DIEULEFIT, 1964 Tomàs Suñol
S’endinsa per carrerons que són del més habitual, i pels que amb la mirada avança a través de la solitud, cada cop més acompanyat per ell mateix, sota llums esclatants que mostren petites portes que conviden a fugir d’una ombra que tot sembla igualar-ho.
Una llarga observació del seu barri inicia un procés pictòric que evoluciona en una abstracció gairebé absoluta que transforma aquests carrers en paisatges urbans de ciutats del món.
BIOGRAFIA
Nascut a França, on viu amb la seva família -víctima de l’exili degut a la situació política de Catalunya-, passà part de la seva infantesa a la Provença. Va créixer en un ambient plenament artístic. Molt aviat demostrà gran interès per l’expressió i ja de nen aprèn a pintar al costat del seu pare -Joaquim Martínez Lerma- amb qui comparteix experiències en diferents camps de les arts plàstiques. Un cop a Catalunya amb la família i després d’una primera etapa formativa a l’Escola Massana, es graduà en l’especialitat d’il·lustració a l’Escola Pau Gargallo i en ella demostrà les seves qualitats creatives, que el portaren a relacionar-se amb editorials, fires i certàmens internacionals. Després de provar amb diferents tendències plàstiques, aprofundeix en l’abstracció figurativa: oli i espàtula donen forma a les seves obres. És, aleshores, quan arrenca la seva trajectòria internacional que el portarà a estar present a ombroses col·leccions d’Europa, Estats Units i Japó. A l’actualitat la seva obra s’inspira en els carrerons de la seva ciutat.
Tomàs Sunyol “Veïns”
per Imma Pueyo Masi ( historiadora i crítica d’art)
Tomàs Sunyol presenta aquesta tardor de 2021 una sèrie d’obres, realitzades recentment, de pintura a l’oli sobre una superfície de tela o fusta texturada en les que podem observar com desenvolupa el seu llenguatge artístic bàsicament abstracte, geomètric, amb lleugers apunts figuratius.
Es un treball que mostra dues maneres de percebre l’espai pictòric: per una banda en algunes peces traça punts de fuga, dibuixa lleugeres perspectives i en d’altres projecta una visió frontal plana. Ho fa amb un llenguatge auster, un estil simplificat i en ambdues opcions s’observa com la intenció es depurar les formes, amb l’objectiu d’eliminar qualsevol obstacle entre el pintor i la idea, entre la idea i l’observador. Es tracta de treure l’accessori, de simplificar i aportar claredat a la imatge.
En destaca la singularitat plàstica de cadascuna de les obres, així cada pintura es manifesta amb una existència autònoma, com un mon d’art concret en si mateix. Tomàs Sunyol és expert en crear diferències a partir de les proporcions dels camps cromàtics, la distribució, la relació i la intersecció entre els colors, es a dir, la proximitat i complicitat entre els veïns que configuren un àmbit compartit.
Les composicions són obertes estructurades per formes rectangulars horitzontals i en paral·lel, com si fos una secció transversal de tres o quatre nivells, en les que destaquen els considerables camps de color. En els quadres amb perspectiva, la comprensió del contingut es més fàcil. En les obres amb visió frontal, per no perdre’ns l’autor aporta referents com són els petits rectangles lluminosos que, al ser verticals i sobreposats en les bandes cromàtiques, fan un efecte arquitectònic. Representen portes de llum obertes a l’interior del mur dins les quals hi ha vida. Delimiten la il·lusió d’un espai interior i segons el període i el context en que s’han pintat aquestes obres, ens poden evocar aspectes dels carrers urbans durant el confinament.
El color es primordial de manera que regula els efectes visuals , ordena l’espai i crea una continuïtat física. L’espectador pot imaginar-se com l’espai cromàtic continua a banda i banda de l’obra. En els tríptics, per exemple, es pot observar com, malgrat la separació entre les peces, l’ull percep una unitat temàtica. Els espais cromàtics densos i uniformes són també un vehicle de comunicació d’emocions i de significats: el vermell associat amb l’emoció/ la passió/el perill, el groc evoca sentiments de felicitat, el blau de tranquil·litat.
Tomàs Sunyol vol que l’espectador vegi l’espai urbà a la seva manera, des d’una mirada ràpida, intensa, propera a allò que l’envolta. S’inspira en un espai d’experiència, els carrers de la seva ciutat: Badalona i el que pretén es comunicar sentiments i emocions humanes. El tema que titula VEÏNS es defineix a través d’una metàfora difícil: representar en el limitat espai plàstic una relació sense temps entre la dinàmica urbana i la relació entre les persones que habiten una determinada vila i que pot integrar vivències, generar tensions, silencis. Composició i color es fonen per donar el significat a l’obra. Cal felicitar a Tomàs Sunyol per mostrar-nos una visió urbana personal i contemporània positiva, plena de vida i convidar-nos a compartir-la obrint les portes a la seva mirada diferent.
LES ESCLETXES LLUMINOSES A LA PINTURA DE TOMÀS SUNYOL
per Josep M. Cadena
Des de la seva darrera exposició en aquesta Sala Rusiñol de Sant Cugat, del 31 de març al 3 de maig del 2017, a la que ara torna, he pensat en diferents ocasions en l’obra de Tomàs Sunyol. El pintor m’impactà llavors molt favorablement pel seu domini del color, amb la utilització del mateix per a realitzar unes singulars construccions urbanes -grans parets amb porta estreta i reduïda finestra- que explicaven amb claredat i força sentiments humans. I ara, amb gran goig per a mi, i suposo que també per a tots els que estimen l’art com a mitjà de comunicació de les emocions més fondes de les persones, rebem una nova mostra del treball de l’artista, fidel al seu llenguatge, en el que, fruit de la natural evolució de l’autor, assoleix encara un major domini d’atènyer la nostra sensibilitat i gaudi estètic.
Colors en franges, separats i vitals; colors únics, però en harmonia magmàtica, amb escletxes que, superant i vencent les parets d’incomprensions que les rodegen, ens permeten mirar cap a l’interior de la realitat, indicant-nos un camí de llum cap al coneixement d’allò que som i ens envolta.
Per a mi la pintura de Tomàs Sunyol és clara i lluminosa, ens marca una sendera a seguir enmig de la confusió laberíntica que a vegades pot ser el dia a dia, en què massa sovint vivim situacions semblants a un somni o malson en el que ens trobem perduts i sols enmig d’una gran ciutat que és una gran quadrícula de carrers tots iguals i que després de recorre’ls ens porten inexplicablement al que era el nostre punt de partida.
Tomàs Sunyol sap desconstruir la realitat en formes geomètriques, aportant una lògica i un ordre al que pot aparentar caos, i és mitjançant la lectura d’aquests signes que nosaltres podem descobrir veritats ocultes, certeses que reconeixem i acceptem com a tals perquè ens arriben directament al cor i ens omplen d’alegria.
Les capes inferiors dels paisatges de l’artista són sovint d’un vermellós intens color terra que recorda a la lava que es remou per sota de l’escorça terrestre i pugna per sortir. Però tot i els cataclismes que això pot comportar, com ho fa evident l’actual erupció volcànica a l’illa de La Palma, Tomàs Sunyol ens ensenya que al final ha de triomfar el blau celestial dels seus quadres.
ELS CARRERS DE LLUM I OMBRA DE TOMÀS SUNYOL
per Josep M. Cadena
Tot aquell que acostumi a visitar les exposicions de la Sala Rusiñol de Sant Cugat ha de sentir una especial satisfacció perquè Tomàs Sunyol –nascut a Dieulefit (França), l’any 1964, i establert a Badalona– hi torna a exhibir les seves obres. Anteriorment havíem gaudit dels seus quadres en aquesta galeria els anys 2010 i 2013, i ara podem comprovar que l’artista –fill i nebot de pintors– continua mantenint l’alt nivell de qualitat a què ens té acostumats i segueix avançant en l’estudi dels sentiments humans mitjançant la combinació de la llum i l’ombra.
El paisatge que interessa al pintor és la ciutat, que és l’espai que millor mostra el grau de progrés que ha assolit l’home en la seva carrera evolutiva. Però la urbs del nostre autor plàstic no està constituïda de gratacels, asfalt i cotxes; sinó que, com que es tracta de reflectir les sensacions i les emocions humanes davant del misteri de l’existència, hi trobem carrers que semblen formar la trama d’un laberint de difícil sortida, edificis uniformes tan mancats d’individualitat com les cel·les dels ruscs, portes obertes que són invitacions a passar i escletxes d’esperança, racons foscos com les pors que tenallen la voluntat i clapes lluminoses que transmeten calidesa i expressen alegria.
L’artista també té predilecció pels bodegons. Ell, però, no se sent atret per cérvols o perdius que han estat abatuts en partides de cacera aristocràtiques, ni les seves natures mortes descansen en vaixelles de metalls preciosos o cristall repujat. Els aliments que capten la seva atenció són les fruites saboroses –com ara un tall de síndria que aparenta tenir gust d’envelat de festa major decorat amb fanalets de paper–, els fruits secs que emmagatzemen en el seu nucli la força de la terra que els arbres xuclen, la cervesa popular que convida a tothom a un glop d’or líquid coronat d’escuma, les sardines que neden humilment per la immensitat del mar, el formatge aromatitzat amb herbes silvestres amarades d’olor de bosc i el cafè amb llet que agermana a una majoria d’homes i dones al matí.
Tomàs Suñol s’inspira en els carrers de l’antiga Baetulo on resideix per a fer-nos entendre que la vida pot semblar tot sovint un dèdal on ens sentim atrapats sense saber com actuar ni quin camí prendre, però que si deixem que la llum de la raó i l’escalfor del cor actuïn en nosaltres, descobrirem el fil d’Ariadna que ens durà a gaudir dels fruits senzills i autèntics que tenim a l’abast de la mà.
.
TOTALITAT DEL GOIG A LA PINTURA DE TOMÀS SUNYOL
per Josep M. Cadena
Recordo amb satisfacció que, ara farà uns dos anys, vaig presentar en aquesta mateixa Sala Rusiñol la pintura de Tomàs Sunyol. Llavors coneixia per primer cop la seva obra i no sabia d’ell més que havia nascut a una població francesa en 1964, dins de l’exili familiar; que el seu pare i un oncle eren pintors, motiu pel que des de sempre havia viscut entre quadres; i que vivia a Badalona, ciutat de la que procedien els seus. Era ben poca cosa, encara que després hi vaig afegir que al principi s’havia dedicat a la il·lustració i que, durant una temporada, alumne de l’escola Massana, també havia practicat la ceràmica. Sabia, doncs, una mica més d’ell, però la coneixença de veritat, la que realment interessava, era l’obtinguda mirant-me els quadres que realitzava i que em feren pensar i dir que ens trobàvem en presència d’un veritable artista que aconseguia crear, a partir de les sensacions que rebia de l’espai que freqüentava, un món propi de valor estètic.
Ara, de nou, gràcies a l’encert de la sala i a la constància de l’artista, tots vostès i jo ens tornem a trobar davant l’obra de Tomàs Sunyol, i he de dir d’entrada, sense esperar, que tot el que, modestament però amb convicció, vaig veure en ell, es confirma i s’amplia, perquè, sàviament i amb sensibilitat cada cop més afuada, el creatiu no ha deixat d’ introspeccionar-se i ha trobat moltes més coses de les que ja veia en uns moments que per a mi foren de veritable encontre amb les essències dels paisatge que ens envolta.
L’actual exposició, el seu autor la titula Travels, que en anglès vol dir viatges, i que, vistes les teles que ens presenta, realment ho són. Però no es tracta de les estampes clàssiques de gratacels ultramoderns, de platges paradisíaques de fina sorra adornades amb cocoters o de qualsevol altre paisatge propi d’una agència de viatges. Afortunadament per a l’autor i nosaltres, res d’això hi ha en el seu treball de pintor que s’endinsa per carrerons que són del més habitual, i pels que amb la mirada avança a través de la solitud, cada cop més acompanyat per ell mateix, sota llums esclatants que mostren petites portes que conviden a fugir d’una ombra que tot sembla igualar-ho, però ell rebutja aquesta temptació de comoditats mentals i arriba fins a l’exterior obert de bat a bat, on mar i terra s’ajunten i bullen d’una diversitat d’idees a les que Tomàs Sunyol posa ordre evocant una immensitat final a la que tots anirem a parar quan sigui la nostra hora particular.La pintura de Sunyol és d’aquelles en les que cal entrar-hi; encara més, submergir-s’hi i sentir amb ella tot el que des de la dèbil realitat d’una figuració molt esquemàtica ens porta a l’abstracció més agradable per a la totalitat dels sentits. Amb ella no cal pensar ni raonar, tan sols hem de fruir-la.
L’OMBRA COM A MANIFESTACIÓ DE L’ESPERIT
per Josep M. Cadena
Nascut a Dieulefit (França) l’any 1964, Tomàs Martínez Sunyol va viure des de petit en un ambient plenamente artístic. Fill i nebot de pintors –el seu pare, Joaquim Martínez Lerma, i el seu oncle, Àlvar Suñol- molt aviat demostrà gran interès per l’expressió plàstica. Ja que els seus temps de formació eren difícils –sempre ho han estat per als artistes vocacionals- orientà la seva facilitat per al dibuix i per al color cap a la il·lustració. Arribat a Catalunya amb la família, va establir-se a Badalona, assistí a l’Escola Pau Gargallo i en ella demostrà les seves qualitats creatives, que el portaren a relacionar-se amb editorials, fires i certàmens internacionals. En aquest ampli espai la seva activitat ha estat particularmente intensa a tota Europa i Amèrica i les seves obres, que habitualment signa com Tomàs, el seu nom de fons, són especialment valorades.
Ara, però, tenim l’oportunitat de trobar-nos davant d’una mostra pictòrica seva, aspecte aquest en què, malgrat haver participat en diversos concursos i ésser sempre seleccionat per a exposar i premiat en diverses ocasions, ha dedicat poca atenció. I és llàstima, doncs demostra gran capacitat tècnica i especial sensibilitat pel color, amb el qual fa arribar d’una manera molt directa la seva interessant visió de l’entorn.
Penso que, d’una manera potser inconscient, Tomàs Martínez Sunyol, descriu amb el seu interès per les ombres –on hi ha llum sempre hi ha ombra- molt de l’actual situació humana. Vivim en una societat on les imatges de les coses que creiem bàsiques –malgrat tot encara ho són- les sentim fugisseres i canviants, sempre mòbils. I ell estableix els seus valors i posa de relleu que, malgrat trobar-se en un segon estadi –primer la llum, després l’ombra- expliquen la intimitat de la realitat que ens envolta i que ho fan molt millor que les formes establertes. Caminar per un dels carrerons que ell ens descriu, veure les seves finestres, sentir com són les estovalles vermelles i observar l’ombra de la tovallola que el veí ha posat al sol per a què s’assequi –dono uns quants exemples, però les sensacions són moltes més- permet sentir-se en el moll de l’os de les coses que ens fan sentir segurs. Té la valentia d’establir la força perenne del que sembla complementari i que, en realitat, tanta importància té en el record de tot el que ens envolta. Perdre l’ombra de dia o a la llum de la lluna sembla impossible –l’italià Chamizo va escriure sobre la qüestió-, però diuen que passava amb aquells homes que venien l’ànima al diable. El nostre pintor ho recorda, perquè posa tot el seu gran esperit creatiu i de resistència a les temptacions en ella.
