SANT FELIU DE PALLEROLS, 1970 Josep M. Solà
Ha sigut dels que trenquen amb l’ambient que s’ha trobat i com que no és gens coformista, a la seva pintura vol fer-hi visible un afany vivificador d’aquells motius, que de tan clàssics per a molts, sembla que han perdut essència.
Les seves composicions ens revelen un veritable pintor del segle XXI a contrapèl de modes i moviments postmoderns, que posseeix una gran personalitat, sensibilitat i domini d’una cuina pictòrica que l’acrediten com un dels grans representants de l’escola catalana, i en particular l’olotina.
SENTIT DE L’ESPERIT DINS LA FORMA DE JOSEP M. SOLÀ
per Josep M. Cadena
El paisatgisme pictòric de Josep Maria Solà (Sant Feliu de Pallerols, La Garrotxa, 1970) recull en els seus més petits detalls les característiques de les fondalades, les valls, els llacs, els camins, els massissos, les gorges, els rius i tot un seguit d’accidents naturals que el seu pinzell capta i ens transmet mitjançant un fabulós exercici de precisió artística. I encara ens admira més la manera amb que ens fa arribar el batec de la creació i recorre al món vegetal per parlar-nos de sentiments humans.
Josep Maria Solà disposa d’una potent i ben modulada veu plàstica, en la que els colors i les formes assoleixen la perdurabilitat de la bellesa. La seva paleta fins i tot transcendeix l’univers visual i ateny la musicalitat. Així, fruint de la contemplació del naixement d’un riu en el que l’aigua llisca i salta les roques creiem sentir la cançó líquida del flux del corrent. I a l’abocar la vista a unes gorgues limitades per empinats penya-segats escoltem el vent que corre esperitat. La primavera és un esclat de vida, de confiança en el retorn dels temps alegres. La tardor ens convida a la reflexió, a fer una pausa en el camí, sovint transitat amb massa pressa, per a interrogar-nos sobre qüestions transcendents que poden haver quedat relegades per la urgència dels aspectes banals del dia a dia. L’estiu és el gaudiment de l’existència, la pau amb nosaltres mateixos i la connexió feliç amb el nostre entorn. L’hivern és la pau, el repòs, el final d’un recorregut que potser té una continuïtat.
El nostre pintor, fent ús d’un gran sentit de l’equilibri descriptiu i manifestant-se amb una gran lluminositat, tracta i medita els temes de l’esperit en els seus llenços que retraten la Natura. L’art és emoció que commou l’ànima humana i obre el pensament a noves realitats on resideixen les veritats que tant anhelem conèixer. I Josep Maria Solà acompleix plenament aquesta funció d’artista amb uns quadres que ens impel·leixen a obrir els ulls davant de les meravelles que adornen el món, que ens consciencien de la necessitat del respecte cap a tot allò que és viu, delicat i preciós, i que ens ensenyen que darrere de tota forma hi ha unes ensenyances a aprendre en benefici de nosaltres mateixos i dels que ens envolten.
