“4 anotacions d’en… Josep Mª Cadena”

Respostes ràpides de l’artista, sense “cercar 3 potes al gat”

• Tu? (nom, naixença i el que vulguis): A mi m’anomenen Josep Mª Cadena Catalán. Vaig néixer a Barcelona el 6 de setembre del ’35; al barri del Ninot, allí on es troben l’Hospital Clínic i els bombers. Vaig conèixer el final de la guerra i la immediata postguerra. Era quan pel carrer Muntaner pujaven i baixaven els tramvies; jo sóc anterior als autobusos.

Primera formació: Em varen dur al Col·legi de Sant Miquel, dels Missioners del Sagrat Cor. Vaig ser un xiquet una mica rebel, però sense caure mai en el perill de ser expulsat: sempre anava per la frontera! Fins i tot, vaig ser escolanet: jo sabia ajudar a missa en llatí. Inclús vaig donar als meus companys uns cursos de preparació per a ser escolans.

Estudis superiors: Vaig acabar el batxillerat amb el darrer examen d’Estat i vaig començar Dret. Havia, però, problemes familiars: a casa no podíem sostenir una carrera de cinc anys. A més, hi havia la incertesa del treball, ja que en acabar la carrera solament podria exercir de passant, és a dir, sense cobrar.

El salt al periodisme: Vaig optar per anar l’Escola Oficial de Periodisme, que havia establert els seus cursos a Barcelona. Per què ho vaig fer? Un sempre escull les coses més fàcils de fer; i la tendència de l’ésser humà és la de no fer res. Al col·legi havia demostrat que, entre els meus companys de classe, jo era el que posava millor el subjecte, verb i complement directe. Era el qui llegia més, tenia una certa preocupació literària i vaig pensar que el periodisme podia ser això. Foren dos anys a Barcelona i un a Madrid: la Dirección General de Prensa en aquell moment, Don Juan Aparicio López, deia que els catalans hem d’estar també a l’escullera de Madrid. Jo li vaig dir que aquí també teníem escullera, però això no el va satisfer gaire.

Comença l’etapa professional: vaig fer pràctiques en l’Agència EFE de Madrid. Després em traslladaren a Barcelona. Vaig a EFE, simultaniejant amb el “Diario de Barcelona”. Hi vaig entrar com a redactor. Consideraren que podia organitzar el treball de la gent i em varen fer cap de redacció.

Associacionisme periodista: Ens començàvem a moure i jo fou un dels fundadors del grup democràtic de periodistes. Teníem que donar una nova visió: no com a corretja de transmissió del poder vers el públic, sinó del públic cap al poder. Jo no entrava en discussions polítiques, però sí que és veritat que no estava d’acord amb la situació del moment.

L’Agència EFE em volia acomiadar… M’alliberà de romandre en un òrgan més o menys oficial. Vaig continuar en el “Diario de Barcelona”. Des d’allí em varen cridar com a membre de la junta directiva de l’Associació de la Premsa. Vaig començar a impartir uns cursos en la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma.

“Ball” periodístic: Després vaig ser cridat pels fundadors del diari “Avui”. Vaig començar com a sotsdirector, però després no ens vàrem entendre: en teoria estàvem oberts a totes les tendències, però —més tard— per raons d’afinitats polítiques d’ells i per necessitat de diner varen tendir cap a Convergència… Vaig ser acomiadat de l'”Avui”. Em va contractar “El Periódico” per a ocupar-me de relacions públiques. I vaig començar a escriure allí.

Crític d’art: “El Periódico” no tenia secció d’art. Varen pensar en mi, per coses que jo havia escrit i pels premis que tenia: el Premi de Periodisme Citat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi… Em donaren la Creu per l’objectivitat —deien ells— de les meves crítiques i pel sentit erudit que jo hi afegia: jo he intentat sempre que la gent no vegi solament una exposició —bona o dolenta segons el meu criteri—, sinó que hi vegin el context de les informacions.

Vaig ser també director del “Full del Dilluns” per a liquidar-lo (en la meva vida tot són liquidacions!). En fi, vaig continuar amb “El Periódico”, tot fent reportatges, editorials…

La jubilació: Finalment, vaig arribar a una edat en la que els propietaris pensaren que jo ja podia viure de la jubilació. Vaig continuar com fins ara, fent una crítica d’art, una mica els dimarts, una mica més els divendres… Tot intentant treballar a favor de les coses que m’agraden, com ara la investigació històrica, la difusió de l’art i provant que es vegi que els ciutadans, malgrat els nostres interessos, tenim una manera de ser que ens ha de portar a ser col·laboradors els uns dels altres.

En resum: Tot ho podeu resumir dient “nasqué tal dia i encara és viu”. La meva esposa: Mª del Carme Caparrós. Tenim dos fills: Jordi i Oriol. El més gran, en Jordi, viu a casa: està enamorat de la nevera. L’altre treballa, trobà una xicota i estan casats per la hipoteca del pis, que és la cosa més dura i persistent que pot haver en aquest món.

• Una virtut teva a destacar?: La sinceritat.

• Un punt feble teu a reconèixer?: La por a fer mal.

• El teu plat preferit? (per a qui desitgi convidar-te): La sopa. En concret, de fideus fins, amb un ou…

• Un record de la teva vida?: El record més gran: la sensació de què m’enganyaven perquè als 9 anys un nen em va dir que existien els “Reis Mags”. Jo no m’ho creia i em vaig barallar amb ell. I la meva mare va caure en l’error de dir-me que sí. Dos dies després jo ja sabia la veritat. Això em va crear un cert sentiment de no refiar-me ni tan sols del meu pare.

• Un lloc d’aquest món?: Barcelona!

• Un llibre?: És molt difícil. Jo tinc 22.000 llibres a la meva biblioteca. Destacaré dos temes: les memòries i les històries.

• Un escriptor?: Azorín.

• Del “setè art”: una pel·lícula?: “Los cuatro jinetes del Apocalipsis”, de Rodolfo Valentino.

• Una afició?: Llegir.

• Un somni?: No somio molt. Somio que no arribo a fer totes les coses que voldria, però després em desperto i veig que sí. Perquè allò al que no arribo ho deixo estar…

• Què és l’art?: És quelcom molt ampli: art de viure, de conviure, de parlar, d’escoltar…; hi ha en el fons un art de trobar sobre totes les coses de la vida una harmonia de les facetes que li pertoquen a l’ésser humà.

• Per a Plató, la bellesa és la crida d’un altre món per a rescatar-nos de la caverna on vivim (què et sembla?): Em sembla bé. A vegades ho he comparat amb els éssers que ballen davant la caverna enfront d’una foguera, de manera que nosaltres veiem solament les ombres. Però en aquests temps, malgrat que a voltes fa mal clima, sortim a fora i veiem els arquetips.

• T’has trobat amb la Bellesa (així, amb Majúscula)?: He vist moltes coses boniques. Sempre hi ha la sensació de la bellesa: una gran posta del sol o una sortida del sol al matí és bonica per essència, però el que és més bonic és el record del que has vist.

• El teu mestre?: Les persones que patiren injustament. Jo sóc del ’36: el final de la guerra em va marcar. Vaig sentir parlar de la gent condemnada a la presó, d’aquells als qui no se’ls donava treball, dels qui callaven. Jo pensava que tot allò no podi ser…

• T’identifiques amb alguna escola de pintura?: No, no, no!, perquè m’obro a totes les maneres. Les escoles són camins per arribar al final, i a mi m’interessa més aquest final que no pas el procés.

• Un pintor a qui admires?: Molts. Molts. Admiro tant una obra d’en Velàzquez com una altra d’en Goya, de Picasso i… també de Kandinsky. És como els sants: entre tants que hi ha en el món que són arquetips, un s’adhereix a un o altre, però tots fan el miracle.

• El teu primer record del món de l’art?: Un pintor anomenat Stohecker, amic de la família. Els donà un catàleg d’una exposició que ell feia a la Sala Windsor de Barcelona, que ja no existeix. Jo, que encara anava amb pantalon de golf, vaig anar-hi. I vaig restar meravellat davant d’un quadre molt gran, que pretenia imitar La maja desnuda d’en Goya i que, en realitat, era la Carmen del Lirio, la qual aleshores era molt famosa. M’impressionà que hagués algú que pogués captar per dins les persones; que expliqués no només la pell, sinó també la força d’aquella dona.

• La teva primera alegria en l’art?: Que reconeguessin en “El Periódico”, àdhuc abans en “El Diario de Barcelona”, que jo realitzava una tasca útil. Vaig iniciar en “El Diario de Barcelona” la secció titulada “Gente de pluma y lápiz” en la que parlava de molta gent; cada setmana una persona i intentava recuperar-los cap a la societat d’aquell moment. Que algú em reconegués això, m’ajudà!

• La teva primera exposició?: No cal transformar la pregunta. M’he exposat moltes vegades! Les primeres crítiques que sortiren foren en “El Diario de Barcelona”, perquè hi havia el “crític oficial”, D. Alberto del Castillo, que era catedràtic de la universitat, especialista en arqueologia. Ell considerà que jo el podia suplir en algunes determinades exposicions. Això m’atorgà una altra visió sobre la gent de Barcelona.

• El teu estil?: Jo crec que sí tinc un estil! Intento donar notícia sobre les coses; que el lector sàpiga que les coses existeixen. Després provo de donar-li unes línies d’interpretació. Jugo sempre a què l’exposició “estigui oberta”, per a recomanar-li al lector que la vagi a veure i, si ho fa, puguin dissentir de mi. Perquè penso que, malgrat que dissenteixi, si parléssim, alguna cosa trobaríem en comú.

• El teu color?: El verd.

• El teu tema?: Comunicar! Tot el que sigui referir-me als altres dient-los el que jo crec que he vist, no per orgull, sinó per tal d’aportar.

• Ens dius quelcom més? (el que vulguis del que vulguis): Buenaaaasss!!!

• Alguna altra pregunta? (que desitgis que et fem): No!