BARCELONA, 1937 Mangot

Creu en el que fa i ho comunica amb senzillesa, sempre disposada a participar amb alegria i a fer de cada situació un fet positiu.

BIOGRAFIA

Estudià Magisteri, professió que exercí durant uns anys, però se n’adonà del desassossec que li provoca l’emoció, i l’Art serà el mitjà amb el qual el seu sentiment prendrà forma, i la taca i el pinzell l’estructura d’un instant sentit. A l’Escola Massana conegué les tècniques del dibuix, pintura, mosaic, estampació, vidriera i gravat. L’any 1976 va obtenir el títol de Tècnic en Pintura Mural a LLotja de Barcelona.

Des d’aleshores exerceix una intensa tasca artística exposant a diferents ciutats d’Espanya i Itàlia. També a Ginebra i Nova York. Al 1983 guanyà el Premi de Pintura Maria Trias en la seva XXIII edició del Ciutat de Palamós i el 1989 el Premi d’Honor amb Paleta d’Argent a la XXII edició del Concurs Internacional de Pintura de la Fundació Margarita Marsà, atorgat per l’Ajuntament de Palamós, Girona. La Generalitat de Catalunya li patrocinà, l’any 1988 una exposició Homenatge a Gaudí amb el catàleg Mangot pinta Gaudí, que el 24 de gener de 1994 va ser inclòs al Museu The Hispanic Society of America, per Gerald J. Mac Donald, conservador de llibres moderns, i el 5 d’agost d’aquell mateix any al Museum’s Library del Metropolitan Museum Art de Nova York, per Doralyn S. Pines Chief Librarian y Thomas J. Watson, Library.

MANGOT I EL SENTIT POSITIU DE LA SEVA PINTURA

per Josep M. Cadena

La pintura de Mangot és colorista de dins cap a fora; és a dir, el color el porta ella i el projecta sobre les persones i les coses que intensament s’estima. Pinta molt en relació amb el seu entorn, però no es tanca mai en ell, sinó que el treu i el fa participatiu en relació a totes les gràcies que troba al seu pas. És com una mena de vitrall que rep la llum i la fa seva al transformar-la quan passa per ella i s’impregna de les seves molt diverses facetes. O com el trencadís amb el que Antoni Gaudí –ella estima l’obra de l’home sencer que fou l’arquitecte, interessat en tots els aspectes de la creació divina, que ell volia exaltar i difondre- va fer l’escuma de les ondulades onades dels seus bancs al parc Güell de Barcelona, que amb tanta devoció i entrega ha pintat.

Segueixo l’obra de Mangot –Montserrat Padrós Mangot a la vida civil, encara que com a pintora fa servir el cognom matern- des de fa anys. Penso que fou pel març de 1993 quan la vaig descobrir a la que fou la Sala Llorens, des de fa anys desapareguda i amb l’entorn urbà ara molt canviat, al carrer de Rosselló, gairebé fent cantonada amb el Passeig de Gràcia, de Barcelona. Ella, malgrat la seva joventut, ja portava anys de pràctica artística i es veia que tenia capacitat expressiva. Descrivia amb encert i valentia diversos aspectes de la ciutat, amb novedosos enfocaments que tenien un cert sentit cinematogràfic sense mai fugir de la realitat. Em va agradar, ho vaig escriure i des de llavors l’he seguit amb evident satisfacció davant d’una obra cada cop més completa i que s’obria pas per ella mateixa.

Penso que ara Mangot es troba en el moment dolç d’expressar tot el que ha sentit en relació amb el seu ampli entorn. Disposa d’un bon bagatge d’emocions i sap comunicar-les d’una manera que, sense mai deixar de ser amable, procura dir les veritats a les que ella sempre és fidel. Creu en el que fa i ho comunica amb senzillesa, sempre disposada a participar amb alegria i a fer de cada situació un fet positiu.

Mangot mira i es fixa com miren els altres. Quan descriu persones cal que ens fixem en els ulls de cada una d’elles –homes, dones, nens i nenes- perquè sap introduir-se en les seves respectives personalitats i amb la seva mirada d’artista –aquella que no es veu, però que és el motiu de tot el que passa en els seus quadres- ajuda al seu perfeccionament. Per això, en una exposició de Mangot com aquesta d’ara, és factible sentir com tot millora quan hi ha uns ulls que saben veure tot el que hi ha de noble entre nosaltres.