BARCELONA, 1949 Pujolboira

El seu color és un cant afirmatiu de la vida que neix en cada instant.

Pujolboira, artista en el que el color creix procurant connectar amb la puresa que un dia la llum, extreta del caos per a posar ordre, va convertir-se en llavor de tot el que seria creat.

per Josep M. Cadena

De la mateixa manera que en tota narració literària s’hi troben unes paraules clau que definiexen el pensament de l’autor, també a les obres dels veritables pintors, aquells que han fet ofici de l’expresar el que senten, hi ha colors, accions gestuals, i fins i tot representacions figuratives que brollen del fons de les seves respectives personalitats.

Aquest és el cas de Pujolboira, artista en el que el color creix procurant connectar amb la puresa que un dia la llum, extreta del caos per a posar ordre, va convertir-se en llavor de tot el que seria creat.

Per aquest motiu, el seu color és un cant afirmatiu de la vida que neix en cada instant i que en constant transformació mai no perd el sentit de lloança a aquell que la va impulsar.Per això, barceloní com va ésser, viu a Albons, davant dels aiguamolls en que la salabror de la mar bateja de blanc el verd dels prats.

La natura, les plantes de fulles amples posades en un gerro, la cadira per seure, la taula amb fruites, el gerro i les teles junt al cavallet en el que expressa els seus somnis d’anar lliure pel món. Perquè Pujolboira interpreta des del seu estudi els espais oberts que en un principi representà amb bicicletes- encara en fa alguna- sempre a punt de marxar cap a un infinit que ara vol abastar amb maquetes de vaixells i amb finestres ofertes a l’entorn que ha escollit, un entorn que moltes vegades hi representa la dona que observa i calla, ja que és com la ben plantada de seny.

El dia a dia establert per la societat és per a Pujolboira com la sòlida taula de fusta en la que descansen les coses normals i les insòlites, de la mateixa manera com ho fan tota mena d’idees dins el cervell humà.

Una taula ben organitzada, però a la que s’hi acosten els ocells de l’anar i venir per a foradar amb el bec les seves potes. I altra vegada és la dona-música de mandolina- la que estableix com han de ser les coses per que tot rutlli.

A la pintura de Pujolboira hi trobo, engrescadorament explicat, molt del que tots nosaltres voldriem aconseguir, ésser assenyats i lliures alhora.

Exposicions

PUJOLBOIRA

“PAISATGES DAMUNT LA TAULA”