BARCELONA, 1969 Jordi Isern

Copsa la importància de cada moment, únic i valuós, i ens fa arribar, mitjançant l’instrument de l’art, la noció de la bellesa, feta d’equilibri, harmonia i pau.

Escenes de paisatges de muntanya, boscos i llacs sintetitzen el gust estètic d’aquest pintor que treballa una paleta on predomina la gamma dels verds, blaus i grocs.

BIOGRAFIA

De formació autodidacta, realitzà la seva primera exposició individual l’any 1992. Fa uns deu anys, va prendre la decisió de marxar de la ciutat (Barcelona) i buscar la pau i la tranquil·litat del camp, dels espais oberts. Ho necessitava. Era un “urbanitas” i portava la natura dins seu. Estava destinat al món empresarial, que era el seu món natural, però va rebel·lar-se contra aquesta possibilitat i es va entregar a l´Art plenament. Per això, a l’obra de Jordi Isern es demostra el seu particular diàleg plàstic amb la natura.

Escenes de paisatges de muntanya, boscos i llacs sintetitzen el gust estètic d’aquest pintor que treballa una paleta on predomina la gamma dels verds, blaus i grocs. Pintor plenoairista, busca captar la llum i l’atmosfera que existeix en un moment determinat i precís. La crítica el considera un artista d’inquietut creativa, vital i audaç. La seva pinzellada és precisa i creativa, de sentiment poètic i ànima sensible. El treball constant, l’anàlisi de la seva pròpia obra, l’autoexigència i l’estudi dels grans mestres, és el camí que segueix per aconseguir la seva fita. Trobem obres seves a col·leccions d’Espanya, Veneçuela, Japó, E.E.U.U, Escòcia, Mèxic, Bèlgica i Perú.

ELS PAISATGES EMOTIUS I REFLEXIUS DE JORDI ISERN

per Josep M. Cadena

Immediatament després d’una gran exposició al museu de la seva ciutat nadiua, Jordi Isern (Alcover, 1969) ens n’ofereix aquesta. Penso que és un honor per a la Sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès, que amb tant d’encert regeixen Ignasi i Victòria Cabanas, així com una bona oportunitat per als santcugatencs que des de fa anys segueixen l’obra d’aquest artista que aboca al llenç paisatges que commouen i conviden a la reflexió.

Al catàleg de l’esmentada mostra alcoverenca, juntament amb un ampli testimoni fotogràfic dels seus quadres, basats en els canvis que experimenta la Natura al llarg de les quatre estacions de l’any, el mateix Jordi Isern signa un article, titulat No oblidis el camí, en el que assenyala com ha pintat llocs en els quals, sovint, per la quotidianitat de passar-hi habitualment, no ens aturem a reflexionar sobre la seva bellesa i tot el que ens intenten transmetre. I ho ha fet, com segueix dient, perquè sigui pels motius que siguin, m’han emocionat, i he tingut la necessitat de plasmar-ho a la tela.

Amb aquestes paraules, directes i sinceres, ha consignat unes veritats íntimes, de les que prové i que continuen essent la seva pauta de conducta. Perquè com podem comprovar en els seus quadres, l’autor és fidel als indrets que coneix i estima, dels que sap extreure emocions estètiques que arriben a tothom, com ho demostra que acabi just d’arribar d’una exposició feta a la ciutat nipona de Tòquio. Jordi Isern no vol canviar de fidelitats, ell té unes arrels de les que beu per a donar-nos a tots nosaltres la saba del seu testimoni amarat d’amor al país. Però ell, com a artista autèntic que és, no fa localisme, sinó universalisme, doncs partint de les referències i coordenades que millor domina, apel·la a sentiments que són propis de tots els éssers humans.

Esclat primaveral després de les pluges tardorenques i les neus hivernals, roselles que puntegen de vermell els camps de blat que esperen la sega, arbustos que des de dalt de penya-segats contemplen el mar als seus peus, pobles i masies que conviuen amb les muntanyes, els boscos i els prats que els envolten… Tot plegat, al cap i a la fi, un retrat d’on venim i qui som, i una invitació a pensar cap a on volem encaminar-nos.

JORDI ISERN I LA TRANSCENDÈNCIA DEL PAISATGE

per Josep M. Cadena

La societat humana cada cop és més convulsa i imprevisible, i sembla que la Natura s’hagi encomanat d’aquesta agitació contínua, doncs al regular canvi d’estacions d’antuvi ha succeït la confusió dels tradicionals primavera, estiu, tardor i hivern, i hi ha calor quan toca fred i sequera quan s’esperen pluges. Per això sento una especial predilecció per la pintura de Jordi Isern (Barcelona, 1969), que ara exposa la seva obra més recent a la Sala Rusiñol, doncs fixa amb encert aquesta Natura que ha esdevingut tan bellugadissa i alterada i ens dóna temps i pau per a poder-la fruir.

Jordi Isern anava per a urbanita i empresari de profit, però sentí el crit de la flor que neix amb la primavera; la tija de blat que madura esperant la collita de l’estiu; el pàmpol de les vinyes que donaran vi a la tardor; i la neu que a l’hivern amortalla la terra que necessita un descans per a guanyar forces i produir novament. Els seus quadres entenen l’ordre natural de la vida i la mort, que no és una altra cosa que una oportunitat contínua de renovació sense fi que ens ha de permetre ésser cada cop millors com a col·lectivitat i persones.

Els seus paisatges, ben sovint, no són salvatges, feréstecs, sinó domesticats per la mà de l’home, però sense que existeixi la massa habitual ànsia rapaç que destrueix tot el que toca, ja que el respecte mutu hi impera, assolint-se un equilibri entre l’entorn i la persona que l’artista ha sabut trobar i que desitjaria per al món en què vivim. La pintura de Jordi Isern té uns valors que van més enllà de l’estètica, doncs defensa una harmonia que hauria de ser norma de conducta per a tots nosaltres.Les obres representen llocs coneguts –la realitat que ens envolta és aquella que millor podem treballar i fer objecte de les nostres reflexions– però no es pleguen al tòpic. Prats, boscos, muntanyes, rius i masies transcendeixen la seva categoria i se’ns presenten en la seva individualitat. Jordi Isern copsa la importància de cada moment, únic i valuós, i ens fa arribar, mitjançant l’instrument de l’art, la noció de la bellesa, feta d’equilibri, harmonia i pau.

EL SENTIT DE PERMANÈNCIA EN L’OBRA D’ISERN

per Josep M. Cadena

Els paisatges de Jordi Isern són amplis i, malgrat totes les seves grans panoràmiques, tenen l’emotiva intensitat del detall. Quan els contemplem sentim la frescor de vida que hi ha a l’herba que creix al marge dels camps i ens complau veure en el fons la tebior d’unes cases de poble mentre una suau boirina ens embolcalla. I sense deixar d’ésser molt conscients de què quan em refereixo a la seva obra tinc la consciència de què faig servir expressions amb gran carga poètica que ens situen en un món de somnis, també tinc la ferma creença de què amb els seus quadres ell ens permet arribar a fer tangibles les realitats en què, malgrat el canvi de costums i modes, encara són bàsiques dins de la nostra vida col·lectiva.

La pintura, tota pintura, pensin el que pensin els que realitzen les seves obres amb afany d’innovació i de trobar nous àmbits de projecció individual i social alhora, és l’afirmació de les realitats íntimes de cada persona, amarades pel sentit de poble i de país. I no cal que cada artista s’hi posi a demostrar-ho d’una manera conscient i amb voluntat d’ensenyant que guia i enriqueix la ment dels que segueixen el que fa. En té prou amb seguir els seus impulsos, d’acord amb unes tècniques que ha aprés i que constantment millora perquè així ha de ser, però que no són ni de bon tros la finalitat última que el guia. I això és el que fa Isern amb la seva pintura, basada en l’amor a les coses senzilles del nostre entorn habitual, que ha anat creixent d’una manera que sembla espontània i cada cop improvisadament nova, però que respon a una guia segura i ben delimitada, que està en el que ara els científics dirien que és el nostre ADN i que, explicat d’una manera que considero més planera, és el que fa que siguem com som i permet que ens reconeixem entre nosaltres i, sense que això sigui cap inconvenient, ens puguem entendre amb moltes més persones si aquestes tenen, igual que el nostre jo comú, la voluntat de fer-ho.

La pintura d’Isern és, aparentment, plàcida i tranquil·la. Cada cosa es troba en el lloc que li pertoca i el conjunt forma una simfonia de colors i de formes que harmoniosament es combinen. Sembla que no hi passi res en ella. Però no ens deixem mai enganyar per les aparences. Hi ha en ella una exigència, un tremp de vida interna, d’exigència de permanència i de continuïtat que és la que li dóna el seu veritable sentit d’obra d’art que busca connectar amb el proïsme i fer que sigui conscient de les seves possibilitats per a trobar en la formosor de les coses una norma de superior existència. Crec que, si amb mirada neta ho busquen en ella, ho trobaran.