ALCOI, 1950 Miguel Peidro
Posa de relleu amb les seves obres que la descripció dels ambients és un camí àmpliament obert a la interpretació anímica de l’entorn.
L’artista defensa l’arquitectura dels arbres, la paleta de colors canviant d’una estació a una altra i la musicalitat intuïda dels rierols.
LA NATURA VIRTUOSA DE MIGUEL PEIDRO
per Josep M. Cadena
La vida, expressada de forma especial a través de la Natura, existeix des de molt abans de l’aparició de l’home, però és aquest qui, gràcies a la intel·ligència i la sensibilitat, ha aconseguit fixar la seva bellesa mitjançant allò que hem acordat anomenar art. I a aquesta tasca s’encomana amb gran encert el pintor alacantí Miguel Peidro, que exposa novament a la Sala Rusiñol de Sant Cugat.
L’artista defensa l’arquitectura dels arbres, la paleta de colors canviant d’una estació a una altra i la musicalitat intuïda dels rierols. Davant dels seus quadres tenim la sensació de trobar-nos immersos en el paisatge natural que s’hi representa. Així caminem per entremig d’uns faigs als que la tardor ha tenyit les fulles d’or, observem en perspectiva un pont medieval que salva un riu que creua una vall i notem l’aire fred que xiula entre les branques que l’hivern ha despullat.
Miguel Peidro s’allunya dels boscos de llegendes truculentes i contes per a fer por que estan poblats de llops sanguinaris i bruixes malvades. Els seus espais arbrats són acollidors i pacífics. Això és perquè la seva pintura va més enllà de l’excel·lent tècnica reproductiva i reivindica l’harmonia i la convivència respectuosa. El pintor sap que la delicadesa implica fragilitat, i que les aigües transparents, la natura boscosa exuberant i l’aire nítid que tant estima no són possibles sense una consciència prèvia de la seva importància que generi en l’home un compromís de preservar-los. L’artista no rebutja la presència humana als paratges naturals –hi ha senderols, ponts i petjades a la neu–, però exigeix que l’espècie animal més evolucionada no destrueixi la casa comuna de tots els éssers vivents.
Miguel Peidro ha viatjat a molts països, i a tot arreu ha sentit l’emoció de la Natura que ha traslladat amb pinzells a les seves obres. El que ell capta és bellesa, delicadesa, equilibri, convivència i pau, uns valors que no podem menys que compartir i desitjar per a cadascú de nosaltres.
MIGUEL PEIDRÓ I EL SEU SEGUR GUIATGE PICTÒRIC
per Josep M. Cadena
La Natura és un fet objectiu i el paisatge, derivació de la mateixa, cal que el veiem com la sublimació humana dels seus continguts. Per això el pintor Miguel Peidró (Alcoi, 1950), al que ara presento en aquesta arrencada d’una nova temporada de la Sala Rusiñol de Sant Cugat -aquí és obligat, per merescut, l’elogi a la seva constància- posa de relleu amb les seves obres que la descripció dels ambients és un camí àmpliament obert a la interpretació anímica de l’entorn. Ell, amb gran senzillesa i veritable humilitat, acostuma a dir que a les seves teles, plenes de llum i de cromatismes, com tothom pot advertir, pinta el que més li agrada i que quan deixa de banda el paisatge per endinsar-se en l’estudi d’altres temes, té la sensació de què es troba fent coses que no van plenament amb ell. Penso que això és cert en un principi, però que ara, quan es troba en la plenitud de la seva dedicació paisatgística, podrà advertir que dins dels boscos i dels llocs naturals amb els que s’intengra, ha anat trobant, sense advertir-ho, molts aspectes de la intimitat humana. Perquè matitzant el que explica, la passió que en ell desperta l’ordre natural de la vida l’ha portat a connectar amb el sentit trascendent de la vida i a establir una veritable forma de transmetre les seves permanents virtuts.
Miguel Peidró estima la norma com a guia de conducta i això dóna solidesa a la seva obra pictòrica. Però per arribar a ella abans ha de sentir la tremolor poètica del raig de sol que passa entre les branques dels arbres i dóna diversitat de tonalitats a les fulles. O li cal la integració anímica amb la mar, gràcies al constant anar i venir de les onades. O captar, així com de passada, sense mai deixar de caminar, el lleu bes del vent que desperta amb el dia. Els seus ulls interpreten el que veuen, però els altres sentits, sempre desperts, li permeten donar una àmplia representació del que és permanent a la memòria i després del goig d’uns instants. I quan arriba a aquest punt per mitjà de les seves obres, és quan millor compleix amb la seva missió de pintor cap als altres, ja que ens fa partíceps del que ha volgut conèixer i ens ajuda a què siguin factibles les pròpies maneres de mirar.
En aquest sentit la pintura de Miguel Peidró és plenament oberta. Estima les coses que de tan conegudes semblen senzilles i ens fa més fàcil l’accés a la seva complexitat en els conceptes. I d’aquesta manera també aconsegueix que la presència humana, aparentment absent en les seves composicions, es faci present d’una manera col·lectiva. Perquè en primer lloc hi és ell com a pintor, però també hi som nosaltres que ens endinsem pels llocs que ens proposa i ens sentim envoltats pels sentiments que ell hi ha posat.
