas Anfruns, una oda a la mirada atenta i al poder transformador de l’Art. En cada pàgina hi ha més que un quadre, hi ha pinzellades d’amor i records que mai s’esborraran. Podem percebre-hi la bellesa i la mirada de Casas Anfruns, una mirada que volem que ens acompanyi sempre.

El seu art era la seva veu, una veu que parlava a través dels colors i detalls meticulosos. En cada tela ell deixava una part de la seva ànima, una narrativa visual que transcendeix al temps i a l’espai.

Al llibre, dividit en cinc capítols segons la temàtica, anirem descobrint la seva obra. Impregnada d’una sensibilitat única, ens transporta als carrers plujosos de Barcelona i sobretot a l’univers creatiu de Gaudí, amb un estil que combina el realisme i la màgia de l’impressionisme.

Els seus quadres ens mostren temes gaudinians, formes orgàniques i detalls arquitectònics amb una precisió rigorosa. La Pedrera, la Casa Batlló, el trencadís colorista del Park Güell o les escultures que Subirachs va fer a la Sagrada Família són alguns dels seus motius d’inspiració. A aquestes obres més realistes se li sumen altres on la llum difuminada de la pluja n’és la protagonista, en elles els colors s’esvaeixen i es barregen, creant una atmosfera màgica i melancòlica.

Aquest llibre és un pròleg a la seva eterna presència en les nostres vides. Amb cada pàgina girada, el seu llegat continua viu, inspirant-nos a veure el món a través dels seus ulls. Un homenatge a la seva passió, al seu amor per la pintura i a la bellesa que tan anhelava.

ENCERTADA VISIÓ GAUDINIANA DE CASAS ANFRUNS,

per Josep M. Cadena

La creativitat d’Antoni Gaudí, abastament expressada en realitzacions arquitectòniques, tant religioses com civils, que resulten d’obligada visita turística, va més enllà dels seus formidables edificis, doncs el geni reusenc fou un creatiu que amplià a tota mena d’objectes i complements la seva capacitat de projecció alhora estètica i espiritual. A la vegada, la influència de l’artífex de la Sagrada Família, la Casa Milà, la Casa Batlló, la Casa Vicens i el Park Güell, per citar algunes de les obres representades pictòricament en aquesta exposició titulada Barcelona i Gaudí, no morí amb la desaparició física de l’arquitecte, sinó que ha perviscut entre nosaltres i s’ha estès a cada cop a més països i cultures.

Llorenç Casas Anfruns (Barcelona, 1958), que inaugura la nova temporada artística a la sala Rusiñol de Sant Cugat, fa dècades que segueix la forta i innovadora petjada del gran mestre reusenc. I de la mateixa manera que al gener de 2009 i al febrer de 2013 em va complaure molt poder acompanyar-lo amb paraules d’elogi, ara ho torno a fer per a manifestar que el pintor, amb la seva plàstica, investiga, troba i posa de relleu, en encertada síntesi, els trets més essencials del llenguatge gaudinià. I que ho fa aportant-hi la seva visió d’artista genuí, per la qual cosa les teles es beneficien d’una suma enriquidora, de la mateixa manera que els diferents sediments que transporten els corrents dels rius creen deltes fèrtils.

Casas Anfruns reivindica que l’addició encertada és generadora de valor, doncs entén amb raó que l’ésser humà, animal social per antonomàsia, necessita dels seus congèneres per a assolir les seves fites i realitzar-se plenament. És per això que els llenços recullen, a la vegada que les construccions d’Antoni Gaudí, les creacions artístiques d’altres autors, i el resultat és revela superior a les parts individuals que l’integren. Les obres gaudinianes són patrimoni de la Humanitat per si mateixes, però guanyen quan disposen de companyia adient. Així, la Pedrera dialoga perfectament amb els bancs-fanals de Pere Falqués, la Casa Batlló no es concep sense la Casa Amatller a un costat, la plaça del Park Güell requereix de la ciutat als seus peus, l’Hotel Vela i el monument a Colom ajuden a les torres de la Sagrada Família a definir el skyline barceloní, i les escultures de Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió del temple expiatori són la rèplica al conjunt escultòric gaudinià de la façana del Naixement.

Als seus quadres, Casas Anfruns parla de Barcelona i Gaudí, d’una ciutat dominada pel brogit i la pressa enmig de la qual s’alça un temple dedicat a la fe, de cases encarregades per burgesos seriosos que són un esclat de fantasia, d’una herència artística del passat que alimenta espiritualment el present, i tots aquests elements i altres es combinen magníficament com les peces d’un trencadís del geni reusenc.

EL SENTIT ÍNTIM I MUNDIAL DE GAUDÍ EN L’OBRA DE CASAS ANFRUNS

per Josep M. Cadena

Sense mai deixar de banda la seva intensa admiració per la llum i les formes de l’obra de l’arquitecte reusenc Antoni Gaudí, el pintor Llorenç Casas Anfruns (Barcelona, 1948) ha ampliat, tant en temes com en maneres de dir, la seva passió per a explicar la vida humana a través de les estructures que concebeix l’home com a ésser social. Per això, en la seva actual exposició a la Sala Rusiñol de Sant Cugat podem trobar no només aquell que ja ens és ben conegut i admirat per les seves representacions de detalls del Parc Güell, de la Pedrera o Casa Milà i d’altres insignes obres gaudinianes que, afortunadament, desperten l’admiració mundial i provoquen llargues cues de visitants, sinó també altres llocs emblemàtics, alguns de París i altres de Venècia i de diferents llocs de la civilitzada Europa, que coincideixen amb aquells primers en la voluntat de vida.

Quan en el mes de gener de 1990 vaig escriure en el diari “El Periódico” una breu nota –l’espai del que llavors disposava no donava per a més i, a la vegada, em calia certa contenció pública perquè jo l’havia presentat quan inaugurà en el mateix espai en què torna a fer-ho ara, una exposició- vaig creure necessari destacar la seva personalitat creativa dins de l’àmbit gaudinià. Així, vaig posar l’accent en què “no reprodueix el que veu, sinó que aprofita per a la seva personal investigació artística sobre l’harmonia de ciutats i persones”. Per aquest motiu destacava que tenia interés el que veia com pintor i ara considero que he de reafirmar-me en aquell criteri i, fins i tot, ampliar el que penso de la seva pintura, de la mateixa manera que ell ho fa amb els seus quadres.

Tinc el convenciment de què Antoni Gaudí era un geni que anava molt més enllà del que com arquitecte es permetia realitzar en edificis públics, parcs i en la culminació de la totalitat de la seva obra com és el temple expiatori de la Sagrada Família. Aquest, inconclós per ell, ja que és una obra que demana el concurs de diverses generacions i, a més a més, un desgraciat accident mortal de circulació no li va permetre avançar en el que ja tenia en curs, ara rep nous impulsos i no deixa mai de créixer, però a la vegada és, igual que les altres obres que són objecte de l’admiració col·lectiva, un poderós motiu de creació per a artistes com Casas Anfruns, al qual dediquem amb veritable satisfacció el present escrit.

Considero que és molt estimulant el que ara ens presenta en els seus quadres; especialment en aquells que, a primera vista, semblen més allunyats de la inspiració gaudiniana, però que tenen les mateixes arrels artístiques en els que obeeixen a les seves primeres pautes. I desitjo indicar que, uns i altres, resulten magnífics exemples de com el nostre pintor actual ha entès la vitalitat universal en la que Gaudí va saber inserir-se i ens la serveix en la seva moderna i actual forma de fer.