CASAS DE SANTA CRUZ, 1961 Ulpiano Carrasco

Ens fa descobrir com el paisatge pot arribar a ser, en determinats moments de l’any, una exaltada simfonia de colors.

EL TRIOMF DE LA VIDA

per Imma Pueyo, Historiadora i crítica d’art

El pintor Ulpiano Carrasco comença a renéixer en primavera sacsejat per un impuls interior que s’ajusta plenament al període de regeneració, de rebrot i d’esclat cromàtic de la naturalesa. És llavors quan, inspirat pel triomf de la vida, enlluernat per tot el que veu, inicia el procés pictòric, el seu work in progress que sol mantenir durant dos o tres anys.

L’exposició de pintures a la Sala Rusiñol, idònia en el temps d’inici primaveral en el que ens trobem, mostra com l’artista tradueix els seus estímuls sensibles en un món en contínua reconstrucció i ho fa a través del traç espontani, la pinzellada enèrgica, els ritmes ondulants, taques i vibracions tonals de color fet forma substancial. Ulpiano Carrasco imposa la seva visió de la natura i ens fascina amb la intensitat cromàtica dels seus paisatges que ens comuniquen tota la profunda emoció i l’amor que sent per la seva terra.

Va néixer a Conca, en un poble integrat en la comarca de La Manchuela, una zona de transició que comprèn físicament i històrica pobles de diferents províncies. Quan parla i descriu la Manchuela ho fa amb vitalitat, considera que té uns aspectes fàcilment identificables i creu que és única al món. S’entén que la seva obra en destaqui harmònicament les suaus ondulacions del terreny, els turons, pins, alzines aïllades i els espais que limiten les parcel·les, sovint un microcosmos format per varietats de plantes autòctones.

Malgrat el seu interès pels aspectes locals, les obres no mostren llocs concrets, són paisatges viscuts, fixats en el fons de la memòria, situats en un espai acotat de la seva ment, arrelats a la terra i no al cel. Cada pintura, com una estructura abstracta acolorida, és iniciada de forma espontània i gestual amb taques i línies realitzades amb el pigment que surt directament del tub d’acrílic. El procés continua sobre l’espai plàstic elaborant concrecions, especialment en el primer terme, format per un conjunt de flors, roselles, crisantems, que, integrades en el conjunt formal, destaquen i donen suport a la profunditat del tema.

Ulpiano Carrasco traspassa a un determinat i propi llenguatge visual les configuracions i els colors de les tonalitats locals o de la naturalesa i ens evoca un paisatge definit. En paraules de Josep M. Cadena, “el pintor és el modern intèrpret plàstic de la seva terra”. Una definició encertada especialment quan es comprova com Ulpiano Carrasco desplega les seves qualitats artístiques, densitats, textures i el seu desafiament cromàtic per explicar-nos el seu paisatge amb mirada moderna i intenció comunicativa.

ULPIANO CARRASCO Y LA INCARDINACIÓ PICTÒRICA DE L’ESPERIT EN ELS MOTIUS DE LA VIDA

per Josep M. Cadena

En el mes de novembre de 1988 –estem parlant de fa vint-i-sis anys i escaig– vaig escriure per primera vegada sobre la pintura d’Ulpiano Carrasco, a qui vaig presentar a l’exposició que realitzava a la sala Comas de Barcelona. L’artista es mostrava professionalment per primer cop a Catalunya, i em vaig arriscar –sempre m’ha agradat fer-ho– a recomanar intensament la seva obra. Després vaig tornar a acompanyar-lo en diverses ocasions, i ara, com és natural, hi insisteixo novament. Cada vegada, però, el meu possible mèrit com a propagador del seu treball és menor –i a hores d’ara, possiblement, fins i tot inexistent–, ja que aquest ha assolit per la seva pròpia excel·lència un ampli reconeixement del públic, que ha sabut apreciar-hi una figuració molt personal, que ens explica de manera ben clara i potent la necessitat que tenim de consolidar els valors del món al qual pertanyem per a superar el desconcert en què, per desgràcia, ens trobem.

La crisi ens envolta a nivell mundial, i creiem que podem vèncer-la defensant-nos dels seus símptomes, quan realment aquesta afecta a les nostres pròpies estructures. Veiem l’entorn, però ignorem que la veritable malaltia social es troba instal·lada en el nucli, que pateix veritablement perquè ha perdut el sentit de la creació i de la existència, i no sap veure la constant regeneració que, per fortuna, realitza la Natura i que, també per sort, capta Ulpiano Carrasco en els seu quadres, que van més enllà de les qualitats que li han procurat el favor dels amants del dinamisme en el color. Els seus paisatges i el seus somnis plàstics són el màgic fluid magmàtic d’un volcà que esclata sobre la terra de la seva Conca natal i es projecta per a destruir la superficialitat del que decau i permetre la germinació d’una nova era.

Cal que ens mirem els quadres que ens presenta Ulpiano Carrasco amb voluntat de recuperació col·lectiva, veient en el seu color l’impuls necessari per a superar les limitacions de l’hora present. La seva pintura és un veritable crit que neix del dolor però que ens anima a retrobar-nos de nou com a persones que creuen en un futur que va més enllà dels invents i de la tecnologia, ja que el seu objectiu és l’esperit que persegueix incardinar-se en els veritables motius de l’existència de la vida.