BARCELONA, 1947 Oscar Borrás

Tot és positiu a la seva obra, des del vol dels ocells als nois que corren, van en bicicleta o respiren els perfums dels arbres i de les plantes en flor.

No ens vol portar cap a visions bucòliques de la Mitologia, ni tampoc es situa en la posició del que exalta les virtuts de l’ésser humà primitiu, sinó que ens idealitza el present dels nostres paisatges.

BIOGRAFIA

Quan comptava tres anys d’edat, la seva família es traslladà a viure primer a Argentina i, posteriorment, a Uruguai. L’any 1960 tornaran a Espanya i fixen la seva residència a València, on Oscar Borrás realitzarà estudis d’enginyeria tècnica. No estranya que confessi que, recordant una infància feliç en la que va gaudir tant de la família com de la natura, la seva pintura hagi trobat, en aquesta darrera, el seu tema gairebé exclusiu: la flora, la fauna i el món que l’habita i que poèticament civilitza. Constants que protagonitzen un món suggestiu i suggerent, ingenuïsta alhora que intel·ligent i que, des de 1969, data en què realitzà la seva primera exposició, caracteritzen la seva obra. En aquests més de quaranta anys de dedicació al món de l’art ha realitzat nombroses exposicions a les principals ciutats del nostre país i de l’estranger. La seva obra ha estat guardonada en diverses ocasions amb premis i distincions com Primer Premi i Medalla de l’Ateneu Mercantil de València, Medalla al Mèrit Artístic d’Informació i Turisme, Medalles I-II Exposició Fuerzas Armadas a València … També trobem la seva obra referenciada a publicacions com Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Arte español, Naïfs españoles contemporáneos…

OSCAR BORRÁS I EL SEU MÓN PLE DE PAU I ALEGRIA

per Josep M. Cadena

Aquell que conegui els quadres d’Oscar Borrás i es trobi en què una nit d’estiu, quan es disposava a sopar a l’aire lliure, en un ambient que se suposava que seria força agradable, el temps canvia de cop i volta, i el fred i la pluja envaeixen la terrassa on s’hi està, valorarà aleshores, més que mai, les gràcies d’aquelles pintures en que tot és agradable i harmoniós. Perquè l’artista, que ja té una molt llarga i exitosa trajectòria, aconsegueix establir situacions sempre positives, en les que l’alegria del viure no es troba tan sols en les persones que figuren en elles, sinó en uns conjunts plenament satisfactoris per a tot aquell que els contempla.

Oscar Borrás, nascut a Barcelona l’any 1947, és valencià de sentiments i de residència. Exposa des de molt jove i la seva obra, plenament naïf, arriba a un públic molt ampli pels seus valors colorístics i per la joiosa imaginació que demostra al composar les seves escenes. Les mateixes descriuen llocs que imagina com paradisíacs a partir d’una realitat a la que tots, en principi, podem accedir, però que pocs de nosaltres sabem interpretar en tota la seva potencialitat de satisfaccions hedonistes.

Per a mi -així ho vaig escriure en el mes de novembre de 2009, en motiu d’una exposició seva en aquesta mateixa sala Rusiñol que ara ens ofereix els seus darrers quadres- si tot lloc de la Terra fos la reproducció més perfecta del Paradís, Oscar Borrás seria el seu cronista pictòric més exacte i més actual. Perquè no ens vol portar cap a visions bucòliques de la Mitologia, ni tampoc es situa en la posició del que exalta les virtuts de l’ésser humà primitiu, sinó que ens idealitza el present dels nostres paisatges, des dels jardins fins als grans hotels. D’aquesta manera les nostres mirades, quan es mouen pels detalls que descriuen els seus olis, coincideixen amb unes realitats transformades en conceptes que deixen de banda tot defecte fill de la realitat.

El pintor imagina i ens fa imaginar als que seguim i fins hi tot admirem la seva capacitat de fabulador pictòric. Crea un món i fa que el mateix tingui gran força comunicativa. I el que és més interessant per a mi: aconsegueix que les seves representacions plàstiques ens predisposin a desitjar sempre móns millors en els que un dia poguéssim viure amb alegria i en plena pau.

EL MÓN FELIÇ D’OSCAR BORRÁS

per Josep M. Cadena

Si tot lloc de la Terra fos la reproducció més perfecta possible del Paradís i la llegendària Atlàntida no es trobés perduda al fons d’un oceà, sinó que la tinguéssim estesa per tot el món habitable, potser ara els camps i les platges, les ciutats i els pobles, serien com són representats en els quadres d’Óscar Borrás. Perquè hem de tenir en compte que, situats en la utopia, una possible però també altament improbable societat perfecta, aquella que hauria de viure contenta i en pau amb el que fessin els seus membres, no hauria d’ésser per força primitiva ni hauria de tenir el seu màxim arquetip en l’home salvatge.

Ben al contrari: podia haver arribat a un desenvolupament tan notable i avançat en els invents i en les formes de vida que compaginés sense cap mena de problema aspectes tan diversos com aquests: una selva convertida en jardí, amb salts d’aigua, fonts i llacs de disseny; nens a cavall de dofins; i adults que perfectament vestits, ballen o mengen paelles de marisc a les terrasses d’uns bons hotels situats vora el mar en nits de lluna plena. O que portessin a cap moltes altres activitats, senzilles i complicades alhora, filles de la voluntat d’ésser materialment felices sense mai deixar de pensar en un millor demà.

Una felicitat impossible, ja que portem en tots nosaltres el gen del pecat original i sabem que la caixa de Pandora fou oberta; però, malgrat tot, una aspiració de plenitud individual i social a la que mai no volem renunciar perquè a les nostres arrels com humans hi viu la petita llavor d’esperança.

Òscar Borràs, tot un clàssic de la pintura naïf espanyola per les seves nombroses exposicions individuals des de 1969, els museus en els que es troba representat, els premis i les distincions que ha obtingut, la bibliografia que hi ha sobre ell i els col·leccionistes que el segueixen de manera entusiasta, ens alegra la vida amb el somriure de la seva obra. Tot és positiu en ell, des del vol dels ocells als nois que corren, van en bicicleta o respiren els perfums dels arbres i de les plantes en flor. Sabem que no és veritat, però que podria ser-ho; que és un somni que no produeix cap mena de neguit i al que podem tornar sempre que vulguem.

Exposicions