BARCELONA, 1971 Tatiana Blanqué
S’interroga sobre què amaguen els arbres en un exercici que busca anar més enllà de les aparences per a copsar l’essencialitat de la realitat.
Copsa a la perfecció l’ambient de les zones boscoses, de les que ens fa admirar el valor de la bellesa i la virtut de l’equilibri.
SOBRE MI
per Tatiana Blanqué
Sóc descendent d’una família àmpliament relacionada amb el món de la moda, la fotografia i el disseny, on vaig cultivar les meves primeres passions per la pintura i l’art.
La meva àvia paterna va ser fotògrafa a la Barcelona de principis del segle XX i el meu avi matern va viatjar als Estats Units per poder importar el prêt-à-porter a Espanya. Així que suposo que tota la seva història i la seva passió per la creativitat van fer que esdevingués en mi una necessitat plàstica.
La recerca de la “raó de ser” queda reflectida a cadascuna de les col·leccions que he anat realitzant. La meva necessitat per trobar sempre una sortida i la meva persistència a entendre com el nostre entorn ens pot afectar tan directament, i nosaltres a ell, ha estat i segueix sent el meu “life motive”.
Vull trobar l’autenticitat en la nostra realitat, sigui la que sigui, m’agrada com i de quina manera es reflecteix la gent als miralls i com la seva ombra delimita la seva raó de ser. Com ens dupliquem i ens tanquem a escenografies escollides, de vegades, per nosaltres mateixos. Necessito recollir petits trossos de realitat i tancar-los en espais geomètricament perfectes per poder-los gaudir i controlar.
És en aquest moment que la natura, que forma part directa de la meva vida, m’ofereix la possibilitat d’endinsar-me als meus pensaments. La seva puresa, la seva autèntica nuesa, la seva capacitat de convivència, el seu ordre desordenat, el seu “semisorollós” silenci, la sensació de solitud recollida, la seva llum, les seves ombres…. Tot interpretat sobre espais blancs atemporals on només s’explica allò que cadascú vulgui llegir. Escenografies personals, autèntiques, translúcides, silencioses, meves i teves.
Després del meu pas per la Universitat de Belles Arts, el meu periple artístic se centra en la presència internacional amb exposicions a Roma, Nova York, Amsterdam, París, Andorra, així com a Barcelona, Girona, Granollers, Sant Cugat, Pamplona, Bilbao i Madrid.
El meu gust per l’escriptura em va permetre dedicar 4 anys de la meva vida a la crítica artística a un diari local, així com a la formació en “Motivació Creativa” per a empreses.
Ara dedico el meu temps a la pintura i el volum, a les exposicions i a les fires d’art, així com a les meves sessions de Formació Creativa a Empreses, Comissariats i tot allò que tingui a veure amb la comunicació artística i plàstica.
Desitjo que la passió per la meva cerca creativa amb tot el seu contingut i concepte pugui arribar a ser part de tots vosaltres.
EL BOSC ARTÍSTIC DE TATIANA BLANQUÉ
per Josep M. Cadena
Tatiana Blanqué deixa enrere el soroll eixordador de la ciutat que no concedeix cap respir per a la necessària reflexió que ens pot donar les respostes a les moltes preguntes que ens fem i s’endinsa en els oasis de pau dels paratges naturals on el remor de les fulles no interfereix sinó que bressola els pensaments més profunds.
Els arbres estenen el paraigua de les seves branques per a aixoplugar-nos de les moltes inclemències que ens assetgen, i la verticalitat dels seus troncs ens recorden que els nostres orígens s’endinsen en la profunditat de la terra però que els nostres anhels miren freturosos cap al cel. Les escorces tot sovint presenten talls que són com les ferides que ataquen la pell i més endins, però el temps acabarà per aplicar el ungüent reparador. Els verds, els daurats i els blancs assenyalen el pas de les estacions i el continu recomençar del cicle.
La pintora s’interroga sobre què amaguen els arbres en un exercici que busca anar més enllà de les aparences per a copsar l’essencialitat de la realitat. Les seves teles mostren capçades arbrades que s’articulen en magnífiques cúpules arquitectòniques i fulles que es conformen al voltant de tiges que despleguen simetries perfectes, i conviden a meditar sobre la lògica que hi ha al darrera de tot plegat. La natura, que ofereix una autenticitat major que la civilització que és obra de l’ésser humà, és l’espai idoni per a deslliurar-se de la superficialitat i concentrar-se en la transcendentalitat.
Tatiana Blanqué, per mitjà d’unes obres serioses i delicades, executades amb ple domini del traç i de la composició colorista, copsa a la perfecció l’ambient de les zones boscoses, de les que ens fa admirar el valor de la bellesa i la virtut de l’equilibri.
