HUMILLADERO, 1957 Manel Doblas

Manel Doblas ens descriu el pas del temps; d’un temps que ell, en el fons, voldria que anés tan ràpid com el tren de la seva imaginació plàstica.

BIOGRAFIA

Estudià dibuix i disseny gràfic a l’Escola Massana de Barcelona i serigrafia a Zuric (Suïssa). La seva primera exposició individual data de l’any 1986. Ha participat a diverses biennals i ha estat guardonat amb importants premis de pintura. Trobem obra seva a diversos museus com el Museu Abelló a Mollet del Vallés, el Museo de Tossa de Mar a Girona, el Llegat d’Art Francesc Galí a Palamós…

COINCIDÈNCIES DINS DE DISPARS CREATIVITATS

per Josep M. Cadena

Amb l’adient lema Per amor a l’art, el matrimoni de pintors format per Manel Doblas i Pepi Custó ens presenten una doble exposició de quadres que coincideix amb dues celebracions, la de les festes de Nadal i de Cap d’Any d’aquesta època de l’any, i la del fet que la parella d’autors plàstics ha arribat tant als quaranta anys de casats com a les quatre dècades d‘exercici de carrera artística –val a dir que quan feren els 20 d’anys de matrimoni i artistes també ho commemoraren amb una exposició conjunta–. Per tant, cal adreçar a tots dos la nostra més cordial felicitació, i agrair que ens permetin participar de la seva efemèride mitjançant aquesta molt meritòria mostra de pintura.

Em refereixo primer a Manel Doblas Pinto, nascut a Màlaga el 1957 i arribat a Catalunya durant la seva infantesa, per raó de què professionalment conec més la seva obra, havent-hi escrit diverses vegades sobre la mateixa –així quan ha exposat a Barcelona o en aquesta mateixa Sala Rusiñol de Sant Cugat–, i tinc més present la seva evolució creativa. El seu nom m’evoca un seguit de llenços sobre trens i vies fèrries que m’impressionaren molt favorablement quan els vaig veure per primera vegada. I com que no ha abandonat aquesta temàtica –m‘alegro que no ho hagi fet–, he de deixar constància de que ha crescut en potència expressiva i capacitat de comunicar idees relacionades amb el viatge –tant a nous països i paisatges per descobrir com a les interioritats de la nostra ànima–, el progrés –que ha de ser respectuós amb l’entorn i dirigit a augmentar el benestar de les persones– o el sentit últim del nostre camí –sovint atrafegat però sense que tinguem clar cap a on ens dirigim– per la vida.

En quant a Pepi Custó Pila (Barcelona, 1958), practica una pintura introspectiva i essencialista que enalteix valors com la intimitat, l’amistat i la delicadesa. Els seus interiors de domicil conviden a la reflexió, a la pausa que ha de permetre a la ment posar ordre al devessall d’estímuls de l’exterior. Hi ha tres amigues que es donen suport les unes a les altres i contemplen serenes i esperançades el futur que hi ha més enllà d’on la vista i la nostra capacitat de coneixement arriben. I els paisatges es descomponen fins assolir les seves formes, colors i moviments més purs.

Dues maneres de fer i un comú i continuat amor a l’art.

MANEL DOBLAS SEMPRE ENDAVANT

per Josep M. Cadena

Amb les primeres llums, les ombres que arriben amb la progressiva claror del matí, el voluntari oblit dels esclatants migdies, les vesprades i l’entrada a la nit, Manel Doblas ens descriu el pas del temps; d’un temps que ell, en el fons, voldria que anés tan ràpid com el tren de la seva imaginació plàstica, que, rabent, va per vies que actualment constitueixen una part important de la seva obra.

Manel Doblas, nascut a Humilladero (Màlaga) l’any 1957, però format des de molt jove a Catalunya i amb una mentalitat ben arrelada entre nosaltres, porta força anys com a pintor. Seguí el camí de les col·lectives a partir de 1981 i realitzà la seva primera exposició individual l’any 1992, precisament en aquesta mateixa Sala Rusiñol on ara ens el trobem de nou. Ha guanyat molts premis a diversitat de llocs i no li ha fet res participar amb assiduïtat –encara ho fa- en concursos de pintura ràpida arreu de l’estat espanyol. Això, que per a altres pot resultar un entrebanc, perquè després d’ajudar a guanyar soltura i a trobar fórmules pròpies que defineixin l’estil moltes vegades porta a arbitrar maneres recurrents, en el seu cas ha representat un sistema altament útil per a trobar-se amb ell mateix i poder dir amb propietat allò que desitja.

Només els que tenen por a explicar creuen que molt aviat es troben a ells mateixos. I els que tenen un pensament que sempre barrina –aquest és el cas de Manel Doblas- mai no deixen de sentir la inquietud d’anar endavant. Per això aquest pintor del qual ara veiem el que acaba de fer, busca els espais alts al captar la verticalitat dels gratacels i descriu estacions de tren abandonades perquè no li interessa gens l’espera, sinó que busca sortides cap a l’horitzó que marquen les vies de ferro que, superats els encreuaments, són fixes perquè serveixen al moviment interior de les persones.

Manel Doblas ha canviat en la seva manera d’expressar-se i ho ha fet per a millor. Dotat per a l’expressió plàstica i amb domini de la tècnica, no s’atura sinó que avança.