BARCELONA, 1966 Ruipérez
Les seves figures femenines i els seus estudis i retrats, van molt més enllà del que és la bona observació dels models escollits i traspuen estudi psicològic
Ruiperez capta amb la seva pintura la solidesa de la proposta de constant progrés humà.
ESPERIT DE SUPERACIÓ HUMANA EN LA PINTURA DE RUIPEREZ
per Josep M. Cadena
Ramon Gutiérrez Ruiperez signa només amb el seu segon cognom. El pintor es projecta dins del nostre art com a Ruiperez, i d’acord amb el seu desig així tinc el goig de presentar els seus quadres en la que, segons crec, és la seva primera exposició en la Sala Rusiñol de Sant Cugat. I dic goig perquè, desconeixedor com era fins ara de la seva obra, trobo en aquesta un sentit, precís i àgil a la vegada, encertat en la seva manera de captar la realitat, ja que sap conjuminar el que és actual i immediat amb el que constitueixen les conquestes històriques de la societat a la que pertanyem.
És a dir: Ruiperez capta amb la seva pintura la solidesa de la proposta de constant progrés humà amb, poso com a exemple, els ponts i els gratacels de Nova York en combinació amb l’espiritualitat del so que amb les seves músiques a l’aire lliure expandeixen uns espontanis grups artístics que circulen pels carrers i parcs de la gran ciutat nord-americana. I sense aturar-se en l’equilibri ja aconseguit entre el treball i el lleure, sap fixar-se en la dansa com a mitjà d’expressió d’unes ballarines que en el ritme, en el gest meditat i en el moviment que ve de dins afirmen la seva individualitat en harmonia amb l’entorn i la col·lectivitat. Per això les seves figures femenines en ple ball, igual que els seus estudis i retrats, van molt més enllà del que és la bona observació dels models escollits i traspuen estudi psicològic.
M’han dit que Ruiperez és un gran amant del jazz i que quan realitza la seva pintura sempre l’acompanyen en el seu estudi diverses composicions d’aquesta música tan representativa dels sentiments d’una humanitat que maldava per a superar els problemes econòmics, socials i racials als que es trobava injustament sotmesa. No m’estranya gens que així sigui, ja que en tota l’obra d’aquest pintor trobo un ferm i constant desig de justícia col·lectiva, de convenciment de que si l’estètica es troba mancada d’ètica mai no pot mantenir-se, com afirmà un professor universitari en uns moments convulsos. I encara que mai no vol alliçonar-nos amb la seva creació, sinó que la realitza amb naturalitat expressiva, aconsegueix que, introduint-nos en ella per a complaure l’esperit amb les harmonies, els ulls ens portin a pensar que l’amor per la pintura ens pot ajudar a ésser millors. Que així sigui en aquest any 2014 que ara tot just comença.
