BARCELONA, 1968 Carlos Diaz
Els espais i els llocs que descriu Carlos Díaz existeixen i, moltes vegades, tenen una evident arrel dramàtica.
El realisme que ens ofereix aquest artista és fill de la seva mirada, que es basa en l’esperança que neix de la llum.
BIOGRAFIA
El pintor barceloní és un dels artistes més destacats de la nova generació de pintors que cultiven el realisme des d’una òptica contemporània. La seva obra s’ha exposat a galeries d’arreu d’Europa i ha a diferents fires d’art internacionals aconseguint un gran èxit. Va ser seleccionat, entre d’altres mèrits, a una mostra col·lectiva de realisme espanyol al prestigiós Panorama-Museum de Bad Frankenheuse (Alemanya).
La llum i els jocs d’ombres esdevenen protagonistes d’unes composicions molt elaborades que impregnen de bellesa objectes, indrets i formes que passen desapercebuts en el dia a dia de tothom. Façanes, mobiliari urbà, vehicles… i mar. L’absència de presència humana també és un tret característic d’una obra que engrandeix els petits elements
L’AFANY DE VIDA I DE RECUPERACIÓ A L’OBRA DE CARLOS DÍAZ
per Josep M. Cadena
La pintura de Carlos Díaz (Barcelona, 1968) reflecteix l’afany de supervivència i superació de la col·lectivitat humana enfrontada a un entorn on les traves a tota iniciativa de progrés no paren de créixer. El seu art és anterior als moments difícils que ara passem, però estableix com a evident que la societat necessita més que mai trobar noves motivacions que permetin seguir avançant.
L’any 1997, dins d’un llibre dedicat al paisatgisme català contemporani, vaig escriure amb elogi d’aquest pintor i ara, malgrat que ja ha passat força temps i els judicis han de revisar-se sempre perquè les persones evolucionen, trobo que un dels paràgrafs del text de llavors encara li és perfectament aplicable. Perdonin, doncs, l’autocita, però he de continuar dient que els paisatges de Carlos Díaz són un estímul per a l’esperança perquè, malgrat la tristor que molts d’ells reflecteixen, manifesten l’afany de vida d’uns ciutadans que, sense que sigui necessària la seva representació, es troben presents i fan com les plantes i flors: arrapar-se al que tenen i pensar que els dies dolents passen per a tothom i que els bons, si és que arriben, han d’afavorir a aquells que saben esperar. Llavors les portes tancades s’obriran totes soles i un aire vivificador entrarà per elles.
Ens trobem davant d’una nova primavera i la Sala Rusiñol, que a la seva ja llarga trajectòria, suma un nou any d’existència, trobo que ha estat molt encertada al demanar a Carlos Díaz que doni relleu amb la seva obra a una celebració que és de continuïtat. Amics i constants seguidors del que Ignasi i Victòria duen a terme saben de l’esforç que això representa i són conscients de què l’art plàstic ha de sobreviure com a signe de la nostra identitat cultural, sempre tan àmplia i diversa com sigui possible. Per això també és bo que aquesta exposició de Carlos Díaz, que per ella mateixa ja és una remarcable fita, presenti també connotacions de permanència creativa.
El realisme que ens ofereix aquest artista és fill de la seva mirada, sempre atenta i amorosa, que es basa en l’esperança que neix de la llum que, fins en els llocs més senzills i humils, fa creure en un esdevenidor millor. Els espais i els llocs que descriu Carlos Díaz existeixen i, moltes vegades, tenen una evident arrel dramàtica. Però l’artista sap donar-los un sentit de progrés, i això és el que és transcendent per a ell, per a l’art i per a la nostra societat.
