BARCELONA, 1940 Andreu Fresquet

Com a pintor conrea un realisme crític en què apareixen figures difoses, generalment sobre fons foscs.

BIOGRAFIA

Estudià a Barcelona, a Llotja (1955-62) i al Conservatori de les Arts del Llibre. Ha mantingut una constant preocupació per les arts gràfiques.

Jordi Andreu Fresquet és un dels noms reconeguts de la pintura catalana contemporània i compta amb obres repartides en museus d’Itàlia, Veneçuela o Califòrnia i també aquí a casa nostra, com per exemple al Macba. Un estil de pintura que recorda l’obra de Francis Bacon. La seves creacions, però, no només s’han limitat als quadres, sinó que també ha sortit al carrer. Fresquet ha col·laborat amb els guarnits de Festa Major del carrer de Joan Blanques i de la plaça de Rovira i Trias, que va quedar en les primeres posicions amb el disseny Somnis.

L’ENGRESCADOR DINAMISME D’ANDREU FRESQUET

per Josep M. Cadena

L’any 1987 -i perdonin que comenci fent referència a una data tan llunyana, però és que la coherència creativa de l’artista del que ara parlaré ho justifica- vaig dedicar un text a Andreu Fresquet, el qual ara exposa a la Sala Rusiñol i que amb la seva ardent i activa obra tanca la present temporada pictòrica de la galeria. Es tractava d’un escrit que conformava un llibret, molt ben disposat i complet dins de la seva brevetat, pertanyent a la col·lecció Arte Español Contemporáneo -editada per Fernando Fernán Gómez, fill de l’àmpliament conegut actor-, la qual va tenir un llarg recorregut i una notable importància promotora dels llavors nous valors plàstics a qui estava dedicada. En ella figuraren, pel que fa a pintors catalans, Joaquim Viola, Joaquim Budesca i Jordi Andreu Fresquet -Andreu és el seu primer cognom, encara que a vegades es confongui per un nom-, nascut a Badalona l’any 1940, i que ja disposava d’una àmplia trajectòria expositiva, doncs havia començat a mostrar la seva obra a partir de 1959 -movent-se molt intensament per les sales sobretot des de 1962, quan acabà els seus estudis artístics a la Llotja-.

Aquest estar en moviment constant de què parlo no només és una habilitat, sinó una manera de fer congènita -en els seus gens hi ha un parentiu amb la gran família d’artistes de circ Rivel, de la que sortí el mundialment famós Charlie Rivel- que impulsa a Andreu Fresquet a fer plenament activa la seva pintura. Per això, en aquell antic text, jo començava dient que la dinàmica en el color és la característica essencial en la pintura de Jordi Andreu Fresquet. I ara, davant d’aquesta exposició que fa amb la seva obra més recent, ens trobem amb l’agradable sorpresa de què manté, amb més intensitat en els continguts, aquelles formes expressives que sempre ens han atret -bodegons i composicions de fruites, teteres i tasses de blanca porcellana, moviments de dansa, finestres- i que, en resum, són un gran desig de llibertat.

Perquè l’home, el ciutadà que vertebra a l’artista que és Andreu Fresquet, sempre ha defensat la llibertat. Començà a fer-ho en els seus primers quadres, quan era impossible expressar-ho obertament per les condicions ambientals en què ens trobàvem, i continua en la mateixa línia, malgrat que hem recuperat molts dels drets col·lectius que ens pertoquen. I és que el pintor creu en el seu art i s’hi lliura com a un imprescindible camí de salvació que, si sabem anar per ell cap endavant, ens alliberarà dels problemes que ens envolten. El seu dinamisme és, per tant, engrescador, i cal que ens felicitem pel que de positiu ens aporta.