BARCELONA, 1957 Maite Llongueras
Artista d’una vitalitat excepcional, compromesa amb l’existència i amb la llum exultant que encén els colors, escriu en cada forma la plenitud del seu gest.
Plasma les seves emocions en les aigües mediterrànies, transparències, interiors i bodegons del seu estudi amb codonys i pinzells.
BIOGRAFIA
Llicenciada en Pintura Mural a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics (Llotja) de Barcelona, amplià els seus estudis a l’oli amb el mestre olotí Vilà Cañellas i a l’Escola del Mediterrani amb Torrents Lladó (Palma de Mallorca). Completà la seva educació estètica amb viatges a Europa, especialment a París, Holanda i Itàlia. També contribuí a la seva formació una sensibilitat artística conreada en el si familiar a través de la música i la poesia.
Treballa intensament la pintura a l’oli. Durant els primers anys es dedicà a plasmar les seves emocions en les aigües mediterrànies, transparències, interiors i bodegons del seu estudi amb codonys i pinzells. Els darrers vuit anys ha afegit el tema dels carrussels i paisatges de Barcelona, creant, alhora, una col·lecció de contes il·lustrats amb les seves pintures, Tibidabo 360º.
És sòcia del Reial Cercle Artístic des de l’any 1975 i des del 2001 del Sant Lluc de Barcelona. Guanyadora de diversos premis de pintura, trobem obres seves a museus com el Museo Municipal de Llanes (Asturias), Museo de Pintura Hispana de San Francisco USA, entre d’altres, i a col·leccions particulars d’USA, Japó, Argentina, Canadà…
per Josep M. Cadena
Les obres de Maite Llongueras mai són l’expressió de la convencional bellesa de la natura, sinó que posen de manifest els sentiments que la pintora comparteix amb la societat a la que pertanyem. Són obres actives que posen de manifest la voluntat, que tots portem al nostre interior d’ésser un mateix. I encara gosaria dir que la mateixa afirmació de la personalitat la trobem en la temàtica del carrusel que, encastada en els darrers anys, ofereix com novetat en la present exposició.
D’una manera o altre la vida, malgrat l’estabilitat que volem donar-li, és com un parc d’atraccions en el que la mirada s’encén, el cor batega amb força i els sentits es desperten quan decidim aprofitar les oportunitats de diversio que ens ofereix. El carrussel gira i els cavallets, aparentment immòbils, pugen i baixen mentre creiem avançar cap a noves situacions que, en realitat, al final del viatge ens porten al punt de partença. Però el goig del viatge, encara que sempre sigui efímer i no porti enlloc, és ben nostre i ningú ens els podrà prendre.
M. Llongueras consolida amb aquesta exposició les seves qualitats com pintora que en la realitat tangible sap trobar les emocions que pertanyen a l’immens àmbit de l’esperit. En els quadres que presenta hi és ella, però també ens hi trobem nosaltres en la creixença dels sentiments i en el girar de les coses.
per CARLES DUARTE I MONTSERRAT (poeta i Director Fundació LLuís Carulla)
Maite Llongueras és una artista d’una vitalitat excepcional, compromesa amb l’existència, amb la llum exultant que encén els colors i escriu en cada forma la plenitud del seu gest. Fa temps que segueixo i admiro l’obra de Maite Llongueras, el seu talent singular per fer de cada traç una expressió subtil i colpidora de bellesa. Estimo la seva manera prodigiosa de fer sorgir del mar la seva ànima emmirallada de cristalls blaus i verds on es capbussen atònits i joiosos els nostres ulls.
Ara amb l’exposició TIBIDABO 360º Maite Llongueras reprèn precisamenr aquest paisatge de sentiments profunds, latents, fundacionals i ens convida a una experiència amarada de la màgia dels somnis, com si el cercle que fa anys que consideràvem ja tancat es reobrís per acollir-nos de nou en un recer familiar que persisteix i reiniciéssim el trajecte cíclic de l’avió panoràmic, dels cavallets, de la sínia… que prossegueixen incessants el seu pas parsimoniós giravoltant el mateix escenari que el cicle de les hores i de les estacions progressivament transforma.
La Serra de Collserola que el Tibidabo culmina esdevé en aquesta esplèndida sèrie de pintures un territori particular des d’on podem observar el món, perquè, més enllà de la successió de les imatges reiterades, hi ha un allunyament del temps concret, real, per deixar-nos endur pels paratges imprecisos de la ment cap al que més essencialment érem i som, com un retorn, retrobant-nos.