ESCATRON, 1958 Mateo

Amb Mateo la pintura és un lligam que es situa, per mitjà de l’estètica, en un lloc superior d’afectes entre els espectadors de cada quadre.

A la majoria de les seves obres destaquen les entrades de llum i les finestres, que actuen d’ulls a través dels quals percebem l’exterior, la creació, l’univers i que ens condueixen a la dimensió exterior.

BIOGRAFIA

Nascut a Escatrón (Saragossa, 1958), l’any 1975 inicià els seus estudis artístics a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona i l’any 1976 ingressà a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Al 1982 va obtenir la Llicenciatura en aquesta Facultat i l’any 1988 superà les oposicions lliures de Dibuix com a professor numerari agregat d’ensenyament de secundària dins l’àrea d’Educació Visual i Plàstica. Realitzà estudis de Doctorat al voltant de “La representació del coneixement anatòmic en la iconografia científica i artística del cos humà”, a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Des del 1975, any en què celebra la seva primera exposició, ens ha mostrat la seva obra en diverses sales, galeries, fires d’art, certàmens i concursos de caràcter nacional i internacional, obtenint importants distincions. Els seus treballs sempre giren entorn de l’ésser humà, present, o no, gràficament. Intuïm la seva presència pels objectes que habitualment utilitzem en la nostra vida quotidiana: butaques, llibres, tasses, cafeteres, premsa, llapis, signes… A destacar, en la majoria de les obres, les entrades de llum i les finestres, que actuen d’ulls a través dels quals percebem l’exterior, la creació, l’univers i que ens condueixen a la dimensió exterior.

LA PINTURA FONDAMENT EVOCADORA DE JOAQUIN MATEO

per Josep M. Cadena

Recordo quan, al novembre del 2016, Joaquín Mateo exposà la seva obra a la Sala Rusiñol de Sant Cugat on ara hi torna, perquè el seu ben treballat intimisme despertà un notable interès, ja que, tot i representar escenes privades, sap fer-les extensives i participatives a tots aquells que obtenen el goig de contemplar-les. Les habitacions particulars amb vistes al mar, on els llibres i els instruments musicals disposen d’una notable presència, tenen el seu contrapunt en els paisatges oberts fonamentalment pertanyents a grans ciutats.

La capacitat pictòrica de Mateo és àmplia i polsa amb encert diversos registres emocionals. Les estances individuals apel·len al refugi íntim de la persona on es duu a terme la reflexió i l’activitat introspectiva, mentre que el carrer és l’espai de socialització per excel·lència i allà on descobrim l’inabastable varietat del món i de les realitzacions humanes.

L’artista es troba a gust en companyia d’una biblioteca, d’un equip de música i d’una copa de vi. Les paraules llegides expliquen històries i aporten coneixement, les melodies musicals acaricien l’oïda i estimulen la sensibilitat, i el producte del raïm dona gust al paladar i predisposa l’esperit al plaer.

A la vegada, el pintor sap que l’exterior és la font d’aliment del nostre interior, és per això que als menjadors i dormitoris dels quadres hi ha una finestra que insinua el proper viatge a emprendre. El destí pot ésser una ciutat llunyana i exòtica, però no necessàriament, doncs per gaudir d’indrets que colpeixen al visitant no és obligat recórrer milers de quilòmetres, i qualsevol de nosaltres té ben a l’abast extasiar-se davant de La Pedrera de Gaudí, l’amfiteatre romà de Tarragona o, a una mica més de distància, els molins fariners del barri del Jonquet a Palma de Mallorca.

L’art de Joaquín Mateo té la virtut d’embolcallar-nos tant en una atmosfera íntima com de fer-nos respirar a ple pulmó en un espai obert, i els seus quadres, sòlidament estructurats, ens animen al viatge interior i exterior. Acceptem de bon grat la seva invitació i deixem-nos endinsar de la seva mà vers una experiència fondament estètica i enriquidora.

ELS ESPAIS IDEALS DE JOAQUIN MATEO

per Josep M. Cadena

La llar és el refugi de la personalitat, el recer a l’abric dels condicionaments socials on podem ésser nosaltres mateixos sense la pressió del què diran, i a aquest espai de privacitat dedica majoritàriament Joaquín Mateo (Saragossa, 1957) els quadres que exposa a la Sala Rusiñol de Sant Cugat.

Les estances íntimes que representa l’artista estan poblades d’objectes que retraten amb més exactitud que els trets facials als seus propietaris. Unes ulleres damunt d’un llibre obert expressen l’ànsia de coneixement que perdura tot i el pas del temps que ens resta forces i ens obliga a redoblar els esforços si no volem abaixar l’exigent ritme que ens hem imposat en el camí sempre cap endavant de la vida; una tassa de cafè mostra el valor del plaer reflexiu que està al servei de l’individu i que s’oposa al desig descontrolat que engoleix a la seva víctima en una espiral anihiladora; i un violí i unes partitures reivindiquen que l’existència ha de discórrer per unes pautes en què hi domini la sensibilitat.

Joaquin Mateo estima l’alta cultura però també les manifestacions artístiques més populars, doncs sap que els dos àmbits ofereixen obres d’interès que satisfan gustos igualment legítims, d’aquí que als seus llenços hi trobem tant una composició de Bach com un pòster d’un cantant de música lleugera, llibres i còmics, i premsa tradicional i diaris gratuïts. A la vegada, la lletra impresa hi fa acte de presència amb missatges que ens insten a ésser feliços, ens recorden que és ara o mai, i ens pregunten per amb qui compartim el nostre temps.

Però tot i que a vegades ens tempti recloure’ns en la nostra esfera privada feta a mida, hem d’acceptar la nostra condició i responsabilitat d’éssers socials i obrir-nos al món exterior, ni que sigui per a rebre tot allò de bo que aquest ens pot oferir i per a aportar-hi el que bonament puguem per a fer-ne un lloc millor. Per això, a les pintures de Joaquin Mateo, els balcons i les finestres estan oberts i deixen veure una vista que pot ser tan encisadora com la ciutat de París o un pany de mar blava. L’exposició es titula encertadament Espais de vida, ja que dos són els espais que hi interactuen, el privat i el públic. I la lliçó que ens dóna Joaquín Mateo és que hem de cultivar l’esperit i la sensibilitat en el primer per a transformar a millor el segon.

SOLIDARITAT A LA PINTURA DE MATEO

per Josep M. Cadena

Els interiors de Joaquín Mateo tenen la precisió dels detalls, però també el sentit del conjunt. Ens fan participatius amb el que ell ha imaginat per a unes  persones que possiblement ens siguin conegudes, però que sentim properes. Ens identifiquem amb elles per mitjà del record i pel que nosaltres mateixos tenim enels diaris entorns. Amb ells sabem el que és veritat i la ficció de la pintura quedaen segon terme en relació a alló que és real gràcies als sentiments que genera.

Recordo que ara acaba de fer tres anys -un vint-i-cinc de setembre de 2009-vaig tenir l’oportunitat de presentar una exposició de Mateo a aquesta mateixa sala. Recordo que aleshores em vaig fixar en la seva obertura cap els exteriors. Liatreien les harmonies de la Natura, però no deixava que aquestes li fessin perdreel seu món d’interiors. Continuava tal com era, però ampliava la seva capacitat per entendre les emocions. Considero que, per a mi, no havia canviat de registre,sinó que aprofundia en ell d’una manera més lliure. I ara, quan el tornem atrobar, m’afirmo en aquell criteri, ja que les experiències obtingudes han estatpositives per a continuar dins la línia que portava amb més matitzacions i finorsen els conceptes.

Un servei de taula com els que pinta Mateo ens diu moltes coses sobre ell i sobreles persones que l’han d’utilitzar dins la quotidianitat. Perquè no tan sols descriu amb el màxim de realitat uns objectes, sinó que els hi posa la força emotiva delque se sap que pertany a unes formes d’ésser, motius de relació afectiva encaraque aquesta sigui tan repetida que gairebé sembla que no se sap d’ella fins que es perd per necessari canvi d’hàbits, ruptures, trasllats o altres causes. Els contactessin subtils, però estrets i totalmente necessaris.

Amb Mateo la pintura és un lligam que es situa, per mitjà de l’estètica, en un lloc superior d’afectes entre els espectadors de cada quadre. Ens sentim a gust ambells, però també amb les persones que ens acompanyen en la seva contemplació .En una paraula, hi ha en ella el sentit positiu de la societat. Conviu amb nosaltresa través d’ella i amplia la nostra inicial voluntat d’entesa.